dimarts, 1 d’abril de 2014

EL MIRALL DE BCNWorld


L'acord entre Mas i Navarro, entre CiU i PSC, per modificar la legislació fiscal al servei d'una empresa, només té una virtut: ens posa davant del mirall i ens ensenya el pitjor de la política catalana.

Estem davant d'un projecte, encara per concretar, que va sortir de la chistera de Mas per amagar la derrota front la Comunitat de Madrid en una vergonyosa carrera per veure qui s'agenollava més davant el mafiós Adelson. Una victòria sobre la màfia en la que va ser clau la mobilització social contra Eurovegas de la ciutadania del Baix Llobregat.

Aquest tipus de projectes viuen de la necessitat dels governs de generar en la ciutadania l'esperança de feina, en un entorn social molt degradat per un atur greu i crònic, i són propicis a la manipulació dels interessos i dels sentiments de la ciutadania. Encara recordo l'assetjament a què va ser sotmès Lluís Tejedor, alcalde d'El Prat, per parlar clar i no claudicar davant el populisme peronista dels defensors d'Eurovegas. Una pràctica que alguns volen repetir amb els representants d'ICV-EUiA a Tarragona, per atrevir-se a discrepar.

Com passa en aquests casos, el gran argument sol ser la promesa de creació d'ocupació, que, en moltes ocasions, o no es concreta o es concreta en unes dimensions que res no tenen a veure amb les promeses fetes, mentre las contrapartides de la societat sempre es paguen per avançat.

De moment, el que és segur és que La Caixa aconsegueix la requalificació urbanística del seus terrenys, sigui quin sigui el futur del projecte i la seva dimensió. Ja tenim, doncs, algú que ja ha guanyat: La Caixa.

A continuació tenim una rebaixa de las taxes del Joc del 55% al 10% per al futur casino i, òbviament, per a la resta de casinos instal·lats a Catalunya. I ja han sortit veus que demanen l'ampliació d'aquesta rebaixa a d'altres modalitats del joc. Aquesta decisió ajuda molt poc a crear consciència de la necessitat d'un sistema fiscal més just. I envia un missatge perillós en ple debat sobre la Reforma Fiscal a España, que estic segur que el PP utilitzarà contra el PSOE.

Aquest acord ens ofereix la possibilitat de reflexionar i debatre sobre quin país volem que sigui Catalunya.

El turisme és una indústria clau per a Catalunya i ha de formar part d'una estructura econòmica equilibrada. Però hauríem de tenir clar que no ens interessa qualsevol turisme. En la relació entre avantatges i costos, hem de tenir presents les experiències anteriors. Les positives d'un turisme cultural i respectuós amb l'entorn, desestacionalitzat. I les negatives pel seus impactes de "turisme de borratxera", concentrat en un període breu de l'any.

No crec que ni a Tarragona ni a Catalunya ens interessi atraure els riscos de la ludopatia. El preu que es pot acabar pagant, especialment en l'entorn proper, pot ser molt superior als teòrics avantatges. Tarragona disposa d'un dels clústers més dinàmics de tota Espanya, el de la indústria química. És en aquesta direcció i en la seva reindustrialització en la que s'hauria de treballar. I recordar què passa quan, com en el cas de la bombolla urbanística, els recursos privats i públics s'adrecen a incentivar un capitalisme especulatiu.

Una segona reflexió que ens hem de fer com a país és per a què volem més autogovern. ¿Volem utilitzar-lo per fer un país fiscalment més just o bé per fer dúmping fiscal i participar en una carrera per veure qui es sotmet més i més ràpid al capitalisme "de casino", en aquest cas en el seu sentit literal?

Tampoc no hauríem d'oblidar la vergonyosa relació que en les darreres tres dècades s'ha establert a Catalunya entre propietaris de casinos i Govern català en les etapes de CiU. Una relació corrosiva per a l'ètica pública. Ho saben molt bé els treballadors dels casinos, per la seva indefensió davant unes empreses que han comptat amb la connivència del Govern per incomplir totes les lleis. I això sense entrar en el terreny pantanós de les fonts de finançament d'alguns partits.

Sincerament, en l'operació hi ha, des d'una perspectiva pública, més riscos que oportunitats. I el que és segur és que, de moment, les contrapartides són públiques –és a dir, de tots– i els guanys, privats.

No m'atreveixo a entrar en les raons que ha tingut la direcció del PSC per signar aquest acord. És cert que sempre van estar a favor d'Eurovegas, malgrat que al Baix ho deien amb la boca petita i a d'altres indrets hi havia oposició. Però, sincerament, no sé veure la lògica d'aquest acord. Ni des de la perspectiva de país, ni des de la de partit, que de segur que la té.

2 comentaris:

Arga Sentís ha dit...

Des de Tarragona estant, les raons del PSC semblen bastant evidents, és simplement estratègia, estrègia al servei d'un projecte que no és en clau de model econòmic per al territori (d'això no en tenen!) sinó el projecte de mantenir-se en una alcaldia (la de Tarragona, l'única important que mantenen tenint en compte el comportament "díscol" de l'alcalde de Lleida), salvar els mobles a Tarragona pactant la sociovergència in secula seculorum amèn, per això l'alcalde de Tgna els va fer d'escolanet.

Señor Negro ha dit...

Deixin-me ser malpensat i dir que potser s'hauria de mirar quins deutes tenen CiU i PSC amb la Caixa per entendre el que ha passat. ¿Hi ha algun registre públic on es puguin consultar els comptes dels partits?
Afortunadament els autèntics partits d'esquerra, ERC, ICV i la CUP, no s'han sumat a aquest acord humiliant.

Publica un comentari a l'entrada