La
religió, com a construcció humana, va néixer
per donar explicacions a tot allò que la raó no arribava a entendre i per oferir consol, esperança i resignació
davant la duresa de les condicions de vida dels humans.
La religió s’ha expressat durant la història de
manera complexa i contradictòria. Al llarg del temps ha donat sentit a grans moments de rebel·lia social. I ha estat
també utilitzada pels poders econòmics i
polítics de cada moment per imposar el control de les societats. Això quan
el poder i l’opressió no han estat la mateixa religió institucionalitzada.
El
sentiment de culpa, penitència, por i resignació són estratègies del poder, clarament avalades
per les religions monoteistes que, des del zoroastrisme dels perses, s’han
encarregat de crear la perversa dualitat
entre el bé i el mal absoluts.
La cultura
religiosa envaeix totes les activitats humanes, potser perquè recull idees molt
antigues, instal·lades en la ment dels humans des de sempre, fins i tot prèvies a l’existència
de les religions institucionalitzades. I condicionen la vida de tothom, també
dels que no comparteixen o es confronten amb els valors religiosos.
Sempre
m’ha semblat suggeridora la semblança entre el sagrament de la confessió i la
figura de l’autocrítica com a element central de control polític d’algunes
organitzacions.
En
moments de crisi les interpretacions religioses de la vida adquireixen un major
protagonisme. Tant pel que fa a la legitimació de les polítiques imposades pels poders,
com en forma de respostes “religioses”, basades en la fe i ens solucions
simples a problemes de gran complexitat.
Això està passant en aquests moments arreu del
món, també a Espanya i a Catalunya. Durant anys Rajoy o els seus ministres han culpabilitzat la ciutadania de la crisis;
o han acusat les famílies d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats;
o han provocat el sentiment de culpa
entre les persones aturades per “no
buscar feina de manera més activa”. Tot això al mateix temps que han generat
la resignació davant les polítiques
d’ajust, com el càstig que cal acceptar pel pecat comès. O han justificat
els patiments que comporta la “teologia
de l’austeritat”, com a sacrifici necessari, avui, per aconseguir una recuperació demà, gairebé en el més enllà,
en una altra vida.
Però la religió no influeix només en la
legitimació de les polítiques del poder, també està molt present en les
respostes de la ciutadania. Davant les
dificultats per explicar la complexitat de les situacions, apareixen solucions gairebé
religioses, de fonament teològic. No és un fenomen nou i acompanya sempre els
moments de grans crisis. Una part de la
força i, alhora, la feblesa del “comunisme” com a resposta sistèmica a les
injustícies del capitalisme industrialista tenen, al meu entendre, aquesta
explicació “religiosa”.
En
aquests moments i davant la crisi d’època provocada pel brutal desajust
entre el poder d’uns mercats financers globalitzats i una política tancada i
limitada a les fronteres dels estats nacionals, tornen a ressorgir aquestes respostes “religioses”.
Davant
la necessitat de la ciutadania de recuperar la sobirania i la capacitat
d’autogovern social, front una economia global molt poderosa i unes
estructures polítiques incapaces de jugar la seva funció social, apareixen propostes
absolutament legítimes, però que s’expressen en estats d‘ànim, arguments i debats que tenen forts components religiosos.
La religiositat
no està en les propostes, totes legítimes, sinó en com es presenten,
es justifiquen, es defensen o es combaten. I, com és evident, ningú està exempt de caure en aquest parany.
De ben segur que podríem citar-ne d’altres,
però hi ha tres exemples que, al meu entendre, destaquen i tenen aquesta
explicació comuna.
Em refereixo a la proposta de sortida de l’euro com a mecanisme de suposada recuperació
de la sobirania econòmica. Insisteixo en què és un debat legítim i amb
arguments a un costat i l’altre, però la idea que la sortida de la zona
monetària europea ens pot permetre, sense més, recuperar sobirania econòmica té
trets d’això que he anomenat respostes religioses a la crisi.
El mateix passa amb el legítim debat sobre la independència de Catalunya, on trobem moltes
expressions del que podríem anomenar interpretacions religioses. Fins i tot formes
de “zoroastrisme” social, amb l’obsessió d’alguns en classificar simplistament els
ciutadans, entre els que representen
Mazda (el Bé) i Spenta Mainyu (la
Veritat) i els que representen Ahriman (el Mal) i Angra Mainyu (la Mentida). Òbviament cadascú
creu que els seus arguments i raons representen Spenta i els dels altres són Angra.
No està de més destacar que alguns dels
arguments en contra són del tot religiosos
perquè fins i tot treuen a passejar l’infern, per confrontar amb els qui, per
defensar la seva proposta, treuen a passejar el cel o el paradís.
Una
cosa semblant ha passat amb el debat sobre la forma d’Estat, que ha agafat força
amb motiu de l’abdicació de Juan Carlos I i la coronació de Felipe VI. El debat
monarquia versus república no sols és legítim, sinó que esdevé imprescindible
per raons de salut democràtica. Però una cosa és fer el debat, enllaçant-lo amb
la cada vegada major exigència de la ciutadania d’una democràcia participativa,
i l’altra és caure en el papanatisme monàrquic o més bé juancarlista, que en
ocasions reben respostes favorables a la república que han caigut en el mateix
parany.
Òbviament, aquesta realitat també s’expressa en
la necessitat de trobar noves propostes
polítiques que ofereixin seguretat i simplicitat on només hi ha incertesa i
complexitat.
El
fort impacte de la crisi en amplis sectors de la
població que mai havien sentit perillar el seu estatus econòmic i social -o la
por a perdre’l entre els qui encara
el mantenen- i la incapacitat de la política i les institucions socials i
polítiques per donar resposta, situen moltes
persones en disposició de buscar respostes que li ofereixen esperança i
il·lusió. Objectiu no sols legítim sinó lloable, perquè sense fe, il·lusió
i esperança la vida material és molt més dura.
I és davant d’aquesta necessitat humana, tan
antiga com els temps, quan alguns representants polítics i creadors
opinió –insisteixo en alguns, tot i que a mi em semblen molts- tiren mà de la gran força d’atracció que
tenen les estratègies religioses de colonització de les ments. En ocasions
se’ls anomena populismes, però crec que aquesta és una definició massa genèrica
que no aprofundeix prou en la naturalesa
del fenomen.
El
simplisme amb què s’identifica una sola causa com a responsable de les
dificultats i patiments de la gent, el
zoroastrisme amb què s’identifiquen els culpables, la simplicitat amb què s’identifica la solució, fan que puguem
parlar d’ interpretacions i respostes religioses a la crisi.
Aquests exemples són només alguns dels que
posen de manifest la força de la religió
com a element cultural en moments de crisi com els que vivim.
1 comentari:
Que vais a presentar proposiciones de Ley, sabes perfectamente que en el parlamento no pintais nada, y además lo unico que sale adelante son los proyectos de ley. Haceis discursos para salir en la tele y ya está.
Tampoco parece que en la próxima legislatura vayais a ninguna parte, tanto hacerle la pelota a Podemos, y al final os van a absorber.
Mejor vuelves a CCOO, aunque poco queda que pelar por allí, el chollo de los cursillos de formación parece que se ha acabado.
Bé potser tinguis futur amb l'ANC, segur que la Forcadell et troba alguna cosa per agrair els teus serveis prestats a favor del referèndum d'independència. Un passaport diplomàtic català potser.
Salutacions camarada
Publica un comentari