dimecres, 30 d’octubre de 2013

LITÚRGIA I PROTOCOL


Aquests dies, i arran dels “conflictes de protocol” suscitats entre el govern espanyol i el govern català, m’han vingut a la memòria algunes anècdotes viscudes directament o indirectament al llarg dels anys.

Vagi per davant que considero que l’actitud del govern espanyol és d’un menyspreu a les institucions catalanes que no es pot passar per alt, malgrat que crec que, en ocasions, la dignitat institucional, la condició d’honorable o d’excel·lentíssim i l’exigència de respecte institucional està en altres detalls. Però aquesta seria una altra reflexió.

Anem a les anècdotes, que no ho són tant, perquè expressen valors. Als anys 80, el president Pujol va prohibir al conseller de Treball, Oriol Badia, anar de casa seva a Terrassa al seu despatx a Barcelona en els Ferrocarrils de la Generalitat, i el va obligar a anar-hi en cotxe oficial. Segons em va confessar en Badia, a qui coneixia d’abans com advocat de petites empreses del Vallès, davant la seva explicació que en tren trigava molt menys, el president Pujol li va donar un argument de pes: “Massa ens ha costat recuperar la Generalitat com per ara no cuidar la dignitat del càrrec”.

Ara fa 24 anys, el president Pujol es va negar a participar en l’acte del 25è aniversari de CCOO de Catalunya perquè va exigir parlar després de l’amfitrió, el company i secretari general José Luis López Bulla. En lloc seu va venir el conseller de Treball, Ignasi Farreres, menys litúrgic; però els conflictes es van reproduir amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. Al final,  els va resoldre la vida: en Pascual va arribar tard, quan l’acte ja havia començat i les cadires havien estat repartides.

En l’acte de comiat a Cipriano García, fundador de CCOO i pare del projecte de “sindicat de classe i nacional”, mort mentre penjava una banderola d’ICV-EUiA a Castelldefels durant la campanya de les municipals, es va generar un bon xafarranxo entre els protocols de diferents institucions. Al final, es va acabar amb unes paraules meves pujades de to, recordant que estàvem enterrant un dels nostres. I que malgrat era una cerimònia civil, no deixava de ser un enterrament. Tot el cel posat per les institucions en estar en primera fila en el seu enterrament va desaparèixer quan vam demanar un reconeixement al Cipri en forma de nom a un carrer de Barcelona.

I la darrera. En constatar que també durant el Govern tripartit les autoritats militars i eclesiàstiques tenien en els actes civils una presència preeminent davant altres participants, vaig preguntar a què es devia i la resposta va ser un Decret de Protocol, sembla que de fa molts anys, que així ho estableix, i que desconec si a hores d’ara encara és vigent.

Sóc conscient que la litúrgia és important, com ho demostra la significació que té en les institucions socials amb més anys d’existència. Però no puc deixar de pensar que la dignitat d’un país està en altres pucheros, que diria Santa Teresa. Potser en els menjadors de les escoles i en els nens i les nenes que, o mengen amb beques públiques, o no tenen garantit menjar en cada àpat.

dijous, 24 d’octubre de 2013

LA EPA CONFIRMA FRACASO REFORMA LABORAL

La publicación de la EPA del 3er trimestre brinda al Gobierno del PP la oportunidad de continuar con su política de "vender recuperación", intentando que los ciudadanos le compren su "pack de propaganda" con el que aliviar el impacto de la dura realidad.

Ya tendremos tiempo de analizar las tripas de los datos de evolución del empleo una vez desestacionalizados, pero no está de más recordar que los segundos y tercer trimestres de cada año no son ilustrativos de las tendencias de fondo, porque están muy condicionados por la  estacionalidad, que en el caso de España es muy importante.

La EPA ofrece un dato, el de la mejora trimestral del empleo en 39.500 personas - 52.000 en el sector privado- que no debería ser utilizado para esconder el bosque y generar un estado de autoengaño colectivo.

Algunos de los datos más estables y perseverantes de las últimas encuestas confirman el fracaso de la Reforma Laboral. Bien, matizo, el fracaso en relación a los objetivos declarados, no tanto en relación al objetivo oculto de la bajada generalizada de salarios.

Conviene destacar que la reducción trimestral del desempleo, en 72.800 personas, responde más a la caída de la población activa en 33.300 menos, que a la creación de empleo. Esta caída de la población activa - personas en disposición de trabajar y en búsqueda activa de empleo-  confirma el desánimo de muchas personas, jóvenes, mujeres, parados de larga duración, que en su vida cotidiana no perciben ni brotes verdes ni recuperación.

Y en relación a la mejora del empleo, los datos micro confirman un cambio a peor en la estructura del empleo de nuestro país. En el ámbito del empleo privado crecen los autónomos en 15.200, los empresarios en 20.300, y los asalariados en 23.200. Seguro que para el Gobierno y sus voceros, eso significa dinamismo de la economía. Desgraciadamente, pone de manifiesto que la mejora  del "emprendimiento" no es más que el eufemismo utilizado para explicar la nueva estrategia de "autoexplotación" de los autónomos emprendedores. A los que Ulrich Beck califica como el cubo de la basura, al que el sistema envía todos los procesos de externalización de los riesgos y los costes de la crisis.

Pero el dato que deja más en evidencia el optimismo patológico de este Gobierno - de este Gobierno también- es la caída de los asalariados con contrato indefinido en 146.300 personas y el aumento de los trabajadores con contratos temporales en 169.500 efectivos.

Si atendemos a los objetivos declarados por la Reforma Laboral, el balance no puede ser peor. Recuerden que los objetivos eran aumentar el empleo - hoy tenemos 497.100 ocupados menos, de ellos 485.500 asalariados menos que hace 12 meses. Y lo que es peor, 370.400 personas activas menos que hace un año. En relación al objetivo de reducir la temporalidad el balance tampoco es positivo, la tasa de temporalidad ha vuelto a crecer hasta el 24,3%.

Ojalá los indicadores trimestrales positivos del tercer trimestre - los primeros desde 2010- se consoliden. Mucho me temo que no va a ser posible una recuperación significativa del empleo - que lo noten las personas paradas- mientras se mantenga la "teología de la austeridad". Recuerden que en España 3 de cada 4 empleos dependen del consumo interno. Bajando salarios y precarizando contratos no se puede activar el consumo privado. Y con un sistema fiscal tan injusto como cadavérico - ingresos un 10% del PIB menos que la media de la UE- y sometido a la "estabilidad presupuestaria" y a la prioridad de los intereses de la deuda del art. 135 CE, no parece que pueda reactivarse el consumo público.

La mejora de las exportaciones por si sola no puede tirar del carro del empleo, porque una cosa es que mejore el peso de las exportaciones en el PIB y otra es que eso se refleje en creación de empleo. Desagraciadamente eso no es así por la propia estructura de nuestras importaciones y del empleo en las empresas exportadoras, muy intensivas en capital.  El empleo tampoco crece globalmente en las empresas exportadoras.

Esta es la cruda realidad que obliga a no dejarnos engañar por la propaganda y a exigir al Gobierno un cambio de orientación en su estrategia de "teología de la austeridad" . Al menos en su intensidad. Para que el empleo sea lo primero de verdad, sobra austeridad mal aplicada.

dijous, 17 d’octubre de 2013

LA AGENDA OCULTA DEL CONSTITUCIONAL

Aunque a los ciudadanos les pueda parecer increíble, la Ley no establece garantías para que el Tribunal Constitucional dicte sus sentencias en plazos temporales útiles. Parece que para el Constitucional no sirve la máxima de "La Justicia si es lenta no es Justicia".

Una de las muchas pruebas de ello es la sentencia dictada por el Tribunal Constitucional en abril del 2013 por la que declara que la Ley 62/2003 vulneró competencias en materia de empleo de la Generalitat de Catalunya. O sea que el Constitucional devuelve la competencia a quien le corresponde, la Generalitat de Catalunya, pero lo hace diez años después.

