dilluns, 1 d’octubre de 2012

EL DOBLE LLENGUATGE DE CIU


Una de les característiques genètiques de la política de CiU és l’habilitat amb què practiquen un doble llenguatge. No sols perquè diuen unes coses i en fan d’altres, sinó perquè a Catalunya solen queixar-se de decisions adoptades a Madrid, que ells han votat, quan no impulsat.

No és una qüestió nova. Sense anar més lluny en l’anterior legislatura, CiU va votar a favor, millor dit va impulsar una partida dels PGE 2011 per compensar la caiguda dels ingressos motivada per la baixada de trànsit en les autopistes radials de Madrid. Potser cal afegir que les concessionàries d’aquestes autopistes són empreses amb les que CiU sol tenir una relació molt fluïda. Això sí, aquest comportament a Madrid no els impedeix després a Catalunya alimentar la cultura del greuge situant com a exemple el tema de les autopistes, que ells mateixos han votat, quan no impulsat.

Aquest comportament de doble llenguatge s’ha mantingut durant aquesta legislatura, al mateix temps que CiU i el govern català posaven en marxa una ofensiva per aconseguir la majoria absoluta amb la que continuar fent les seves polítiques.

Les votacions fetes al Congrés de Diputats en 9 mesos són molt il·lustratives del que explico:

Dels 27 Decrets Llei convalidats pel Congrés de Diputats, CiU ha votat SÍ en 17 ocasions i només NO en 6 i abstenció en 4.

I pel que fa a les lleis aprovades en aquests mesos, CiU ha votat SÍ en 4 ocasions i NO en 2.

Entre els Decrets Llei en què CiU ha votat SÍ hi ha els que fan referència a les retallades pressupostàries i de drets. Així, va votar a favor del primer ajust duríssim del govern del PP, el del Decret Llei 20/2011 de 30 de desembre. Es tracta d’una norma que conté totes les retallades en el sector públic, inclosa la congelació de salaris i plantilles, també les de sanitat o educació. També la pujada de només un 1% de les pensions que hores d’ara el govern del PP no s’ha compromès encara a revaloritzar en funció d’una inflació de l’any 2012, que pot estar entre el 3 i el 3,5%. També va votar a favor del Decret Llei 12/2012 de mesures tributàries per reduir dèficit públic, que, com ja sabem ara, no s’ha reduït i sí ho han fet els drets.



En aquest terreny CiU va votar en contra del Decret Llei 14/2012 sobre despeses educatives i el Decret Llei 16/2012 de sanitat. Val la pena destacar que si es llegeixen les intervencions del debat es podrà comprovar que l’oposició a aquestes mesures anava més adreçada a problemes competencials i no a l’oposició a les polítiques de retallades de drets socials bàsics. En moltes ocasions, s’ha vist també en els debats al Parlament català i en la negativa a presentar recursos d’inconstitucionalitat contra lleis espanyoles, CiU deixa ben clar que no està en contra de les retallades sinó que està en contra que les retallades no siguin competència del govern català. Una manera molt curiosa d’entendre l’autogovern.

CiU també ha votat a favor del Decret Llei 372012 i de la Llei 3/2012 de reforma laboral. I ho ha fet, en paraules del seu portaveu, sense complexos. No cal insistir gaire en les conseqüències avui ja evidents de la reforma laboral. Ha incentivat els acomiadaments, els canvis unilaterals de les condicions de treball, inclosos salaris i un afebliment de la negociació col·lectiva. El resultat últim ha estat més persones aturades i menys salari per als que treballen. En el terreny laboral es va abstenir en el Decret Llei 23/2012 de 24 d’agost que renovava i retallava el programa “PREPARA”, el dels 400 euros.

