Com era
d’esperar, Jordi Pujol en la seva compareixença al Parlament de Catalunya no va
explicar res que no estigués en la seva
declaració inicial d’autoinculpació com
evasor i defraudador fiscal i es va negar a respondre a les preguntes dels
representants de la ciutadania de Catalunya.
En canvi la compareixença va servir per explicar moltes coses i per ajudar a entendre que ha
passat a Catalunya en aquestes quatre dècades i el que continua passant.
D’entrada Pujol, en afirmar que ell no és un
corrupte, va confirmar el que ens
temíem, el sentit lax que té del que és corrupció. Una tolerància ètica que
comparteix amb bona part de l’elit econòmica i política del país – sigui aquest
España o Catalunya). Ens podrà dir que un
evasor i defraudador fiscal no és un corrupte, però és evident que el seu
comportament és legal i èticament reprovable, especialment quan es tracta del
que ha estat més de 20 anys President de la Generalitat.
No
tenim – de moment- cap evidencia per afirmar que Pujol s’hagi enriquit
personalment, aprofitant la seva condició de President
de la Generalitat. Però Pujol va perdre ahir l’oportunitat d’explicar que
tampoc ha afavorit els negocis del seu entorn familiar més proper. No ho va
fer, va fugir d’estudi. I això que les preguntes dels parlamentaris li varen
oferir la possibilitat de desmentir-ho i explicar-se. A aquestes alçades l’actitud de
Pujol no pot ser acceptada per la societat catalana. Especialment perquè
existeixen tot tipus d’evidències de que una part de la seva família i del seu
entorn es va beneficiar del seu càrrec de President. Entre d’altres coses perquè
durant anys alguns dels seus membres han estat obscenament exhibint aquest
comportament i una sensació d’impunitat.
Tres moments de la compareixença serveixen per
entendre què ha passat a Catalunya durant aquestes dècades, perquè ha passat i perquè
continuen passant.
El primer, l’esclat d’indignació de Pujol i l’esbroncada als representants de la
ciutadania. Es tracta de la repetició d’una escena que hem viscut durant
molts anys. Pujol situant-se per sobre de tothom, fins i tot del Parlamentaris,
no admeten que ningú li pregunti sobre coses incomodes. Ahir Pujol va fer el de
sempre, el que ens tenia acostumats durant dècades, considerar que ell no ha de
donar explicacions a ningú, que esta moralment per sobre de tothom i que no
està sotmès a cap control ni poder. La única diferencia es que, fos per
sobreactuació o per desentrenament o perquè la seva confessió l’afeblit, ahir es
va fer molt evident. Però insisteixo, Pujol
no va fer en la seva compareixença res que no hagi fet durant dècades amb la complicitat d’una bona
part de la societat catalana.
I aquest es el segon factor rellevant de la
seva compareixença. Quan, encarant-se als parlamentaris els hi diu que de ser veritat el que li estan preguntant o
imputant, voldria dir que el que ha estat empastifada durant dècades es tota la
política catalana.
Amb
aquest contraatac Pujol toca ós. I ens obliga a
preguntar-nos que ha passat perquè, el que ara ens sembla escandalós, es
produís durant dècades amb moltes connivències i silencis. No és cert que tota l societat estigués callada durant tres dècades.
Tenim dades i exemples de dirigents polítics, socials i periodistes que ho varen
denunciar, però varen ser els menys i varen ser silenciats amb la mateixa
tècnica que ahir va utilitzar Pujol. I a més varen ser condemnats a la condició
de mal catalans.
A
Catalunya no ha passat res que no hagi passat a Madrid, País Valencià, Balears
o Andalusia. Un poder, sense contrapesos ni controls
democràtics , exercit durant molts anys, tendeix inexorablement a l’abús i a la
impunitat.
Perquè
això passi, calen moltes connivències, de la política i dels mitjans de
comunicació, però també de bona part de la societat.
Només així es pot entendre actituds prepotents com la del President Camps a
Valencia, quan, en guanyar de nou les eleccions amb majoria absoluta després de
ser imputat, s’atreveix a dir que el poble valencià ja l’absolt. Algun dia haurem de reflexionar amb
profunditat sobre el paper de la
ciutadania en la extensió de lacra de la corrupció.
Al meu
entendre hi ha un factor que fa del cas Pujol, que es el cas Catalunya, una
realitat ètica i democràticament més preocupant. Una bona part d’aquests comportaments han
estat defensats, justificats, tapats, en nom dels interessos del poble de
Catalunya. I ha existit i continua
existint en una part de la societat catalana un sentiment de poble elegit. Malauradament
ho confirmen algunes reaccions significatives que s’han produït després de
l’autoinculpació de Pujol.
Des de
sectors socials i mediàtics de Catalunya s’ha posat l’accent alhora d’explicar
l’aparició de l’escàndol Pujol en la voluntat de l’Estat Espanyol d‘erosionar
el procés de la consulta. No disposo d’elements per
saber quins han estat els factors desencadenants, però òbviament no descarto
que els aparells de l’estat hagin contribuït a la seva difusió. I es bastant
evident que la caverna ho esta aprofitant de manera descarada. En tot cas em
sembla un element perifèric, que no pot servir per desviar l’atenció del tema
central, que no es un altre que Pujol i la seva família han estat, al
menys, uns evasors i defraudadors fiscals.
Una cosa
es que defensem el procés la consulta davant de les fatxendes intencions de
contaminar-lo amb l’afer Pujol. I l’altra, molt diferent, es que s’utilitzi
això per desviar l’atenció de les responsabilitats de Pujol i dels que l’han
emparat. Fer-ho comporta el risc que continuï passant.
En tot cas, el més greu al meu entendre han
estat les explicacions molt freqüents en
alguns entorns per les quals l’afer Pujol es fruit d’un virus espanyol, que
ha arribat a Catalunya a través del model autonòmic i de la contaminació espanyola de Catalunya.
Per a continuació dir que això justifica encara més la necessitat d’una
Catalunya independent, on aquestes coses no passarien. Més enllà del caràcter
pueril d’aquestes reflexions, posa de manifest el risc de caure en el síndrome
de poble elegit que explica molt bé Jorge Drexler en la seva milonga del “Moro
Judío”.
El tercer factor significatiu de la
compareixença és el tractament dels
informatius de TV3. Reconec que pot ser una visió subjectiva, però m’ha
semblat veure un intent de destacar les intervencions de la portaveu del PP i
les de l’Albert Rivera. I qualsevol que hagi seguit la compareixença podrà
comprovar que les intervencions amb més contingut, les que feien les preguntes
punyents, les que situaven en una posició delicada a Pujol eren unes
altres. Però una vegada més per l’imaginari del conflicte català és
útil destacar els factors més “cutres” de l’atac a Catalunya, perdó volia dir a
Jordi Pujol.
En resum, no
comparteixo la idea que la compareixença d’ahir de Jordi Pujol no va tenir cap
utilitat. Sens dubte, no va servir perquè Pujol dones explicacions a la
ciutadania de Catalunya, responent a les preguntes que li varen fer els
portaveus parlamentaris.
Però al meu entendre sí ha servit per explicar que ha passat a Catalunya durant quatre
dècades, perquè ha passat i com
correm el risc que continuï passant, sigui quin sigui el resultat del procés de
la consulta i la forma d’organitzar-nos políticament que decidim lliurement els
catalans.
Ara
només cal que com a societat vulguem aprendre d’aquestes lliçons o que decidim
mirar cap a un altre costat.
