PASS ARAN, UNA RANDONNÉE MOLT RECOMANABLE.

Des de fa uns anys, i sempre que podem, la meva companya i jo dediquem una setmana del mes d’agost a fer una randonnée circular per la cara Nord dels Pirineus. És una bona manera de desconnectar, pujant pics i gaudint d’uns paratges espectaculars.

Paga la pena fer el Tour del Balaitous:

o el de Midi d’Ossau.

 

Quasi tant com gaudir-lo amb les darreres llums de la tarda...

  

... o de la nit....

 

  

I de pas pujar a la Gran Facha (3005 m).

Enguany teníem previst fer la Randonnée de Pass Aran, un recorregut que surt de Montgarri

que recorre la comarca de Couserans a l’Ariege francés i permet fer alguns dels pics de la zona.

  

Però els “muntenyencos”, la colla d’amics amb els que fem muntanya, ens van convèncer de canviar Pass Aran per la Reserva Natural de Néouvielle, amb alguns dels pics més elevats del Pirineu francés, tret del Vignemale.

Tot estava preparat per anar-hi els darrers dies de juliol i primers d’agost, quan el Congrés va convocar el Plenari per debatre de la corrupció Bárcenas-Rajoy- PP. Total que em vaig haver de quedar a Madrid, mentre els amics feien el Pic Néouvielle, de 3.091 m.

Perquè us feu una idea aquest és el track del trajecte:

  

Jo em vaig haver de conformar en pujar divendres vespre i fer el Pic de Campbiel de 3.173 m el dissabte 3 d’agost.

  

Aquest és el track que va marcar el GPS del Nico. Si no heu estat per Néouvielle, no espereu gaire.

  

En tornar a Barcelona, bé sigui per la sensació d'haver pogut gaudir poc de la natura, bé per la tensió acumulada, vàrem recuperar la idea inicial de fer la Ruta de Pass Aran, des de Montgarri.

Coneixem Montgarri des de fa molts anys, quasi sempre hem anat a l’hivern, fent esquí de fons des del Pla de Beret. Durant molts anys ens ha semblat un dels darrers paradisos perduts, al peu del Noguera Pallaresa, ja que té un encant especial. En aquestes Muntanyes de Naut Aran, quan arriba el desglaç, les aigües van a parar majoritàriament a la Garonne que recorre la Vall d’Aran per entrar a França i acabar a l’Atlàntic. Però una petita part de les aigües araneses es decanta cap al l’est, formant el Noguera Pallaresa que després de passar per Montgarri, Bonabé i Alos de Isil i contribuir a omplir els embassaments, es troba amb el Segre, que vès per on, neix a territori de l’Estat Francés.

Fa 20 anys un grup “d’amics de Montgarri” es va decidir a rehabilitar-lo i posar en funcionament un refugi a la casa del costat de l’església. 

Com sempre, tot té el seus pros i els seus contres. Molt bé la recuperació de l’indret. No tan bé els fluxos de cotxes que arriben des de Beret o a l’hivern les motos de neu i els trineus que porten als turistes de pista. Coses de la muntanya, quan es fa accesible als cotxes... En tot cas, felicitats a la gent que ha tirat endavant el projecte.

Pass Aran no és tan conegut com els “Carros de Foc”, de moment, però s’ho mereix. Suposo que per això ens hem trobat molt poca gent en el recorregut. Hores i hores sense creuar-se amb ningú. En general està molt ben indicat, perquè segueix bona part de la GR 10, amb l’excepció de la darrera etapa, en la que s’ha d’esmerar l’atenció per no despistar-se, malgrat les molt bones indicacions del guarda del Refugi d’Araing. 

La sortida, sempre amb les primeres llums, et regala unes imatges diferents de Montgarri.

  

En arribar a la Pleta dels Bandolers vàrem haver de decidir si pujavem pel dret fins el Tuc de Barlonguera (2802m) o ens dirigíem cap a el Pòrt de Gireta, pas de fugida durant la Guerra Civil. Com que encara hi ha congestes de neu que requereixen grampons, l’opció escollida va ser la més llarga i més segura. El camí preciós, amb les flors d’alta muntanya donant color.

Un cop al Pòrt varem continuar fins al Tuc de Gireta, gaudint d’una de les imatges que ens va acompanyar durant tot el recorregut, les Maladetes.

  

 

La baixada cap al Refugi d’Estagnous (2.245 m) era preciosa. El pas de l’Estanh Long, amb cablejat de seguretat, que cada any la neu destrossa. 

Després la caiguda d’aigües de l’Estanh Long – el nom de llac més repetit dels Pirineus- fins a Estanh Redhon.

 

 

 

A les portes del refugi una banyada als petits Estangnous...

  

...i a gaudir d’un merescut descans, un bon àpat i millors paisatges amb la caiguda del sol.

L’endemà toca baixar fins al Pla de la Lau, de moment sepultat entre la boira.

  

Total, que per fer temps i deixar que escampi, decidim pujar al Mont Valièr (2.838 m) i gaudir de vistes privilegiades com podeu veure en aquest vídeo.

Malauradament la boira ens acompanya durant els 2.100 metres de baixada fins a fer-se pluja en el tram final de l’etapa.

Per compensar a la Gite Maison de Valier ens varen premiar amb un plat  de carn guisada, originari d’Iparralde. 

 

La tercera etapa no passa per cap pic, però acumula desnivells importants, de 1.700 de pujada i de 1.600 de baixada per uns paratges de mitja muntanya, on les fagedes són predominants, tot i conviure amb els roures, avellaners i algunes abetoses. 

I sobretot està plena de cabanes de pastor, perfectament cuidades i preparades per passar la nit, si cal.

I en apropar-se a la Gite d’Eyle es fa evident el seu passat miner.

 

Unes mines, sembla ser de zinc i plom, que varen funcionar des de 1850 fins 1950, obertes a 2.500 metres d’alçada i que han deixat unes imatges de residus industrials molt impactants. 

A la Gite hi ha un petit museu amb imatges i eines d’aquells temps. Gran part del camí d‘aquesta quarta etapa, al menys fins el Coll d’Aranh a 2.221 metres, es fa pels camins oberts pels miners per accedir a les boques de les mines.

De fet és l’etapa més curta fins arribar al refugi d’Araing (1.911 m). Potser per això vàrem decidir pujar al Pic de Crabèra (2.630 m) on les imatges tornen a ser espectaculars. Tot i l’esforç que requereix pel fort desnivell i ràpid ascens, s’ho val.

La darrera nit en refugi de muntanya és a Araing amb unes guardes molt amables i professionals que t’expliquen perfectament la ruta de l’endemà, que és la més perdedora de tot el recorregut, perquè deixa la GR 10 i es creua amb altres rutes que despisten una mica.

La darrera etapa que és la més llarga, comença ben d’hora, tant, que és encara de nit recuperant alçada fins el Portillon d’Albi que ens torna a situar a la Vall d’Aran i després una llarga travessa fins arribar al Coll del Maubèrme i més endavant al Còth de Montoliu, el punt més elevat a 2.470 m. És tan evident el canvi de vessant que el terreny es torna sec i no apareixen de nou les caigudes d’aigua fins haver baixat uns quants centenars de metres. 

 

A la part baixa són evidents les destrosses provocades pels aiguats de juny, amb algun pont que s’ha endut la riera. 

El descens final ens porta a Montgarri, on acaben 5 dies espectaculars de muntanya, en els que hem acumulat uns desnivells positius de uns 6.500 m amb els conseqüents de baixada. 

Si us agrada la muntanya i podeu, no us ho perdeu, PASS ARAN paga la pena.