Pero si grave es el retraso del Constitucional en dictar sentencias, mucho más lo es que el Tribunal no esté sometido a ningún criterio objetivo ni cronológico en el orden de las sentencias. El Constitucional, con un especial protagonismo de su presidente, tiene facultades para fijar su agenda, y en consecuencia el orden en que dicta las sentencias. Y lo hace con criterios desconocidos para la ciudadanía.

El resultado de ello es una arbitrariedad total, que tratándose del principal garante de la Constitución, resulta muy preocupante. Y lo confirma que aún no se haya dictado sentencia en el recurso interpuesto por el PP, hace más de 3 años, contra la Ley de interrupción voluntaria del embarazo. Alguien pudiera pensar que el Constitucional está esperando a que el PP presente una reforma de la Ley del Aborto, para después resolver la sentencia con el argumento de que ha decaído su contenido, al ser modificada la norma impugnada. Espero equivocarme.

Algo parecido puede suceder con el recurso contra la Reforma Laboral del PP presentado por diputados del Grupo Socialista y de Izquierda Plural. Dada la trascendencia social de la Reforma Laboral, sería de esperar que el Constitucional dicte su sentencia con celeridad. Sobre todo, porque de existir, como pensamos, vulneraciones constitucionales, su restitución debería ser urgente. Así se evitaría que las personas vieran sus derechos constitucionales vulnerados, sin que una sentencia posterior les pueda restituir estos derechos con efectos retroactivos.

Al Tribunal Constitucional y a su presidente le podemos y debemos exigir que señale con urgencia la fecha para dictar sentencia en el recurso de inconstitucionalidad contra la Ley 3/2012 de Reforma Laboral. No hacerlo puede suscitar la sospecha que el Constitucional y su presidente tienen una agenda oculta, marcada por criterios no objetivos.

dijous, 10 d’octubre de 2013

LAS FALACIAS DE LA LOMCE Y REFORMA LABORAL

En pleno debate de la LOMCE, el PP defiende la Ley Wert con la misma falacia con la que se justificó la Reforma Laboral. Se hace responsable de los problemas del modelo educativo a las leyes existentes, como antes imputaron el desempleo y la precariedad existente a la legislación laboral.

Es una falacia que se repite como estrategia en toda la política del PP. Para justificar sus contrareformas, se describen y en algún caso, como sucede con la educación, se magnifican, los problemas. Para, a continuación, hacer responsable de ello a la legislación vigente. Lo que le sirve de coartada al PP para justificar sus reformas y para acusar a quienes se oponen de inmobilistas o de querer defender el pasado.

Es cierto que en España existen problemas educativos importantes, especialmente el abandono escolar temprano, sin los niveles educativos adecuados. Pero se hace díficil imputar de ello a la legislación. Con la misma ley, estos índices es de "fracaso escolar" son muy distintos entre CCAA. Y en esa diferencia intervienen factores diversos, entre ellos los niveles de estabilidad de la población, niveles de inmigración. Con la misma ley, en los últimos años la caída de indice de "fracaso escolar" es especatacular. Y esta mejora no es el resultado de cambios de políticas, sino de entorno económico. El modelo de burbuja especulativa incentivó salarios "altos" sin formación, sobre todo si se comparan con trabajadores formados y bajos salarios. Y ello provocó un masivo abandono prematuro de jóvenes, que buscaban retornos económicos rápidos e intensivos. Por eso, desde que ha comenzado la crisis y han desaparecido esos incentivos perversos del modelo productivo especulativo, la tasa de abandono prematuro ha caído en picado. Y ello, sin cambios de leyes, ni cambios de políticas.

