dilluns, 10 de febrer de 2014

ELS DESNONAMENTS TORNEN AL CONGRÉS


Si el PP creia que, segrestant parlamentàriament la ILP, impulsada per la PAH, sindicats i organitzacions socials i avalada per 1,5 milions de signatures, acabava amb el debat de les famílies hipotecades i els desnonaments, anava molt errat.

El dramatisme de la situació, la perseverança en la lluita i la solidaritat de la PAH i la insistència d’alguns per acompanyar i donar suport a aquesta lluita en les institucions, manté el conflicte més viu que mai.

La primera iniciativa que veurà el Congrés en l’actual període de sessions serà una Proposició de Llei del Parlament de Catalunya, aprovada en la darrera legislatura, a partir del treball de la Comissió de Justícia, presidida aleshores pel company i amic Salvador Milà. Estem, doncs, davant d’una nova oportunitat per encarar el problema de fons i adoptar solucions reals i ràpides.

Durant dos anys el Govern Rajoy, com abans el Govern Zapatero, s’ha negat a encarar el que, junt amb un atur massiu i crònic, és el principal problema de la nostra societat. Les solucions no son fàcils, perquè les dimensions de l’endeutament hipotecari són tan gegantines com el frau social que hi ha al darrere. Però la raó que no s’hagi afrontat aquest drama social no està en la complexitat de les solucions, sinó en què des del poder polític no es vol afectar el mercat hipotecari. El PP continua posant els interessos dels titulars de cèdules hipotecàries (uns 333.938 M€) per davant del dret constitucional de les famílies a disposar d’habitatge.

El conflicte social és molt evident i intens, i per això el govern Rajoy ha combinat immobilisme amb mesures cosmètiques, sempre improvisades i a remolc de les mobilitzacions socials.

Avui ja disposem de dades que confirmen el que intuíem: les mesures adoptades no resolen el problema i estan només orientades a un rentat de cara i, en el millor dels casos, de mala consciència.

El Codi de Bones Pràctiques Bancàries de Guindos, adoptat fa dos anys com a resposta a una Interpel·lació del grup “Izquierda Plural” ha resultat un fracàs. En un període en què s’han produït prop de 120.000 desnonaments, s’han pogut presentar 9.861 sol·licituds per acollir-se al Codi, de les quals el 48% han estat denegades. Només 2.300 famílies han pogut accedir a algunes de les modalitats de reestructuració del deute. I només 6 han obtingut una quitança en el import del seu deute. És il·lustratiu comparar-ho amb les desenes de milions d’euros de quitança que els promotors immobiliaris han obtingut dels mateixos bancs, que les neguen a les famílies. Cal recordar que el forat provocat per aquestes quitances a les immobiliàries l’està pagant la ciutadanía amb el rescat bancari.

Un altre prova del fracàs el Codi de Guindos el tenim en les dades del Banc d’Espanya. Durant el 2012 es van produir 15.174 dacions en pagament, i en sis mesos del 2013, unes 8.856, la qual cosa confirma que la majoria d’aquests acords de dació en pagament s’han fet en negociacions privades o promogudes per les mobilitzacions de la PAH, i no en el marc el Codi de Guindos.

Un altre frau polític del PP ha estat el “Fons Social d’Habitatge” per lloguer social, constituït per 6.000 vivendes propietat dels Bancs. Els requisits d’accés son tant restrictius que només s’han presentat 1.259 sol·licituds i s’han adjudicat 637, amb només 410 contractes signats fins ara.

Una vergonya, per tots els costats. Perquè els bancs han facilitat en general el estocs d’habitatges més deteriorats. I perquè han quedat fora d’aquest Fons tots els habitatges del SAREB –Banc Dolent–, fruit el procés de sanejament bancari. El Govern es nega a posar una part del patrimoni del SAREB, constituït, cal recordar, amb fons i avals públics, al servei d’una política social de lloguer. L’argument del Govern és la necessitat d’evitar pèrdues al SAREB, però la realitat és que s’està utilitzant per promoure una altre negoci, en aquest cas per part de Fons d’Inversió de tot el món, que estan comprant el millor  patrimoni del SAREB a preus de saldo i ens deixaran els patrimonis més danyats. Per si això fos poca cosa, el Govern acompanya aquest negoci d’una política obscurantista, negant la informació a aquest diputat amb l’excusa que el SAREB és una empresa de majoria privada. Cal ser pocavergonya.