També ha votat a favor de les reestructuracions bancàries que han suposat transferir recursos públics per tapar els forats dels bancs, socialitzant les pèrdues. Un cas clar “d’espoli” dels ciutadans pels bancs que, en aquest cas, CiU no sols no denúncia sinó que hi vota a favor. Ho ha fet en el Decret Llei 2/2012 de 3 de febrer de sanejament del sector financer. I també en el més recent Decret Llei 24/2012 de 31 d’agost de reestructuració y resolució (liquidació) d’entitats financeres, que entre d’altres coses autoritza a crear el “banc dolent” que es quedarà amb els actius immobiliaris danyats o tòxics en poder de les entitats financeres. I que si no ho impedim pot acabar sent una monumental estafa per la via de socialitzar pèrdues i privatitzar després beneficis per la via de vendre actius immobiliaris a preus més baixos dels que pagarà el “banc dolent” a les entitats financeres amb diners públics, de la UE. Recursos europeus que carreguen el deute públic espanyol i que entre d’altres coses són la justificació de les “contrapartides” que en forma de retallades de dret i privatització exigeix la Troika a canvi de facilitar recursos per salvar bancs espanyols i els seus creditors europeus.

Curiosament, els mateixos diners que sí que es disposen per salvar bancs no existeixen per salvar famílies hipotecades. En aquest sentir, CiU també va votar a favor del Decret Llei 6/2012 referit als deutors hipotecaris, que va tancar la porta a les propostes de dació en pagament, que entre d’altres fem ICV-EUiA, i va donar suport al placebo, a la trampa del “Codi de bones pràctiques bancàries” del ministre de Guindos.

En el terreny de l’economia i la hisenda, CiU ha votat gairebé sempre a favor de les lleis que permeten la intervenció de l’economia espanyola i la catalana. Entre elles la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària i estabilitat financera o la Llei orgànica per la que s’autoritza la ratificació de l’anomenat Fiscal Compact de la UE o tractat d’estabilitat, la base de totes les mesures de “rescat” i de desenvolupament de la vergonyosa reforma de l’article 135 de la CE, impulsada per PSOE i PP en l’anterior legislatura. Fins i tot en aquest terreny es va abstenir en la votació del Decret Llei 21/2012, el que regula els mecanismes de rescat de les CCAA a canvi de cedir sobirania i autogovern. Val la pena destacar que l’abstenció va venir després de l’anunci de vot a favor dels portaveus de CiU ( en concret Duran i Lleida), però la intervenció dels portaveus del PP van ser tan dures -amb una crida a deixar clar que tothom que s’aculli al rescat autonòmic ha d’assumir que a Espanya només hi ha una sobirania i no 17- que el grup de CiU va haver de canviar el vot a favor per l’abstenció.

Altres votacions il·lustratives dels interessos que defensa CiU al Congrés, que ni de lluny son els de la ciutadania de Catalunya, les trobem en l’abstenció en el Decret Llei 1/2012 que va acabar amb els incentius a les energies renovables. El vot a favor del Decret Llei 1972012 de liberalització del comerç i altres serveis (atenció petits comerciants, sobre el seu contingut). O el vot a favor Decret Llei 22/2012 d’infraestructures i serveis ferroviaris que sota el paraigües de la liberalització obre la porta a la privatització de serveis ferroviaris.

Sens dubte, CiU té tot el dret del món a votar el que cregui oportú, com tothom. Però el que no pot fer i no hauria de fer és continuar mantenint un doble llenguatge, dir una cosa i fer-ne una altra. Dir una cosa a Catalunya i fer la contrària a Espanya. Dir que actua en nom dels catalans i les catalanes, quan utilitza Catalunya com a pantalla per defensar els interessos de determinats sectors econòmics i lobbys catalans i espanyols, perquè aquests sí que no tenen pàtria. O millor, la seva són els seus interessos.

I si ho fa, els ciutadans i les ciutadanes tenen dret a saber-ho.

1 comentari:

Señor Negro ha dit...

Doncs totalment d'acord sobre la doble moral de CiU, però què féu les esquerres catalanes per intentar ser una alternativa ? Sempre us presenteu dividits i enfrontats entre vosaltres, moltes vegades per nimietats, i mentrestant CiU i el PP colaboren contínuament. No es podrien arribar a entendre ICV i ERC ? No es podria intentar formar un Front d'Esquerres ? Tantes diferències hi ha entre vostè i el senyor Tardà ? Si no les dretes continuaran tenint avantatge gràcies a la llei de Hondt i us continuaran passant la mà per la cara.

Publica un comentari a l'entrada