La princial causa del desempleo masivo y la precariedad extensiva es la misma que explica el abandono escolar prematuro. Un modelo productivo perverso, que no valora la formación, que ofrece, cuando funciona, importantes incentivos a todos los agentes. Sin duda hay otros factores, como la gran mobilidad de la población. España ha protagonizado en un breve período de tiempo grandes esfuerzos educativos. Universalización educativa de unas generaciones, hijas de padres y madres sin estudio alguno. Ha encajado el impacto de la reconversión industrial de los años 80 del siglo pasado. Y ha asumido el esfuerzo de integración que supone la inmigración más intensa que ha vivido un país, fuera de situaciones de guerra o catástrofes humanitarias. Estos factores, como los grandes cambios vividos en las estructuras familiares también inciden en los niveles educativos y en los resultados.

Es curioso que dos de los grandes factores que todo el mundo reconoce inciden en los problemas educativos, no sean tratados por la LOMCE. La LOMCE ignora la formación inicial y continuada del profesorado, que es una de las claves de las dificultades para encajar los cambios. Tampoco aborda temas tan importantes, como la incidencia negativa que tienen la precariedad laboral de padres y madres en la necesaria atención a la educación de sus hijos.

Todo lo anterior no significa que el sistema educativo no tenga problemas. Los tiene e importantes. Pero para abordarlos lo menos oportuno son los cambios permanentes de las leyes educativas. Y lo que es imprescindible, es la busqueda de grandes acuerdos y consensos. Exactamente lo contrario de lo que hace el PP.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS NO ÉS AIXÒ

El Ple del Congrés debat aquesta setmana una PNL presentada per Amaiur, ERC i BNG del Grup Mixt que pretén que el Congrés reconegui el Dret a l’autodeterminació dels pobles.

Voldria recordar que ja en dues ocasions durant aquesta legislatura, Izquierda Plural s’ha manifestat en favor del dret a decidir. I que ICV, EUiA i IU han signat una declaració conjunta en aquest sentit. Ho destaco per posar en valor el que significa que una força política d’àmbit estatal s’hagi manifestat nítidament en aquest sentit. El que demostra que si es treballa és possible guanyar complicitats, malgrat les grans incomprensions existents. Sempre i quan del que es tracti sigui de guanyar suports per avançar i no derrotes per treure’n profit partidari.

Una vegada més el grup de “Izquierda Plural” es manifestarà nítidament a favor del dret a l’autodeterminació. Per raons de radicalitat democràtica. Entenem que, malgrat les limitacions de l’actual marc constitucional, aquest és un dret que forma part de l’essència de la democràcia i del propi concepte de llibertat.

Que els articles 1 i 2 de la CE no ho permetin en aquests moments, no significa que el dret a decidir no sigui disponible i que aquest no sigui un tema discutible. Significats constitucionalistes espanyols ho han destacat fa només uns dies.

Estem davant d’aquelles situacions en que la realitat social va per davant de les lleis. Sempre és així i ho podem comprovar en analitzar l’evolució de fenòmens com l’esclavitud, el vot de les dones o els drets de vaga i sindicació. Són exemples de com les lleis de cada moment han negat realitats socials, fins que al final les han hagut de reconèixer. Fins el punt que, el que fa 100 anys podia comportar presó, fer vaga, avui és reconegut com un dret fonamental.

Les normes no es poden petrificar. Tots els més joves de 57 anys no varen poder votar la CE. I tenen tot el dret a decidir com volen organitzar-se políticament. Una altra cosa és ser conscients que el procés requereix a més de decisió, capacitat d’encertar en la manera de fer les coses.

I és aquí, on crec que la PNL presentada no encerta i no pot tenir el nostre suport. En defensa del dret a la autodeterminació comet el mateix error que els que l’ataquen. Identifiquen autodeterminació amb un dels seus resultats possibles, però no el únic, la independència. A més, la PNL esta imbuïda d’una iconografia que no és gaire respectuosa amb altres comunitats. Per exemple quan parla en nom del País Valencià o les Illes. A més es tracta d’una proposta detallista, fins l’extrem, impròpia d’un debat en que cal buscar la negociació i acords.

