dissabte, 27 de setembre de 2014

PUJOL: UNA COMPAREIXENÇA QUE EXPLICA MOLT.

Com era d’esperar, Jordi Pujol en la seva compareixença al Parlament de Catalunya no va explicar res que no estigués en la seva declaració  inicial d’autoinculpació com evasor i defraudador fiscal i es va negar a respondre a les preguntes dels representants de la ciutadania de Catalunya.

En canvi la compareixença va servir per explicar moltes coses i per ajudar a entendre que ha passat a Catalunya en aquestes quatre dècades i el que continua passant.

D’entrada Pujol, en afirmar que ell no és un corrupte, va confirmar el que ens temíem, el sentit lax que té del que és corrupció. Una tolerància ètica que comparteix amb bona part de l’elit econòmica i política del país – sigui aquest España o Catalunya).  Ens podrà dir que un evasor i defraudador fiscal no és un corrupte, però és evident que el seu comportament és legal i èticament reprovable, especialment quan es tracta del que ha estat més de 20 anys President de la Generalitat.

No tenim – de moment- cap evidencia per afirmar que Pujol s’hagi enriquit personalment, aprofitant la seva condició de President de la Generalitat. Però Pujol va perdre ahir l’oportunitat d’explicar que tampoc ha afavorit els negocis del seu entorn familiar més proper. No ho va fer, va fugir d’estudi. I això que les preguntes dels parlamentaris li varen oferir la possibilitat de desmentir-ho i explicar-se. A aquestes alçades  l’actitud de Pujol no pot ser acceptada per la societat catalana. Especialment perquè existeixen tot tipus d’evidències de que una part de la seva família i del seu entorn es va beneficiar del seu càrrec de President. Entre d’altres coses perquè durant anys alguns dels seus membres han estat obscenament exhibint aquest comportament i una sensació  d’impunitat.

Tres moments de la compareixença serveixen per entendre què ha passat a Catalunya durant aquestes dècades, perquè ha passat i perquè continuen passant.

El primer, l’esclat d’indignació de Pujol i l’esbroncada als representants de la ciutadania. Es tracta de la repetició d’una escena que hem viscut durant molts anys. Pujol situant-se per sobre de tothom, fins i tot del Parlamentaris, no admeten que ningú li pregunti sobre coses incomodes. Ahir Pujol va fer el de sempre, el que ens tenia acostumats durant dècades, considerar que ell no ha de donar explicacions a ningú, que esta moralment per sobre de tothom i que no està sotmès a cap control ni poder. La única diferencia es que, fos per sobreactuació o per desentrenament o perquè la seva confessió l’afeblit, ahir es va fer molt evident. Però insisteixo, Pujol no va fer en la seva compareixença res que no hagi fet  durant dècades amb la complicitat d’una bona part de la societat catalana.

I aquest es el segon factor rellevant de la seva compareixença. Quan, encarant-se als parlamentaris els hi diu que de ser veritat el que li estan preguntant o imputant, voldria dir que el que ha estat empastifada durant dècades es tota la política catalana.  
Amb aquest contraatac Pujol toca ós. I ens obliga a preguntar-nos que ha passat perquè, el que ara ens sembla escandalós, es produís durant dècades amb moltes connivències i silencis. No és cert que tota l societat estigués callada durant tres dècades. Tenim dades i exemples de dirigents polítics, socials i periodistes que ho varen denunciar, però varen ser els menys i varen ser silenciats amb la mateixa tècnica que ahir va utilitzar Pujol. I a més varen ser condemnats a la condició de mal catalans.

A Catalunya no ha passat res que no hagi passat a Madrid, País Valencià, Balears o Andalusia. Un poder, sense contrapesos ni controls democràtics , exercit durant molts anys, tendeix inexorablement a l’abús i a la impunitat.

Perquè això passi, calen moltes connivències, de la política i dels mitjans de comunicació, però també de bona part de la societat. Només així es pot entendre actituds prepotents com la del President Camps a Valencia, quan, en guanyar de nou les eleccions amb majoria absoluta després de ser imputat, s’atreveix a dir que el poble valencià ja l’absolt. Algun dia haurem de reflexionar amb profunditat sobre el paper de la  ciutadania en la extensió de lacra de la corrupció.

Al meu entendre hi ha un factor que fa del cas Pujol, que es el cas Catalunya, una realitat ètica i democràticament més preocupant.  Una bona part d’aquests comportaments han estat defensats, justificats, tapats, en nom dels interessos del poble de Catalunya. I ha existit i continua existint en una part de la societat catalana un sentiment de poble elegit. Malauradament ho confirmen algunes reaccions significatives que s’han produït després de l’autoinculpació de Pujol.

Des de sectors socials i mediàtics de Catalunya s’ha posat l’accent alhora d’explicar l’aparició de l’escàndol Pujol en la voluntat de l’Estat Espanyol d‘erosionar el procés de la consulta. No disposo d’elements per saber quins han estat els factors desencadenants, però òbviament no descarto que els aparells de l’estat hagin contribuït a la seva difusió. I es bastant evident que la caverna ho esta aprofitant de manera descarada. En tot cas em sembla un element perifèric, que no pot servir per desviar l’atenció del tema central, que no es un altre que Pujol i la seva família han estat, al menys,  uns evasors i defraudadors  fiscals.

Una cosa es que defensem el procés la consulta davant de les fatxendes intencions de contaminar-lo amb l’afer Pujol.  I l’altra, molt diferent, es que s’utilitzi això per desviar l’atenció de les responsabilitats de Pujol i dels que l’han emparat. Fer-ho comporta el risc que continuï passant.

En tot cas, el més greu al meu entendre han estat les explicacions molt freqüents en alguns entorns per les quals l’afer Pujol es fruit d’un virus espanyol, que ha arribat a Catalunya a través del model autonòmic i de la contaminació espanyola de Catalunya. Per a continuació dir que això justifica encara més la necessitat d’una Catalunya independent, on aquestes coses no passarien. Més enllà del caràcter pueril d’aquestes reflexions, posa de manifest el risc de caure en el síndrome de poble elegit que explica molt bé Jorge Drexler en la seva milonga del “Moro Judío”.
 El tercer factor significatiu de la compareixença és el tractament  dels informatius de TV3. Reconec que pot ser una visió subjectiva, però m’ha semblat veure un intent de destacar les intervencions de la portaveu del PP i les de l’Albert Rivera. I qualsevol que hagi seguit la compareixença podrà comprovar que les intervencions amb més contingut, les que feien les preguntes punyents, les que situaven en una posició delicada a Pujol eren unes altres.  Però una vegada més per l’imaginari del conflicte català és útil destacar els factors més “cutres” de l’atac a Catalunya, perdó volia dir a Jordi Pujol. 

En resum, no comparteixo la idea que la compareixença d’ahir de Jordi Pujol no va tenir cap utilitat. Sens dubte, no va servir perquè Pujol dones explicacions a la ciutadania de Catalunya, responent a les preguntes que li varen fer els portaveus parlamentaris.

Però al meu entendre sí ha servit per explicar que ha passat a Catalunya durant quatre dècades,  perquè ha passat i com correm el risc que continuï passant, sigui quin sigui el resultat del procés de la consulta i la forma d’organitzar-nos políticament que decidim lliurement els catalans.

Ara només cal que com a societat vulguem aprendre d’aquestes lliçons o que decidim mirar cap a un altre costat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada