dissabte, 7 de gener de 2012

EL PP S'ESTRENA AMB POLÍTIQUES INJUSTES I SUÏCIDES

Pocs dies després de la seva constitució, el govern del PP s’ha estrenat amb el Reial Decret Llei 20/2011 de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera. I amb el Reial Decret 1888/2011 de fixació (congelació) del salari mínim interprofessional per a l’any 2012.
La convocatòria del Ple del Congrés del proper dimecres dia 11 de gener per votar la seva convalidació és una bona oportunitat per analitzar quina és l’orientació i el trets destacats de la primera decisió política del PP.

Ja s’ha dit, i és ben cert, que el govern del PP ha aprovat unes mesures que en bona part no estaven en el seu programa electoral, fins i tot algunes van en sentit contrari i ni tan sols estaven recollides en el programa d’investidura presentat pel Sr. Rajoy el 19 i 20 de desembre; és a dir, només deu dies abans de l’aprovació del Reial Decret Llei 20/2011. Es tracta d’un comportament que no per esperat deixa de ser reprovable, en la mesura que acumula raons de desconfiança de la ciutadania en les institucions democràtiques i els seus representants polítics.

La tendència a enganyar la ciutadania ha continuat després de la seva aprovació, amb la seva presentació en la roda del premsa posterior al Consell de Ministres i en l’explicació dels seus continguts. S’han amagat de manera evident algunes mesures importants que conté el Reial Decret Llei o bé s’han presentat com si anessin en la direcció contrària de la que es desprèn del seu contingut. La tècnica utilitzada pel govern ha estat “incrustar” enmig del bloc de mesures molt regressives algunes que no canvien l’orientació global però que els permeten presentar-se com a progressistes, promovent que algun analista interessat les hagi qualificat de “socialdemòcrates”. Com van tenir oportunitat de dir-li al Sr. Rajoy des de la tribuna del Congrés, “ encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda”.

Els elements polítics que resulten més destacats d’aquest Reial Decret Llei són:
INSISTEIX EN UNA POLÍTICA ECONÒMICA SUÏCIDA. Les mesures del govern insisteixen en una estratègia basada en: forts ajustos pressupostaris per la via de la reducció de la despesa pública. Política de rendes basada només en la reducció real de les rendes salarials -sense ni una sola incidència en el control de la resta de rendes- i absència absoluta de cap mesura d’incentiu a l’activitat econòmica. És la formula utilitzada fins ara pel govern Zapatero, des de maig de 2010, que ha demostrat la seva inutilitat i que corre el risc de portar-nos cap al suïcidi econòmic. Dels tres pilars de la nostra economia – sector exterior, consum privat i consum i inversió pública - només aguanta el sector exterior gràcies al bon comportament de les empreses exportadores. I, a més, amb moltes incerteses fruit de l’alentiment que a la resta de l’economia de la UE estan provocant les polítiques generalitzades d’ajustos. En aquest escenari, pressionar a la baixa la despesa i la inversió pública i forçar una pèrdua de capacitat adquisitiva de les rendes salarials, només pot portar més recessió.

APROFUNDEIX LA INJUSTA DISTRIBUCIÓ DELS ESFORÇOS.

Malgrat els esforços comunicatius de la vicepresidenta del govern, les mesures aprofundeixen en la injusta distribució dels costos de l’ajustament i dels esforços. Començant per una nova congelació dels salaris dels empleats públics que, si les coses es queden tal i com estan, poden acabar l’any amb una pèrdua del poder adquisitiu acumulat des de maig del 2010 del 12% com a mitjana – alguns col·lectius – molt més. El mateix es pot dir dels pensionistes, amb una pujada de l’1%, quan la inflació a novembre del 2011 ha estat del 2,9%. Una reducció nominal del salari que en termes reals serà més important per l’impacte que en alguns pensionistes tindrà l’augment dels tipus de l’IRPF el 2012-2013. La congelació de l’SMI per primera vegada des de 1966 en 641,40€ al mes. Una mesura que afecta no sols l’1,34% dels assalariats que cobren l’SMI sinó que té incidència indirecta en altres salaris baixos i en les prestacions socials que utilitzen de referència a IPREM.

L’AJUST PRESSUPOSTARI CONTINUA PIVOTANT SOBRE LA REDUCCIÓ DE LA DESPESA I TÉ UNA CLARA ORIENTACIÓ REGRESSIVA.

Un especial comentari mereixen les mesures de naturalesa fiscal que es presenten de manera interessada com a progressives en la seva orientació. És cert que l’augment de l’IVA que tothom esperava hagués tingut un impacte regressiu més gran i alhora un efecte negatiu afegit sobre el consum. També és cert que l’augment del tipus sobre les rendes del capital dóna una imatge de repartiment de càrregues i sacrificis que el govern ha explotat comunicativament. Però de l’anàlisi conjunta de les mesures es desprèn un profund desequilibri en la distribució dels esforços. Sense conèixer en detall quin serà els desglossament de la retallada de cada Ministeri, algunes de les mesures estrella permeten conèixer quina és la seva orientació.
Congelació del sou del empleats públics i reducció de l’ocupació pública – per la via de la no reposició de vacants i amortitzacions de places- . En aquest aspecte també s’ha utilitzat l’alquímia comunicativa per donar la imatge que els serveis bàsics queden al marge de la retallada, quan la realitat és que en el cas de l’exèrcit, policia, cossos docents i sanitaris només s’autoritza la reposició del 10% de les places amortitzades. Aplaçament de la millora de les pensions de viduïtat que havia d’entrar en vigor l’1 de gener de 2012. Aplaçament dels reconeixements de la prestació de dependència. Nou aplaçament del permís de paternitat de 4 setmanes. Desaparició de la renda de emancipació dels i les joves.