Però possiblement, el problema més important que té aquesta PNL és que es presenta una setmana després que el 80% del Parlament català hagi votat portar una proposta conjunta al Congrés de Diputats. Aquesta PNL presentada per ERC no ajuda gens i suposa una manca de respecte i lleialtat en vers el Parlament de Catalunya. ERC té tota la legitimitat per presentar-la i potser pensi que traurà profit com a partit, un profit compartit pel PP que aprofitarà per cohesionar-se contra la proposta.

No és la primera vegada que això passa. Com avui reconeixien portaveus d’ERC, aquesta serà la vegada catorze durant aquesta legislatura. Potser ha arribat el moment de dir que el dret a decidir és massa important com per banalitzar-lo d’aquesta manera.

No es això companys d’ERC, no és així com podem avançar.

El Ple del Congrés debat aquesta setmana una PNL presentada per Amaiur, ERC i BNG del Grup Mixt que pretén que el Congrés reconegui el Dret a l’autodeterminació dels pobles. Voldria recordar que ja en dues ocasions durant aquesta legislatura, Izquierda Plural s’ha manifestat en favor del dret a decidir. I que ICV, EUiA i IU han signat una declaració conjunta en aquest sentit. Ho destaco per posar en valor el que significa que una força política d’àmbit estatal s’hagi manifestat nítidament en aquest sentit. El que demostra que si es treballa és possible guanyar complicitats, malgrat les grans incomprensions existents. Sempre i quan del que es tracti sigui de guanyar suports per avançar i no derrotes per treure’n profit partidari. Una vegada més el grup de “Izquierda Plural” es manifestarà nítidament a favor del dret a l’autodeterminació. Per raons de radicalitat democràtica. Entenem que, malgrat les limitacions de l’actual marc constitucional, aquest és un dret que forma part de l’essència de la democràcia i del propi concepte de llibertat. Que els articles 1 i 2 de la CE no ho permetin en aquests moments, no significa que el dret a decidir no sigui disponible i que aquest no sigui un tema discutible. Significats constitucionalistes espanyols ho han destacat fa només uns dies. Estem davant d’aquelles situacions en que la realitat social va per davant de les lleis. Sempre és així i ho podem comprovar en analitzar l’evolució de fenòmens com l’esclavitud, el vot de les dones o els drets de vaga i sindicació. Són exemples de com les lleis de cada moment han negat realitats socials, fins que al final les han hagut de reconèixer. Fins el punt que, el que fa 100 anys podia comportar presó, fer vaga, avui és reconegut com un dret fonamental. Les normes no es poden petrificar. Tots els més joves de 57 anys no varen poder votar la CE. I tenen tot el dret a decidir com volen organitzar-se políticament. Una altra cosa és ser conscients que el procés requereix a més de decisió, capacitat d’encertar en la manera de fer les coses. I és aquí, on crec que la PNL presentada no encerta i no pot tenir el nostre suport. En defensa del dret a la autodeterminació comet el mateix error que els que l’ataquen. Identifiquen autodeterminació amb un dels seus resultats possibles, però no el únic, la independència. A més, la PNL esta imbuïda d’una iconografia que no és gaire respectuosa amb altres comunitats. Per exemple quan parla en nom del País Valencià o les Illes. A més es tracta d’una proposta detallista, fins l’extrem, impròpia d’un debat en que cal buscar la negociació i acords. Però possiblement, el problema més important que té aquesta PNL és que es presenta una setmana després que el 80% del Parlament català hagi votat portar una proposta conjunta al Congrés de Diputats. Aquesta PNL presentada per ERC no ajuda gens i suposa una manca de respecte i lleialtat en vers el Parlament de Catalunya. ERC té tota la legitimitat per presentar-la i potser pensi que traurà profit com a partit, un profit compartit pel PP que aprofitarà per cohesionar-se contra la proposta. No és la primera vegada que això passa. Com avui reconeixien portaveus d’ERC, aquesta serà la vegada catorze durant aquesta legislatura. Potser ha arribat el moment de dir que el dret a decidir és massa important com per banalitzar-lo d’aquesta manera. No es això companys d’ERC, no és així com podem avançar.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

