dijous, 6 de setembre de 2012

POLÍTIQUES D’EMERGÈNCIA I DE PROXIMITAT


Avui he estat amb els companys i les companyes d’ICV de Terrassa al centre el Rebost, encarregat de la distribució social d’aliments a les persones en situació de necessitat. Es tracta d’una de les moltes iniciatives locals posades en marxa per ajuntaments i entitats socials per intentar resoldre parcialment la dramàtica situació de pobresa a la que moltes persones s’han vist arrossegades per la crisi i la política salvatge d’ajustos.

Cal reconèixer l’esforç fet per molts ajuntaments i entitats socials que estan intentant tapar els forats, cada cop més grans, que genera l’atur, la retallada de prestacions del govern espanyol i l’abandonament de les polítiques socials del govern català, que s’agreugen encara més per l’ofegament a què s’està portant les entitats socials. Cal destacar aquests esforços perquè una vegada més els ajuntaments són la darrera xarxa de protecció de les persones, perquè fins i tot els ajuntaments menys endeutats ja no poden suportar més el pes de substituir la funció d’altres administracions. I també, perquè el Rebost també és política, d’emergència i proximitat.

En moments com aquest, cal exigir canvis radicals en les polítiques econòmiques que ens treguin de la crisi, però mentrestant i simultàniament cal donar solucions diàries a les persones que pateixen pobresa extrema. El debat polític i els seus protagonistes poden esperar mesos, la gent no pot esperar ni un dia en moltes ocasions.

Com fer aquestes tasques d’emergència sense caure en els placebos neteja-consciències de les Maratons per la Pobresa? Cal deixar ben clar que aquestes polítiques són prioritàries, que no poden substituir durant molt de temps les polítiques d’ocupació ni les de serveis socials i d’atenció a les persones. No es tracta de fer caritat, sinó solidaritat. La solidaritat és entre iguals, ciutadans; la caritat reprodueix les relacions de poder entre qui té i qui no té ni per menjar.

I la millor manera de practicar la solidaritat són les polítiques fiscals. La situació de Catalunya i Espanya no és sols responsabilitat de la crisi –que no és una maledicció bíblica-. És també la conseqüència d’un dels sistemes fiscals més febles de la UE. És una vergonya, que exigiria un clam social, la negativa del govern català a recuperar l’impost de successions i donacions. Com és un escàndol que el govern espanyol es negui a augmentar la fiscalitat de les SICAVs que tributen per beneficis només a l’1% i que afecten molt poques famílies.

Té algun sentit social que el govern català es negui a la recuperació de l’impost de successions que ens podria aportar uns centenars de milions d’euros per a polítiques socials, mentre a les nostres ciutats es donen situacions com les que es poden comprovar a Terrassa?

Les dades que m’han facilitat els companys i les companyes d’ICV de Terrassa són esfereïdores i són només la punta de l’iceberg de la pobresa extrema.

En un any les actuacions fetes pel Banc d’Aliments s’han doblat a Terrassa i han passat de 2.800 a 5.100 al mes.

Una bona part dels beneficiaris del Banc d’Aliments són persones i famílies expulsades o excloses de la renda mínima d’inserció, després de les actuacions del govern català: a Terrassa unes 3.000 persones. Entre els beneficiaris dels bancs d’aliments es troben moltes persones aturades que han esgotat les prestacions: a Terrassa la cobertura de l’atur és només del 56%, situació que especialment amb joves s’agreujarà amb les del programa PREPARA (400 €) aprovada pel govern espanyol.

Les retallades en el programa d’ajuts al pagament dels lloguers feta pel govern català han provocat que de les 798 famílies cobertes per aquest programa el 2010, s’hagi passat a atendre’n només 575 el 2011, quan les necessitats i famílies afectades han augmentat.

Aquesta és la dramàtica realitat en què viuen moltes famílies del nostre país i la que es viu cada dia des de la política de proximitat.

Ho tindran present Merkel i Rajoy quan avui es reuneixen o continuaran obsessionats amb l’etologia de les retallades i els ajustos fiscals?

Ho tindrà present el President Mas, quan torni a dir que la desaparició de l’impost de successions és obligada, perquè era una promesa electoral i per evitar la desigualtat entre els catalans i la resta d’Espanya?

I la igualtat entre catalans que poden pagar impost de successions i els que no es poden pagar ni el menjar, no hauria de ser el primer objectiu nacional de Catalunya?