Avui
he estat amb els companys
i les companyes d’ICV de Terrassa al centre el Rebost, encarregat
de la distribució social d’aliments a les persones en situació de
necessitat. Es tracta d’una de les moltes iniciatives locals
posades en marxa per ajuntaments i entitats socials per intentar
resoldre parcialment la dramàtica situació de pobresa a la que
moltes persones s’han vist arrossegades per la crisi i la política
salvatge d’ajustos.
Cal
reconèixer l’esforç fet per molts ajuntaments i entitats socials
que estan intentant tapar els forats, cada cop més grans, que genera
l’atur, la retallada de prestacions del govern espanyol i
l’abandonament de les polítiques socials del govern català, que
s’agreugen encara més per l’ofegament a què s’està portant
les entitats socials. Cal destacar aquests esforços perquè una
vegada més els ajuntaments són la darrera xarxa de protecció de
les persones, perquè fins i tot els ajuntaments menys endeutats ja
no poden suportar més el pes de substituir la funció d’altres
administracions. I també, perquè el Rebost també és política,
d’emergència i proximitat.
En
moments com aquest, cal exigir canvis radicals en les polítiques
econòmiques que ens treguin de la crisi, però mentrestant i
simultàniament cal donar solucions diàries a les persones que
pateixen pobresa extrema. El debat polític i els seus protagonistes
poden esperar mesos, la gent no pot esperar ni un dia en moltes
ocasions.
Com
fer aquestes tasques d’emergència sense caure en els placebos
neteja-consciències de les Maratons per la Pobresa? Cal deixar ben
clar que aquestes polítiques són prioritàries, que no poden
substituir durant molt de temps les polítiques d’ocupació ni les
de serveis socials i d’atenció a les persones. No es tracta de fer
caritat, sinó solidaritat. La solidaritat és entre iguals,
ciutadans; la caritat reprodueix les relacions de poder entre qui té
i qui no té ni per menjar.
I
la millor manera de practicar la solidaritat són les polítiques
fiscals. La situació de Catalunya i Espanya no és sols
responsabilitat de la crisi –que no és una maledicció bíblica-.
És també la conseqüència d’un dels sistemes fiscals més febles
de la UE. És una vergonya, que exigiria un clam social, la negativa
del govern català a recuperar l’impost de successions i donacions.
Com és un escàndol que el govern espanyol es negui a augmentar la
fiscalitat de les SICAVs que tributen per beneficis només a l’1% i
que afecten molt poques famílies.
Té
algun sentit social que el govern català es negui a la recuperació
de l’impost de successions que ens podria aportar uns centenars de
milions d’euros per a polítiques socials, mentre a les nostres
ciutats es donen situacions com les que es poden comprovar a
Terrassa?
Les
dades que m’han facilitat els companys i les companyes d’ICV de
Terrassa són esfereïdores i són només la punta de l’iceberg de
la pobresa extrema.
En
un any les actuacions fetes pel Banc d’Aliments s’han doblat a
Terrassa i han passat de 2.800 a 5.100 al mes.
Una
bona part dels beneficiaris del Banc d’Aliments són persones i
famílies expulsades o excloses de la renda mínima d’inserció,
després de les actuacions del govern català: a Terrassa unes 3.000
persones. Entre els beneficiaris dels bancs d’aliments es troben
moltes persones aturades que han esgotat les prestacions: a Terrassa
la cobertura de l’atur és només del 56%, situació que
especialment amb joves s’agreujarà amb les del programa PREPARA
(400 €) aprovada pel govern espanyol.
Les
retallades en el programa d’ajuts al pagament dels lloguers feta
pel govern català han provocat que de les 798 famílies cobertes per
aquest programa el 2010, s’hagi passat a atendre’n només 575 el
2011, quan les necessitats i famílies afectades han augmentat.
Aquesta
és la dramàtica realitat en què viuen moltes famílies del nostre
país i la que es viu cada dia des de la política de proximitat.
Ho
tindran present Merkel i Rajoy quan avui es reuneixen o continuaran
obsessionats amb l’etologia de les retallades i els ajustos
fiscals?
Ho
tindrà present el President Mas, quan torni a dir que la desaparició
de l’impost de successions és obligada, perquè era una promesa
electoral i per evitar la desigualtat entre els catalans i la resta
d’Espanya?
I
la igualtat entre catalans que poden pagar impost de successions i
els que no es poden pagar ni el menjar, no hauria de ser el primer
objectiu nacional de Catalunya?
2 comentaris:
Aquestes situacions aniran en augment, i no sembl que ningú ho estigui preveient. Aquests dies el departament d'Ensenyament ha nomenat els mestres interins, i ha deixat al carrer una quantitat enorme de mestres (l'oferta més àmplia que ha tret és per a treballar un 33% de la jornada, que no arriba als 500 euros mensuals). En el meu cas em puc espavilar, però com ho faran les mestres amb fills?
Hola,
jugáis a lo mismo que todos, no es prioritario, en absoluto, en los momentos tan gravísimos que estamos viviendo para el futuro de modelo económico y social que se va implantando en nuestra sociedad, y mundo, un referéndum sobre la independencia de Cataluña. Me habéis defraudado absolutamente. Os dejáis llevar por el artificio montado por Mas y CiU para marear la perdiz, para poner una zanahoria delante de las narices de algunos y que se olviden, con esto de los sentimientos nacioanalistas, de los sentimientos de justicia social (que se olviden de las injusticias tremendas que sufrimos con los recortes). Vuestra postura, en este asunto, me hubiese gustado que fuese de claro rechazo, o porque no, un referéndum para independizarnos del neoliberalismo, de la barbarie. Nunca este mundo ha sido justo. Pero ahora vamos en involución. Antes había muchísimo que arreglar, ahora infinitamente más. Tenéis mucha responsabilidad los que estáis en el Parlament. Es una pena que actuéis así. ¿¿Independencia para qué?? ¿¿No queréis ser españoles pero queréis ser europeos (claro, debe ser que Merkel y compañía son la rehostia). Lo siento pero estoy tremendamente enfadada con la falta de personalidad que mostráis los políticos. Y si realmente lo que queréis es eso, si consideráis prioritario un referéndum sobre la independencia en la próxima legislatura, me equivoqué de partido. Sabía que en este aspecto (el maldito nacioanalismo) jugaba con fuego dándoos, durante los últimos años, mi voto, pero no tenía otra opción. Ahora tenías la oportunidad de desmarcaros, de, al menos, demostrar que no es el momento de estas tonterías. Yo tengo más que ver con un comunista de Madrid, con un trabajador de Extremadura, con la buena gente que hay por el mundo y que quiere menos para todos pero que haya para todos, que con alguien catalán por el simple hecho de ser catalán (¿qué me define eso de la persona? n-a-d-a). Y sí, no me digáis que es porque estáis a favor del derecho de autodeterminación ¿y qué? ¿creis realmente que ahora es el momento de gastar semejante tamaño de energías en esto? Porque esto va para largo... muy largo...
Salud, fuerza y felicidad,
Gema
Publica un comentari a l'entrada