dimarts, 12 de març de 2013

DESNONAMENTS. UNA SETMANA CLAU


Les lluites socials són curses de llarga distància i tots els dies són importants. Bé que ho saben els activistes de les PAH. Però aquesta setmana té una especial significació. S’espera que el Tribunal de Justícia de la UE es pronunciï sobre si la legislació espanyola és respectuosa o no amb la Directiva 93/13/CEE. I pel que es desprèn de les conclusions presentades per l’advocada general, la legislació espanyola, i amb ella els partits que l’han aprovada, PSOE, PP i CIU, no sortiran ben parats.

Durant anys, els governs Zapatero i Rajoy han estat negant la realitat i el drama social dels desnonaments. Les mesures adoptades han estat parcials i cosmètiques. Durant quinze mesos el govern Rajoy no ha fet res més que amagar el cap sota l’ala i improvisar respostes mediàtiques.

El febrer de 2012, i en resposta a la interpel·lació que vaig presentar en nom d’IU, ICV–EUiA, CHA, el ministre Guindos es va treure de la màniga la falsa solució del codi de bones pràctiques, que ha resultat ser una enganyifa. Després, a finals de juny, el PP va votar en contra de la Proposició de llei que va presentar el nostre grup, tot i manifestar que hi estava molt d’acord. A la tardor, i pressionat per l’impacte de nous suïcidis, va improvisar el Decret llei 27/2012, que a les poques setmanes rebia una autoesmena a la totalitat del propi PP, a més de la dels altres grups.

En totes les ocasions que he tingut oportunitat, he acabat les meves intervencions advertint als parlamentaris del PP, i no sols a ells, que si el Congrés no donava solucions reals al drama dels desnonaments, les respostes vindrien de les mobilitzacions socials i dels jutges.

I aquell vaticini s’està complint. Les mobilitzacions socials han obligat el PP a haver d’acceptar a tràmit l’ILP presentada per entitats, sindicats i PAH. Propostes fetes per diferents grups, com és la dació en pagament, que fins ara eren rebutjades, s’estan obrint pas.

El Tribunal Europeu ha de decidir sobre alguns aspectes de la legislació espanyola que estan darrera del patiment de moltes famílies. La impossibilitat d’al·legar motius d’oposició a l’execució per part del deutor, el venciment de tot el crèdit hipotecari a partir del primer termini impagat, interessos d’usura del 18/20%. I darrera de totes elles si existeix un equilibri raonable entre els interessos de les famílies deutores i dels bancs creditors.

Que no existeix aquest equilibri ho demostra el cas que és objecte d’anàlisi pel Tribunal de la UE. Veiem algunes de les moltes  barbaritats del nostre sistema hipotecari. El préstec per la compra de l’habitatge era de 138.000 euros amb una taxació inicial de 194.000 euros. Els terminis impagats en el moment de la subhasta pujaven a 3.153,46 euros, als quals s’havien afegit 41.902 euros més per interessos i costes. Com sigui que la taxació de l’habitatge feta per la subhasta havia baixat de 194.000 a 97.200 euros, la Caixa creditora es va poder quedar el pis pel 50% del valor de subhasta; és a dir, 48.600 euros. Mentrestant, la família es va quedar sense casa i amb un deute pendent de 130.000 euros; és a dir, el mateix que en subscriure la hipoteca però ara sense habitatge, que era propietat de l’entitat creditora. Si això no és usura s’hi assembla i si no és un crim, és quelcom semblant.

Esperem que el Tribunal de la UE faci el que les nostres institucions no han estat capaces durant anys: restituir l’equilibri entre els deutors i les entitats creditores en els processos hipotecaris. Però encara quedaran molts altres temes que haurem de discutir al Congrés. Entre els quals, la necessitat d’establir un lloguer social, proporcional als ingressos de les famílies en risc, amb el que garantir el dret constitucional a l’habitatge i donar un sentit social als molts habitatges buits que són titularitat de bancs nacionalitzats amb recursos públics.

També haurem de debatre els mecanismes per permetre la dació en pagament en els casos d’insolvència sobrevinguda, de bona fe, que afecti l’habitatge habitual i en famílies sense cap altre habitatge ni patrimoni amb el que respondre. Fins ara, bancs, Associació Hipotecària Espanyola i el govern Rajoy, com abans Zapatero, es neguen a acceptar la dació en pagament amb efectes retroactius com una de les fórmules a disposició de les famílies. Al·leguen que això incentivaria els impagaments, posaria en risc el mercat hipotecari i la pròpia solvència dels bancs. Amaguen que la dació en pagament comporta perdre la casa per a qui no en té una altra i per tant l’efecte contagi no és previsible. I sobretot no expliquen el perquè les immobiliàries i els especuladors han aplicat la dació en pagament per liquidar els seus crèdits, per imports que superen en molt els 100.000 milions de euros i això ha estat encaixat per bancs i caixes a costa dels recursos públics aportats per tots els ciutadans. I en canvi  aquests mateixos ciutadans no tenen dret a que se’ls  apliqui el mateix procediment de dació en pagament que s’ha fet amb les immobiliàries.

La pregunta resumida és: Per què sí la dació en pagament a immobiliàries i no a les famílies? I la resposta és tan nítida com dura: perquè la llei determina que els accionistes de les immobiliàries responen legalment únicament amb el capital invertit en les societats afectades i no amb el seu patrimoni. I en canvi les famílies responen amb el seu patrimoni present i futur. També per això les cèdules hipotecàries d’elevada rendibilitat i seguretat s’emeten per a les  entitats financeres amb la cobertura de les hipoteques familiars –les més segures de cobrar- i no per als crèdits hipotecaris subscrits per les immobiliàries– que tenen molts més riscos. Aquest és el conflicte de fons que fins ara s’ha resolt contra les famílies.

Som conscients que les coses no són fàcils legalment, però la situació és insostenible per a moltes famílies i sobretot és insostenible aquest sentiment d’estafa que viuen els afectats i amb ells tots els activistes que els estan fent costat.

Setmana, doncs, important, dies decisius perquè tantes lluites de tanta gent puguin veure per fi la llum amb els canvis del nostre sistema hipotecari i la legislació que el suporta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada