Convidat per l’Associació Catalana
d’Universitats Públiques (ACUP), he tingut l’oportunitat de participar en les
Jornades Catalunya Futur. Rectors d’universitats, empresaris catalans i ponents
estàvem convidats a reflexionar sobre formació i mercat de treball. Molts temes sobre la taula, com generar un
model econòmic de més qualitat i quin paper ha de jugar la indústria. I,
sobretot, la necessitat de revisar el que fins ara ha estat el diagnòstic
hegemònic sobre la relació entre mercat de treball i educació i formació.
És el sistema formatiu el que no promou
les qualificacions necessàries per un teixit econòmic que volem intensiu en
innovació? O potser és que el teixit econòmic que aposta per la innovació i la
qualitat és la minoria i no té capacitat d’ocupar tots els joves formats del
nostre país? És el sistema educatiu el que no esta a l’alçada o potser és el
teixit econòmic el que envia incentius perversos als joves? Existeix alguna
correlació entre el nivell de qualificació dels treballadors i la seva
retribució per les empreses? O moltes de les empreses no retribueixen als seus
treballadors atenent el seu nivell formatiu? És possible que les empreses retribueixin
millor la dedicació intensiva dels treballadors, encara que no disposen de
formació, que als treballadors millor formats? És possible que durant la
bombolla molts joves abandonessin els estudis tècnics professionals per
treballar en feines no qualificades, però millor retribuïdes? És possible que
una part dels nostres universitaris s’hagin vist abocats a la subocupació
perquè el teixit econòmic no els facilita feines qualificades, ni en els
moments de creixement? És possible que una bona part dels treballadors
immigrants que tenen nivells formatius superiors a la mitjana hagin estat
abocats a la subocupació? Tenen a veure aquests incentius perversos que envia
el teixit productiu amb l’augment de les taxes d’abandonament prematur de l’educació
post obligatòria, que es va produir durant la bombolla? Pot estar aquí
l’explicació que, un cop ha esclatat la bombolla, les taxes d’abandonament
prematur hagin millorat significativament, sense que hagin canviat les
polítiques educatives ni augmentat els recursos – més bé al contrari-?
En resum, haurem comès durant molts anys
un error tan antic com la humanitat, confondre causes i efectes? No hauríem de revisar el nostre diagnòstic
sobre la relació entre sistema educatiu, model econòmic i mercat de treball?
Els empresaris presents en els Jornades no
identificaven aquest diagnòstic alternatiu amb la realitat que ells coneixen. Lògic,
tots ells són empresaris industrials que han apostat per la
internacionalització i que no entenen el futur sense treballadors formats,
estables i ben retribuïts. Només hi ha un petit detall, representen una molt petita
part de l’empresariat i, sobretot, són empresaris industrials, de sectors on la
productivitat no va vinculada a salaris baixos sinó a qualificació, innovació i
millores organitzatives. I és aquí on
rau el nostre principal repte, l’estructura productiva del nostre país.
El nostre teixit econòmic pateix
importants desequilibris estructurals, que la bombolla especulativa va agreujar
i que la crisi ha deixat al descobert. Un excessiu pes de sectors econòmics,
com la construcció residencial i el turisme de temporada, amb molta
estacionalitat, de tendències ciclotímiques, d’elevada rendibilitat sense necessitat
de gaire innovació, que incentiva un model de mercat de treball de forta
precarietat.
El segon factor és una estructura
productiva formada majoritàriament per pimes i, sobretot, microempreses. A Espanya
el 78% de les empreses tenen un màxim de
cinc treballadors, mentre que a la UE es considera PIME fins a 250
treballadors. Això fa que el nostre teixit productiu sigui especialment sensible als cicles
econòmics, feble davant les crisis i amb dificultats per la
internacionalització.
Junt amb aquests factors d’estructura
econòmica, ha estat determinant unes polítiques que en el terreny laboral,
econòmic i fiscal, lluny de contribuir al canvi del model, han incentivat els
seus desequilibris.
