dilluns, 18 de novembre de 2013

ACABA EL RESCAT, CONTINUA EL SEGREST.


Quan estem arribant a la meitat d’una legislatura marcada per la crisi i una política d’austeritat salvatge i suïcida, sustentada en la majoria absolutista del PP, Rajoy ens comunica que la Troika dóna per acabat el rescat del sistema financer espanyol.

El que no ens diuen és que el segrest de la nostra sobirania continua en peu.  Bé, no ens ho diuen directament, però sí implícitament, quan la Comissió Europea exigeix  una nova retallada del dèficit públic de 37.000 milions d'euros d'aquí al 2016. Una quantitat sorprenentment molt  semblant a l'estalvi que pretén el govern del PP amb la retallada de pensions.

La sobirania "nacional" continua segrestada pels  mercats financers i per institucions ademocràtiques com la Troika (FMI, BCE i Comissió Europea). Un segrest iniciat amb  la reforma de l'article 135 de la CE, pactat amb urgència i sense  cap participació ciutadana pel PSOE i el PP, i que s'ha consumat durant aquesta legislatura amb la Llei d'estabilitat pressupostària votada també per CiU, i els successius pressupostos aprovats a Espanya o prorrogats a Catalunya.

La reforma de l'article 135 va suposar la constitucionalització de la renúncia a exercir la sobirania política, en benefici d'uns mercats financers que, malgrat ser corresponsables del brutal endeutament privat d'Espanya, no estan disposats a participar en el repartiment del costos del necessari desendeutament. Perquè el seu objectiu és  sortir indemnes de la crisi.

No deixa de sorprendre que aquest segrest de la sobirania ciutadana s'estigui produint al mateix temps que a Catalunya i a Espanya estem  debatent amb intensitat on recau la sobirania i com es distribueix. Que Rajoy digui que no acceptarà que ningú jugui amb la “sobirania nacional”, referint-se al dret a decidir reclamat a Catalunya, mentre accepta que la sobirania continuï segrestada pels mercats financers i la Troika és pur fariseisme.

Mentre nosaltres fem un debat a dos, entre Catalunya  i Espanya, hi  ha altres dos subjectes polítics, la Unió Europea i els mercats financers, que són els que adopten les decisions i imposen la veritable sobirania.

La realitat avui és que el sistema financer espanyol està complint amb els seus creditors internacionals i està tornant els préstecs demanats per alimentar la bèstia de l'especulació.  Mentre, empreses i famílies a Catalunya i a Espanya continuen sense tenir accés al crèdit. I la Troika ens dicta fins al mínim detall les polítiques econòmiques, pressupostàries i socials a portar a terme.

Aquesta mateixa setmana el Congrés de Diputats debat el projecte de llei, mal anomenat de sostenibilitat, pel que s’introdueixen dràstics canvis en el sistema de pensions. Es tracta d’una reforma que el govern espanyol s’ha compromès a

fer, a canvi del suport rebut pel rescat del sistema financer. La pràctica congelació de les pensions en els propers anys és el camí fàcil i injust per aconseguir una reducció del dèficit públic que, en termes de comptabilitat nacional, ens exigeix la Troika davant la incapacitat de quadrar els pressupostos d’una altra manera. Una reforma de pensions que el govern espanyol no podria negociar, ni encara que ho volgués -que no ho vol, perquè comparteix els seus objectius-. La raó última és que  tenim la nostra sobirania política segrestada.

Guindos declara acabat el procés de rescat bancari, tot i que els riscos per al sistema financer continuaran mentre es mantinguin 6 milions de persones aturades. El que malauradament continua és el segrest de la nostra sobirania política com a societat.

I el que és pitjor, també continua un grau de desconcert social important que ens impedeix veure que el debat sobre la sobirania no és només a dos, entre Catalunya i Espanya, sinó a quatre, amb la UE i els mercats globals com a protagonistes de primer nivell.

Per anar a l’arrel del conflicte de la sobirania política hauríem de ser capaços de construir un projecte europeu compartit, amb el que lliurar la  batalla democràtica, nacional i social per recuperar la sobirania com a pobles. Aquest hauria de ser el debat que centrés la campanya de les properes eleccions al Parlament Europeu. De fet, és EL DEBAT, amb majúscules.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada