L’ESQUERRA I EUROPA

En una mateixa setmana, la Unió Europea ens envia senyals contradictòries. Una de freda, la sentència del Tribunal de Luxemburg que dictamina que la legislació espanyola sobre execucions hipotecaries i desnonaments no és respectuosa amb els drets que les directives de la UE i reconeix els ciutadans com a usuaris. Una altra de sorra, l’acord de l'Eurogrup de la zona Euro pel qual es pretén que els ciutadans xipriotes paguin via impostos el rescat dels bancs de Xipre, o sigui dels seus creditors internacionals.

Aquest fet em permet reflexionar sobre un dels gran reptes que té l’esquerra. Oferir a la ciutadania un projecte nítid sobre Europa. La crisi, la incapacitat de les institucions per fer-li front, les injustes i suïcides polítiques d’austeritat estan debilitant la legitimitat de la política, les institucions i tots els instruments col·lectius de la nostra societat. I el projecte europeu és un dels primers damnificats, per errors propis, per la culpabilització que de la UE n’estan fent els governs dels estats i també per l’interès dels poders econòmics de desmantellar qualsevol estructura de poder que pugui fer de contrapès polític a una globalització que ells volen sense regles ni contrapoders socials.

Durant aquesta crisi, la institució més genuïnament europea perquè es l’única elegida directament pels ciutadans, el Parlament Europeu, està sent menyspreada pels governs dels estats membres. Gran part de les decisions es prenen en els Consells Europeus, que són la suma dels 27 estats membres. Fins i tot quan, com en el cas de Xipre, la decisió la prenen els Ministres d'Economia de la zona euro, constituits en Eurogrup. Però ja s’encarreguen els governs europeus de descarregar les seves responsabilitats en d’altres. Fins i tot quan, com en el cas de Xipre, la decisió la prenen per consens els ministres d’Economia dels 27 governs, constituïts en Consell Europeu, Així, en l’imaginari col·lectiu, Europa apareix com la responsable de les mesures que imposen sacrificis injustos i patiments inútils. I els governs dels Estats com a subjectes passius d’aquestes barbaritats.

D’altra part, es coneix poc el paper que la legislació europea juga en la defensa dels ciutadans europeus, en ocasions desprotegits per la seva legislació estatal. En menys d’un any el Tribunal de Luxemburg ha dictat diverses sentències, totes elles beneficioses per als ciutadans. Dues, que reconeixen el dret a gaudir i no perdre les vacances quan aquestes coincideixen amb períodes de baixa mèdica. Una altra, que obliga Espanya a computar les cotitzacions dels contractes a temps parcial de manera no discriminatòria per a aquests treballadors, majoritàriament dones. I una darrera que obliga Espanya a tenir present les cotitzacions de treballadors emigrants de tercers països fetes en un altre país de la UE. En aquests moments la darrera línia de resistència legal per evitar l’acomiadament lliure sense controls que ha imposat la reforma laboral del PP, la tenim en la Directiva de la UE sobre aquest tema. I espero que ben aviat puguem gaudir de jurisprudència que, interpretant aquesta normativa europea, posi límits al poder absolut que la reforma labora atorga als empresaris.

En resum, ni tot el que ve d’Europa és negatiu. Ni els morts que es carreguen a Europa són sempre responsabilitat seva, sinó que tenen en les polítiques conservadores els grans responsables.

Davant d’això l’esquerra tenim la responsabilitat de fer un bon diagnòstic i oferir un projecte europeu a la ciutadania. Un projecte que inclogui una denúncia nítida de les salvatges polítiques intergovernamentals que es prenen en el marc de la i una denúncia de les mancances democràtiques i socials del projecte europeu.

Però també un projecte d’esquerres que no s’oblidi de destacar el que és l’essencial. Si la ciutadania europea vol recuperar la seva sobirania política front uns poders econòmics encantats amb una globalització sense regles ni contrapoders i uns mercats financers que s’han convertit en els reguladors de facto de les relacions econòmiques i socials, Europa és l’espai per fer-ho i el projecte europeu el millor, potser l’únic, instrument real al nostre abast.

En el segle XXI la sobirania política de la ciutadania o es recupera en l’escenari europeu o no es recupera. L’esquerra només és viable a Europa en el segle XXI amb un potent projecte europeu.