Durant la bombolla especulativa, el
retrocés de la indústria ha estat notable. I de totes les causes, la més
important ha estat els incentius perversos que arribaven des del mercat i des
de la política. El mercat retribuïa les inversions en la construcció i el
turisme amb uns beneficis que
multiplicaven per molt els de la indústria. Amb molta menys inversió i
menys riscos, la rendibilitat de la inversió
en aquests sectors ha estat molt més elevada que en la indústria. I el
que és pitjor, sense necessitat d’innovació ni millora de la productivitat. És un cas que evidencia els riscos provocats
pels incentius perversos del lliure mercat, sense regulació. La combinació
abundant de sol i sòl, adobada amb diner abundant i barat i una economia
globalitzada, ha estat mortífera.
A més, les polítiques públiques ho han
agreujat. Amb una visió a curt termini, de gran lluïment per part dels governs,
el que s’ha fet és agreujar encara més aquests desequilibris amb més incentius
perversos. Els d’unes reformes laborals que han alimentat la precarització de
les condicions de treball o unes polítiques fiscals que han incentivat
l’especulació a curt termini.
Aquestes són algunes de les causes de la
caiguda del pes de la indústria en la nostra economia. Primer, durant la
bombolla, es va produir una forta desinversió per reconduir el capital cap a sectors més rendibles. Després, amb la
crisi, s’ha produït una forta destrucció de teixit empresarial que, malgrat
disposar de productes adequats i mercats, no tenia prou musculatura per encarar
la crisi i la manca de capital i finançament.
Unes petites llums d’esperança són les
que aporten aquelles empreses que han aprofitat la crisi per obrir-se cap a
l’exportació o la internacionalització, tot i que encara són una minoria,
especialment entre les pimes. Perquè la mida, en economia, sí importa. I aquí
topem amb un altre dels mites malèfics de l’economia i la política,
especialment a Catalunya. La imatge entre bucòlica i romàntica de les pimes ens
ha fet perdre de vista que a les pimes cal ajudar-les, però no perquè continuïn
sent pimes, sinó perquè deixin de ser-ho. I aquí topem amb un gran obstacle,
l’escassa cultura de cooperació de les nostres pimes, un mal entès concepte de
competitivitat que exclou la cooperació inter- empresarial.
Tenim davant nostre la possibilitat de
redreçar alguns d’aquests problemes estructurals de la nostra economia, però el
primer que hem de fer és saber que no hi ha dreceres ni solucions ràpides. I que, malauradament, les forces del mercat
ens arrosseguen cap a la reincidència.
I que, per evitar tornar a ensopegar amb
la mateixa pedra, necessitem fer tres apostes nítides. Reforçar el paper de la indústria, augmentar la mida de les empreses i ampliar
l’aposta per la internacionalització. I, sobretot, desincentivar un model
econòmic que sense innovació, sense formació ni qualitat de l’ocupació,
aconsegueix importants beneficis.
No es tracta de condemnar sectors com la
construcció o el turisme. Al contrari,
poden i han de jugar un paper important. Per exemple apostant per la
rehabilitació o la industrialització de la construcció. O en el turisme
apostant per la desestacionalització i l’oferta de més qualitat. Però la clau
en els propers anys passa per reforçar, i molt, el paper de la indústria.
La política pot i ha de jugar una funció important
en aquesta transformació del teixit productiu. I el primer que s’hauria de fer és
canviar la política de “business friendly”
que pot representar BCN World per la política d’“industry friendly” que pot representar Alstom de Santa Perpetua,
per posar només alguns exemples d’actualitat.
1 comentari:
Ara os entereu?
Despres de haber consentit i estimulat el tancament d'empreses sols per satisfer el ego de algun comite d'empresa i de las sevas territorials?
Gran el comentari, llastima que artiba tard per mil,lers de aturats i empreses mortes
Felicitats per la gran reflexio, a veure si lhi aprofita a la propera generacio
Publica un comentari a l'entrada