UNITAT DE MERCAT I SOBREPRODUCCIÓ LEGISLATIVA

Aquest dijous passat, el Congrés va debatre les esmenes a la totalitat al Projecte de Llei de "UNIDAD DE MERCADO" . Es tracta d'un projecte que en teoria pretén simplificar la gestió d'empreses i "agents econòmics", però que com moltes de les Lleis del Govern Rajoy, té objectius ocults.

En aparença, el Projecte de Llei d'Unitat de mercat té intencions centralitzadores, però és només una aparença. Tal com vaig tenir oportunitat d'explicar en la meva intervenció, el Projecte del Govern PP parteix de una forta incomprensió del que és l'Estat Autonòmic. L'autonomia política sense diversitat normativa és impossible, és com l’aigua seca.

Però el principal efecte d'aquest projecte de Llei quan s'aprovi no serà la centralització política,  sinó una greu desregulació de l'activitat econòmica. Perquè en la mesura que instaura la "Llicencia única" per activitats econòmiques i permet que un cop aconseguida llicencia en un CCAA, aquesta sigui vàlida per totes les altres, provocarà una carrera de dumping desregulador entre CCAA per veure quina estableix menys requisits per poder operar o fins i tot els fa desaparèixer - supòsit també previst a la Llei-.

En el debat vaig tenir oportunitat de denunciar que el principal risc per les empreses no es la inflació de normes de les CCAA, sinó la hiperinflació normativa a que ens té sotmesos el Govern del PP durant 22 mesos.

Rajoy ha volgut donar-li la raó als que des de el món del Dret afirmen que "Quan no es tenen polítiques, ni recursos per aplicar-les s'aproven Lleis i normes". La barbaritat de Decrets Lleis, modificant-se uns als altres, reformant multitud de lleis anteriors ha generat una "jungla legislativa" que només provoca inseguretat jurídica y afecta a la qualitat institucional del país i a la seva competitivitat.

I  per confirmar les nostres denuncies, acaba de presentar-se al Congrés un Projecte de Llei pel que s'autoritza al Govern que en el termini de 18 mesos s'aprovin 8 Decrets Legislatius que tenen com objectiu ordenar aquests canvis en un únic text legislatiu per cada una de les 8 Lleis. Tot i que s'aprofita per integrar reformes anteriors, la majoria corresponen al Govern del PP

Perquè us feu una idea de la dimensió de la tragèdia que ha provocat la hiperinflació legislativa del Govern us faig cinc cèntims del que suposarà.

A. Llei del mercat de valors, amb afectació de 7 lleis.

B Llei  d'Empreses de Treball temporal que incorpora dos canvis legislatius del Govern PP

C. Llei General de Seguretat Social que afecta a 23 Lleis, de les que 8 han estat aprovades durant el  Govern Rajoy

D. Llei d'Estatut dels Treballadors que des de 1995 ha patit 22 reformes, de les que 6 son del Govern PP

E. Llei de Prevenció de Riscos Laborals que inclou 2 reformes. I això que el Govern s'oblida d'una altra reforma important aprovada fa nomes una setmana en uns de les 2 Llei d'emprenedors aprovades en el breu espai de 3 mesos.

F. Llei d'Ocupació que esta afectada per 3 reformes i això que el Govern en aquest projecte de Llei no inclou canvis produïts pel Decret Llei 11/2013 i  per la Llei 14/2013 de recent aprovació

G. La Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, tantes vegades retocat, que ni el Govern s'atreveix a relacionar les normes que estan afectades.

H. La Llei del Sol. El mateix dic.

La hiperegulació normativa és  el camí més directe a la ineficiència política i la drecera agafada pel PP per provocar en la practica la desregulació. Especialment en l'àmbit de les relacions laborals.