Així, podríem repassar els resultats de cada una de les mesures aprovades pel govern Rajoy, que, obligat per la mobilització social i per la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, va aprovar una Llei que ha introduït canvis en les subhastes, en la impugnació de clàusules abusives en les hipoteques. Però cap d’elles no està tenint resultats significatius. I la raó és que no es vol encarar el problema de fons, ni adoptar solucions reals, per tal de no afectar “negativament” el mercat de les cèdules hipotecàries.

El drama de les hipoteques, lluny de minvar, continua augmentant la seva dimensió humana i també econòmica. 600.000 famílies estan atrapades en hipoteques per més valor que els seus habitatges. La morositat familiar no para de créixer. Segons el Banc d’Espanya, el 5,6% en el tercer trimestre del 2013, quan fa un any era del 3,48%. I això en una societat amb una taxa d’atur del 26%, 2 milions d’aturats sense prestació, 1,4 milions de llars sense cap ingrés, el 12,3% dels treballadors amb feina amb ingressos sota el llindar de la pobresa i 3 milions de persones en situació de pobresa extrema. I mentrestant, alguns pretenen que la solució és continuar abaixant salaris. De bojos; o millor, insaciables i suïcides alhora.     

Tres són els eixos bàsics d’una solució real: el primer, posar en marxa un procés real i efectiu de reestructuració dels deutes hipotecaris de les famílies, que redueixi significativament el seu endeutament i els permeti viure dignament. Hi ha raons ètiques i de justícia, però també econòmiques. És evident que aquesta aposta té costos econòmics que caldrà assumir, però té menys riscos socials i econòmics que continuar asfixiant famílies.

El segon, aprovar d’una vegada per totes una Llei de segona oportunitat que acabi amb dues grans anomalies i injustícies: si el deutor és una  empresa, la legislació li permet, a través del procés concursal, una reestructuració del deute, que en molts casos inclou una forta quitança i ofereix a l’empresa una doble oportunitat. Però si el deutor és una persona física, una família, la Llei espanyola no li ofereix aquesta segona oportunitat. I Espanya és dels pocs Estats de la UE que no té una Llei de segona oportunitat per a les famílies. La raó torna a ser la de sempre: les cèdules hipotecàries tenen la garantia de les hipoteques subscrites, però no de qualsevol hipoteca. Darrera de les cèdules hipotecàries hi solen haver les hipoteques de les famílies, per la seva elevada seguretat en el cobrament. Tota una declaració de prioritats.

Cal també aprofitar l’oportunitat que ofereix el sanejament bancari per posar una part del parc d’habitatges propietat del SAREB a fer funcions de parc públic d’habitatges socials de lloguer. Amb una gestió descentralitzada a les CCAA, amb important participació dels ajuntaments, que són els que millor coneixen la realitat social de les famílies. I en col·laboració amb entitats socials que treballen amb persones amb necessitats socials o risc d’exclusió. Aquesta sí seria una bona pràctica de col·laboració públic-privat.

El dimarts 11 de febrer, el Congrés dels Diputats tindrà una nova oportunitat d’afrontar el problema de cara. Allà hi serem. Espero que el PP no torni a bloquejar de nou les solucions i a matar les esperances de milers de famílies.

1 comentari:

Pedro Margarit Daroca ha dit...

Joan, Fins i tot les inscripcions al Registre de la Propietat del Sareb tenen descomptes que no arriben als Ciutadans.
Als Ciutadans ens han augmentat les taxes de Inscripcions al Registre, mentre als Bancs els hi rebaixen.
Veure per a creure

Publica un comentari a l'entrada