Des
de la autoritat que em pugui donar haver-ho escrit -contra
corrent- en plena bombolla especulativa, m’atreveixo a posar el dit
a l’ull a aquells que porten anys construint i beneficiant-se de
l’imaginari de la “Catalunya perfumada”.
Anem
a pams. El model de creixement especulatiu espanyol només s’explica
per la bombolla immobiliària. Una bombolla alimentada per una
política monetària de diner gratis –amb tipus d’interès
negatius, que aleshores interessava a Alemanya-, una legislació del
sòl i urbanística molt permissiva i un política fiscal irracional
que encara va escalfar més l’economia especulativa. Això ens va
convertir en el paradís de l’especulació. Però no s’entén
del tot si no afegim un darrer ingredient, el de l’arribada a casa
nostra de capitals de tot el món. Capitals “nets”, opacs, bruts
i criminals. Espanya – inclosa Catalunya- ha estat el paradís del
blanqueig de diners arribats de les màfies que trafiquen amb armes,
drogues, éssers humans i fins i tot òrgans per a transplantaments.
Si
això va poder ser així és per l’existència, encara avui, d’uns
circuits financers pels quals de manera indistinta circulen aquests
diners sense distinció. Un dels obstacles per combatre les màfies
és que fer-ho suposa tocar els interessos del capitalisme financer.
Acabar amb paradisos fiscals –se’ls anomena “jurisdiccions no
col·laboradores”- i secret bancari suposa col·lapsar el tràfic
d’una autopista financera per la que hi circulen indistintament el
diner de les màfies i el d’algunes de les benestants famílies
dels negocis triomfants, també les catalanes.
I
és aquí on volia arribar, aprofitant que s’ha destapat el cas de
la màfia russa i Lloret. A Catalunya també han passat aquestes
coses i, pel que sembla, no gaire lluny del poder polític. Però en
canvi a Catalunya durant dècades s’ha construït un imaginari
col·lectiu que fa creure que això de les màfies i la corrupció
són coses d’Espanya.
De
la mateixa manera que s’explica que la guerra civil de fa 75 anys
va ser una guerra entre “catalans i espanyols”, o que es vol fer
creure que a Catalunya no hi ha classes socials. L’imaginari
hegemònic de CiU, que alguns semblen interessats en superar, ens
presenta una idea de “Catalunya perfumada”, on tots els problemes
ens vénen de fora. Aplaudim d’allò més l’estil de Guardiola,
però alguns es comporten massa cops com Mourinho.
En
pocs mesos estan apareixent dades, moltes i contundents, que
confirmen que alguns espais de la política catalana estan tan
contaminats i fan tanta pudor o més que la d’altres indrets.
Tenim, però, en contra nostra un problema afegit: l’imaginari
nacionalista –de CIU, però no només, també dels transversals
intel·lectuals orgànics – ens ha volgut fer creure que aquesta és
una malaltia espanyola.
Això
comporta dos greus problemes, que actuen com a llosses sobre la
consciència
cívica de la ciutadania a Catalunya. D’una banda impedeix ser
conscients de la gravetat del problema i, per tant, fer-li front. És
el que passa en general amb qui creu que tots els problemes provenen
dels altres –siguin persones, empreses, entitats o societats-.
L’altre és que la “Catalunya perfumada” ha permès alguns
cometre moltes malifetes en nom del país i quan se’ls assenyala
amb el dit, defensar-se dient que s’estava assenyalant i atacant
Catalunya.
O
som capaços de combatre aquesta síndrome de la personalitat
col·lectiva dels catalans, i per a això cal mirar-nos més al
mirall i no trencar-lo després, o Catalunya pot entrar en una fase
de decadència com a societat activa que sempre ha estat. Fins i tot
una mala notícia, com saber que la màfia també actua a
Catalunya, pot ser una oportunitat. Només cal que no mirem cap a un
altre costat.
1 comentari:
Tienes razón Joan, por mi trabajo he visto la corrupción desde hace 28 años en Cataluña, en cuanto a la decadencia ya la tenemos encima,por esto que escribes que está muy bien, serás tratado de "facha espanyol".
Publica un comentari