diumenge, 22 de gener de 2012

EL PACTE FISCAL DE CIU COM A TAPADORA DELS ACORDS AMB PP.

En una entrevista a “Catalunya Informació” he declarat que CIU utilitza la proposta de Pacte Fiscal com a tapadora dels “negocis clandestins” amb el PP i he demanat que les forces d’esquerra catalana no li facilitin a CIU la operació de tapar les seves vergonyes.

Com sigui que aquestes declaracions han estat qualificades de poc nivell intel·lectual, he pensat que podria fer l’esforç d’intentar explicar i justificar el perquè d’aquesta afirmació política.

Durant la campanya CIU va fer de la proposta de Pacte Fiscal un dels seus emblemes i de les raons per votar les seves candidatures. El Govern de CiU ha construït tota la seva estratègia política sobre dues afirmacions. Les dificultats pressupostaries tenen dos causes : el dèficit de finançament de Catalunya i la suposada mala gestió dels tripartit. Amb aquesta veritat absoluta CIU amaga que a més dels problemes derivats del model de finançament, la principal causa de la manca de recursos del Govern català es deu a la caiguda d’ingressos, provocada a parts iguals per la crisi econòmica i per les reformes fiscals acordades durant la dècada màgica. Unes baixades fiscals que CIU ha pactat, quan no impulsat, primer amb el PP i després amb el PSOE. Una baixada de la fiscalitat als poderosos que en reduir la capacitat fiscal de totes les administracions públiques han acabat afectant negativament a les CCAA i també a Catalunya.

Durant la campanya CIU va demanar el vot per ser decisius a España. Però la realitat actual es exactament la contraria. CIU no es determinant a España, amb la majoria absoluta del PP, i en canvi el PP es determinant a Catalunya amb un Govern de CIU de majoria relativa i que necessita suports per aprovar pressupostos o governar.

I es en aquest escenari on CIU posa en marxa una estratègia perquè la ciutadana de Catalunya i els altres partits polítics l’acompanyem en la seva estratègia esquizofrènica. D’un costat pactar amb el PP les polítiques a Catalunya i a Espanya i d’una altra pactar “fronts catalans”, o “declaracions” amb la resta de partits o amb les organitzacions de la societat civil. I es a aquest comportament polític al que he qualificat en les declaracions a Cat Info de tapadora pels acords amb el PP, que pretén siguin ignorats – clandestins- o justificar davant la societat catalana.

CIU ha votat en el Congrés a favor del Reial Decret Llei del govern del PP que inclou retallades importants, increments regressius de la fiscalitat, aplaçament de la millora de les pensions de viduïtat, congelació del salari mínim i altres coses, no sols per necessitat. No va votar a favor només per aconseguir a canvi el recolzament del PP al Govern de CIU a Catalunya. Aquesta es una raó. Però, com va explicar el seu portaveu en el debat, Sánchez Llibre, CIU va votar a favor per coherència ideológica. En polítiques econòmiques, fiscals i socials les polítiques del PP i CIU es semblen molt. Ho han demostrat en les seves votacions al Congrés durant 20 anys.

Aquesta posició de coincidència política amb el PP es legítima, però CIU no pot pretendre que després de pactar les grans polítiques d’Estat amb el PP, els partits de l’esquerra catalana l’ajudem a netejar-se la cara amb “fronts catalans” o declaracions en defensa de Catalunya.

Soc conscient que no tothom a CIU té la mateixa posició sobre aquestes coses, com és lògic i passa en tots els partits, però de moment aquest plantejament es la que mana. Això podria explicar que els membres de CIU que a ben segur menys comparteixen aquesta estratègia esquizofrènica, siguin els que més s’han molestat per les meves declaracions.

Es pot estar d’acord o no amb el que he exposat, però intentar desqualificar-lo fent referència al “poc nivell intel·lectual habitual de les crítiques d’ICV” només s’explica per la incomoditat que provoquen habitualment en CIU les crítiques de ICV. Potser no agrada veure’s davant del mirall i despullat de coartades.

Com sempre, disposat al debat.

3 comentaris:

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

Molt bon article, Joan. Cal fer pedagogia i combatre la imatge que s'imposa arreu segons la qual, lluny d'haver-hi alternativa, només es poden fer les coses d'una manera.

Cal que des de l'esquerra transformadora cridem que tenim dues opcions: retallar per tal que el sector privat s'ho mengi tot, o bé incrementar els ingressos a partir d'un sistema de finançament just, solidari, progressiu i marcadament ecològic.

Enganxo un enllaç amb un article que vaig escriure, anomenat TISORADES AMB NOCTURNITAT I ALEVOSIA, sobre les injustes mesures preses pel Govern dels "Millors" passades les eleccions generals.

http://dominguezireig.blogspot.com/2011/11/era-previsible-que-siconvergencia-i.html

A seguir lluitant, Joan.

Anònim ha dit...

On va a parar el nostre sindicat que tu mateix, durant tants anys, has defensat? Que ha passat? Darrerament llegeixo per internet que CCOO no pot fer front als seus compromisos financers, segons sembla, per culpa d’unes subvencions sense cobrar, però jo em pregunto: des de quan CCOO viu de les subvencions? I la nostra suposada independència? Però això no és el més preocupant. L’altre dia coincideixo amb un vell amic de lluita sindical, ell encara actiu, i em comenta que CCOO reduirà el sou als seus treballadors, és a dir, farà exactament el mateix que fa la Generalitat i que volen fer algunes empreses i que des de CCOO sempre hem rebutjat (fins i tot ens hem mobilitzat per això). No ho puc entendre, ni això ni altres qüestions que em comenta (crisis obertes a les federacions de Activitats Diverses, Ensenyament, a l’intercomarcal de Lleida, Agroalimentària...) Vist això i si tot plegat és cert, que no té perquè no ser-ho ja que mai he dubtat de la persona que m’ho ha comentat (segurament que si ell hagués sabut que jo hauria acabat penjat aquest comentari anònim mai m’ho hauria dit) només em queda dir que és una llàstima però ens estem, o més ben dit s’estan, carregant el sindicat. Cada vegada és més fàcil entendre el perquè de la baixa afiliació en general i el perquè de la mala premsa que sovint tenim els sindicalistes (m’incloc jo mateix encara que ja estigui de retirada). Una cosa és ben certa com deia el meu company, i acabo, els greus problemes econòmics no han començat ara de sobte sinó que vénen de lluny i tenen, o al menys haurien de tenir, responsables, però... on son?

Anònim ha dit...

Potser arribo massa tard però cada cop estic més convençut de que vaig a dir: CCOO i ICV tenen una vocació autodestructiva impressionant. Si hi ha problemes de finançament al sindicat, només sabeu parlar d'indignació, de vergonya,.... però ningú mai no proposa una solució. El cas de Sabadell, on ICV i EUiA estan de "morros" és una de les moltes proves que hi ha del que afirmo. Segur que el Sr. Rosell deu estar encantat amb els vostres comentaris. Valentí Navarro

Publica un comentari a l'entrada