dimarts, 28 de gener de 2014

LES ENSENYANCES DE LA #MAREABLANCA

La victòria de la #MareaBlanca  front el Govern del PP de Madrid és un motiu d'alegria i esperança que desborda les fronteres de la seva Comunitat. El més important és la defensa de la Sanitat Pública front les polítiques de privatització. Però, a més, ens ofereix algunes lliçons que val la pena destacar.

En uns moments en què la dreta imposa la seva  hegemonia ideològica amb la pretesa desaparició de fronteres entre dreta i esquerra, la #MareaBlanca ens ajuda a combatre aquesta idea. La dreta no distingeix entre drets  i béns de consum i ens proposa un model de societat en què l'economia de mercat és la gran reguladora de les relacions socials. Tot, fins i tot els drets essencials, com la salut o l'educació, són susceptibles de regir-se per les lleis del mercat. Per a l'esquerra la distinció hauria de ser clara, tot i que no sempre l'esquerra governant ho recordi. Hi ha drets essencials que no poden estar sotmesos a la lleis del mercat, sinó que han de ser garantits pels poders públics  perquè la igualtat sigui efectiva i la democràcia no sigui paper mullat. La salut no és un de consum, és un dret humà essencial. Per això és important la batalla per evitar que es negui als immigrants l'accés a la sanitat pública.

La crisi està sent utilitzada com a excusa per imposar contrareformes en el model de societat que, en condicions democràtiques de normalitat, la ciutadania no acceptaria. I en el marc d'aquestes contrareformes, es generen oportunitats de negoci en sectors empresarials que podríem anomenar "capitalisme concessional". És un dels drames del model econòmic espanyol, també català, l’existència d'un "concubinat" permanent d’un capitalisme poc eficient que viu de les seves relacions amb les elits polítiques governants, a les que alimenta de recursos. Aquesta és l'explicació de la ineficient adscripció de recursos públics a projectes sense cap interès social, però que aporten al capitalisme concessional grans beneficis. No és un fenomen només espanyol, però, en el nostre cas, la descentralització política del poder ofereix més oportunitats de negoci i de comportament caciquista. Amb la crisi, ha caigut la principal font de negoci d'aquest model de capitalisme paràsit, les inversions públiques en infraestructures, el que ha provocat un procés de diversificació per part d'aquests sectors empresarials i alhora polítiques públiques orientades a garantir-los nous negocis. Ha canviat el sector en el que actuen, no la cultura de capitalisme concessional i paràsit.

La més evident de les ensenyances és la de la utilitat de la lluita unitària, a nivell professional, social, judicial, polític. Rajoy i el PP basen una bona part del seu règim absolutista a generar sentiments de culpa, por, resignació. En aquest sentit, la victòria de la #MareaBlanca hauria de suposar un punt d'inflexió. L'esperança que genera la lluita ha guanyat front la resignació en què es fonamenta el poder absolutista.

Aquestes reflexions són universals, però els catalans hauríem de veure si la batalla contra la privatització de la sanitat madrilenya no ens deixa algunes lliçons especialment útils per a la societat catalana.

A Catalunya, des de sempre però especialment en els darrers anys, s'ha generat un imaginari que quasi fa desaparèixer l’existència de la dreta catalana. Front a la dreta salvatge del PP, la dreta que dissimula de CiU –en paraules de Joan Herrera–. I dissimula tan bé que, gràcies al control dels mitjans de comunicació, ha aconseguit fer oblidar que lleis bàsiques com la Reforma Laboral, la d’Estabilitat Fiscal –base de les retallades– i altres han estat votades per CiU. I dissimula tan bé que fa oblidar als catalans els intents de privatització de serveis sanitaris. O que la convivència en un mateix hospital de la xarxa pública de llistes d'espera diferenciades entre sector públic i sector privat és una manera de privatització del dret a la salut, més sofisticada, però igualment injusta socialment. El mateix podríem dir de l'educació. La defensa del model lingüístic català no ens hauria de fer oblidar que, en molts aspectes, la política educativa de la Consellera Rigau està en plena consonància amb la Llei Wert. És cert, dissimula millor i camufla aquesta identificació amb la legítima i necessària defensa del model lingüístic de l'escola catalana.

A la ciutadania de Catalunya, la victòria de la #MareaBlanca de Madrid ens ofereix la possibilitat de parar un moment i pensar si no hem de canviar algunes coses. Necessitem urgentment que la batalla pel dret a decidir, pel dret a més autogovern, no pugui ser utilitzada per la dreta que dissimula i pels que li donen suport per imposar canvis socials que, en condicions de normalitat, la societat catalana no acceptaria.

Per això és clau abandonar algunes idees instal·lades a Catalunya. "Ara hem de lluitar pels drets nacionals; dels drets socials, ja ens preocuparem quan siguem independents". O "denunciar determinades actuacions del Govern de CiU és fer el joc als nostres enemics".  O "no queda més remei que retallar i privatitzar, no tenim marge, fins que...". La llista és tan llarga com perillosa.

Que el Govern de CiU i els qui li donen suport vulguin dissimular, és lògic; que la ciutadania catalana decideixi de manera gregària mirar cap a un altre costat, no és bon símptoma de maduresa democràtica i té molts riscos. Caldrà agrair a la #MareaBlanca de Madrid tota la seva lluita. Decidir si volem aprendre o no de les seves lliçons, és responsabilitat nostra.

2 comentaris:

Señor Negro ha dit...

No hi ha cap contradicció entre drets socials i drets nacionals i això ho sabem ja des de l'època de Salvador Seguí "El Noi del Sucre" o d'Andreu Nin, ja que ambdós no van trobar cap contradicció en afirmar el seu nacionalisme i esquerranisme. Que alguna gent ho vulgui contraposar només és una mostra residual d'allò que l'historiador Pep Termes anomenava el Marxisme-Lerrouxisme. La prova més clara d'això és el nerviosisme que s'ha instalat al Foment del Treball arran del procés d'autodeterminació de Catalunya. Veuen una possible independència com un perill per als privilegis de les grans empreses que cada dos per tres defensa el BOE aferrissadament.
I alguns ja fa temps que volem que ICV, que suposem bastant allunyada dels interessos del Foment del Treball, es posicioni clarament sobre el tema de la independència de Catalunya. Per la part que a vostè sr. Coscubiela li toca, ¿Què prefereix ? ¿Que ICV sigui un gran partit de la República Catalana o un partidet del Regne d'Espanya ? Mulli's siusplau.

LIMACLARA EDICIONES ha dit...

LA BÚSQUEDA DE LIBERTAD POR PARTE DE LOS OPRIMIDOS SIEMPRE SERÁ CONSIDERADA ILEGAL E INCONSTITUCIONAL POR QUIENES LOS DOMINAN. Ana María Agüero Melnyczuk, de su libro La Novela de la Vida. ¡Cómo no nos dimos cuenta antes? LIMACLARA EDICIONES

Publica un comentari a l'entrada