En el terreny dels ingressos, la pujada en una escala progressiva de l’IRPF i també dels tipus aplicables a les rendes del capital requereix una múltiple lectura. Començant per constatar que hi ha més marge per la pujada dels impostos directes del que ha vingut dient el PSOE – que queda literalment amb el cul a l’aire - . Que malgrat que la pujada impositiva afecta també les rendes del capital, continua existint una important discriminació fiscal de les rendes del treball en relació a les del treball. Que no s’ha tocat ni una sola de les figures impositives que afecten els sectors més poderosos de la societat. Que la major part dels ingressos extraordinaris vindran de les rendes del treball (un 75%) i dins de les rendes del treball la gran part de les de menys de 53.000 euros any. I que si s’acaben aplicant algunes de les mesures presentades en el debat d’investidura referides a augments de bonificacions i deduccions en l’mpost de societats, aquesta reducció d’ingressos acabaria anul·lant l’impacte de la pujada de l’IRPF.

S’HAN UTILITZAT ALGUNES MESURES PER PRESSIONAR A LA BAIXA LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA.

Algunes de les mesures adoptades, com la congelació de l’SMI i del salari dels empleats públics té, a més de l’objectiu de reduir la despesa, un interès indirecte: pressionar a la baixa en els salaris que es fixen per la negociació col·lectiva, fet que genera un clima social de greuge comparatiu entre treballadors/es.
Val la pena destacar en aquest sentit algunes dades: des de el 3r trimestre del 2011 s’han recuperat –en termes de comptabilitat nacional– els excedents empresarials, o sigui els beneficis, mentre els salaris continuen perdent capacitat adquisitiva real. Més enllà del que suposa en termes de distribució social de la renda, pressionar a la baixa la capacitat adquisitiva dels salaris incideix negativament en la recuperació.

S’APROFITA LA CRISI PER APLICAR MESURES QUE COMPORTEN UN DETERMINAT MODEL DE SOCIETAT.

En aquesta primera tongada de decisions del govern Rajoy ja queda clar la voluntat d’aprofitar la crisi com una oportunitat per imposar reformes que aprofundeixin un determinat model de societat. Això és especialment visible en la pressió per reduir el pes del sector públic, sense encarar una reforma per millorar la qualitat de la despesa pública. A Espanya el problema no és que el sector públic estigui sobredimensionat, el problema és que hi ha polítiques de despesa molt poc eficients. Ineficiència que s’ha incrementat en la dècada màgica de la bombolla i que curiosament té en les administracions locals i autonòmiques del PP un dels seus més grans exponents. En resum, el partit que ha contribuït a generar greus ineficiències en el sector públic, ara es presenta com a garantia del canvi i de manera oportunista aprofita les seves malifetes per justificar retallades indiscriminades en el sector públic.

Tot i que amb l’explicació de l’orientació regressiva de les polítiques acordades pel PP no n’hi ha prou, resulta important fer aquest esforç. Perquè avui un dels principals problemes amb què ens trobarem l’esquerra social i política és el d’oferir un relat alternatiu a la crisi. Un relat que sigui capaç de vèncer l’hegemonia, no sols electoral sinó ideològica, sobre la que s’assenta la dreta.

Aquesta hegemonia es fonamenta en idees senzilles però de molta profunditat. S’identifica la crisi econòmica amb un excés de despesa pública i la solució al desequilibri pressupostari amb les retallades. Es trasllada la idea que aquesta és l’única política possible i es pretén imposar sentiments de resignació, de privilegi per als qui no estan tan afectats per la crisi – persones que conserven la feina, empleats públics-. I per damunt de tot, que el repartiment de càrregues i sacrificis s’ha de fer entre els treballadors i les treballadores i el que s’anomena classes mitjanes, deixant fora del seu cost els sectors més privilegiats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Me gustaría añadir alguna idea más que creo interesante. La primera es la de que EEUU está empezando a crear empleo sólido y por tanto están más cerca de la salida de la crisis. Aunque Obama precisamente no es mi ejemplo a seguir, sí que han sido más flexibles en cuanto a la cantidad de deuda asumible, y por eso están en la actual situación. De hecho la salida de la crisis está en un punto de equilibrio entre incentivos al desarrollo y control del déficit (el término medio); ni gasto desmesurado ni la fórmula PP&CIU: recortes. La segunda idea es que PP insiste en llamar "políticas valientes" a subir impuestos a los asalariados. ¡¡ La verdadera valentía sería empezar a subir impuestos a las rentas de capital !!. Subir impuestos (IVA, IRPF) a los trabajadores es de cobardes. Valentín Navarro.

Joan Coscubiela i Conesa ha dit...

Comparto plenamente el comentario de Valentin Navarro. Obama más flexible i la Merkel y sus discípulos, seguidores o gregarios muy fundamentalistas en e control del déficit, ignorando los incentivos a la economía. Joan Coacubiela

Publica un comentari a l'entrada