dissabte, 29 d’octubre de 2011

SI CALLO, REBENTO

He dubtat unes hores sobre si era oportú fer aquesta entrada al bloc. Com veieu al final he decidit que sí per dos raons. En decidir presentar-me a les eleccions per ICV-EUiA em vaig prometre a mi mateix que no estava disposat a deixar de ser com soc, transparent. I perquè em conec i ser que si callo, rebento.

Aquesta nit no he dormit be i això en mi es molt estrany. Em vaig anar a dormir cabrejat i m’he aixecat igual o pitjor.

Ahir, 28 d’octubre, vaig començar el dia amb la conferència a Fòrum Europa, Tribuna Catalunya amb una intervenció que havia treballat durant moltes hores, que havia repassat amb els companys/yes. Volia deixar clar que hi ha una altra manera d’analitzar la crisi i sobre tot hi ha alternatives a la política suïcida de retallades i ajustos pressupostaris.

Vaig estar entre la intervenció i les respostes a les preguntes uns 50 minuts. I a la vista de les reaccions de propis i adversaris presents a la sala vàrem aconseguir l’objectiu. Sí que hi ha alternatives i cal lluitar per què siguin possibles. Vaig sortir d’allò més satisfet i això que a mi em costa. Quina ingenuïtat de part meva.

Se m’havia oblidat un detall, havia comès un error. Al final de tot de l’acte, vaig contestar a una pregunta sobre la polèmica de les declaracions Peces Barba. Ho vaig fer-ho amb ironia i una certa ocurrència, sense ser conscient que allò es el que acabaria sent considerat el més important de tot el que havia dit, per alguns mitjans.


Aquest es el motiu del meu cabreig. M’explico, el cabreig no es per haver estat més de sis hores preparant una intervenció i després comprovar que el més important era una ocurrència. Ni tan sols per comprovar que la ciutadania s’ha quedat sense saber que ICV-EUiA tenim propostes alternatives a la política dominant.

El meu cabreig es perquè aquell matí s’havien conegut les dades de la EPA que ens situen en 5.000.000 de persones aturades, un 21%, Vaig tenir l’oportunitat a partir del col·loqui d’analitzar els trets bàsics i algunes respostes. Però ni la resposta al que era la noticia de dia va merèixer atenció. Em sento fatal en pensar com les persones aturades que estaven davant del televisor poden haver rebut la frivolitat que suposa que amb la que esta caient, ahir el tema més important pels candidats semblava ser les declaracions del Sr Peces Barba. Estic pensant en el descrèdit que això suposa per la ja deteriorada legitimitat de la política. Estic pensant en que haurà pensat el meu fill gran, que porta anys entre l’atur i la precarietat quan ha vist al seu pare parlant d’una “xorrada”. Amb els companys i amics que estan en una situació semblant. O en les moltes persones a les que no conec, però a les que aquests dies els hi estic dient que no es callin, que parlin, que parlin al carrer i el 20N. Encara avui em sento fatal, per això m’he despertat més d’hora que de costum neguitejat. No em ve de gust aparèixer formant part del que alguns voldrien que fos un “circ”

Soc conscient que no es un problema només dels mitjans. Alguns partits i candidats es van agafar ràpidament a l’oportunitat que els hi va donar el Peces Barba per anar a buscar el fetge i la bilis dels ciutadans i de pas no haver de discutir sobre atur, sistema financer, política fiscal.

Però no tots varem fer el mateix. No em reconec amb la imatge que ahir varen donar de mi alguns mitjans de comunicació. No soc dels que sempre vaig a buscar la responsabilitat en els altres, al contrari. Ahir vaig recordar una cosa que ja sabia. Si no vols parlar d’una cosa no parlis, encara que et preguntin mil vegades.

Tot i així tinc la intuïció que encara que jo no hagués caigut en la trampa de respondre a la pregunta, res hauria canviat. Algú havia decidit que passes el que passes a Catalunya, a Espanya o al mon, aquell dia tots havíem de parlar de la polèmica Peces Barba. I això es el que m’indigna, especialment quan es tracta de mitjans públics que tenen un compromís amb la ciutadania i tenen signat un contracte programa pel que reben finançament públic.

Bé, ja esta dit. No sé si es políticament correcta aquesta entrada. Però em vaig prometre a mi mateix que el meu principal objectiu de campanya era que en acabar em pogués mirar al mirall i em reconegués com la persona que sempre he estat. I ahir veient-me en algun mitja ni em reconeixia, ni m’agradava.

Durant les hores que han passat, algunes persones m’han recomanat que no li doni importància, que malauradament aquestes son les regles del joc. Dons no els hi penso fer cas. No podem acceptar aquestes regles de joc, no les hem d’assumir i integrar-nos acríticament. Ens hem de rebel·lar contra elles. Es la única manera de poder mirar a la cara a la gent i demanar-li que no es calli.


El que deia al començament. Si no parlo, rebento.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Us deixo unes fotos dels moments previs a la Marató d'Istambul, amb les amigues i els amics que solem anar plegats, fent curses i aprofitant per veure món. Sincerament molt dura, un recorregut amb molts desnivells, els últims Kms en pujada molta forta per un final de Marató. Tot, a més, en un dia de pluja i fred. Els carrers sense ningú animant, perquè els ciutadans d'Istambul continuen fent les seves coses, com pescar al pont del Galata, mentre a les seves esquenes passen els corredors/res

Però com sempre que les coses acaben be, l'esforç compensa. Malgrat tot, he aconseguit abaixar el meu temps de la marató de Barcelona 2010. El temps oficial es 3h 15m 09s. Espero que no em malinterpreteu, però es la meva millor classificació, el 4art de la categoria de + de 55 anys (d'un total de 128 inscrits que han acabat la cursa, dins la categoria). Això sí, a molta distància dels tres primers.

Els corredors de fons segur que m'entenen. De la resta només espero comprensió i que no em pregueu per boig. Ja sabeu allò de "Es quan corro que hi veig clar, foll d'una dolça metzina".

Ara ja puc dir que estem preparats per la marató electoral que ens espera. A ben segur serà dura, no sempre tindrem gent animant, però l'esforç s'ho val. I si em permeteu un simil, els anys que venen necessiten mentalitat de corredor de fons per no tirar mai la tovallola, fins i tot quan falten les forces.

Ànims, que l'esforç val la pena.


dijous, 13 d’octubre de 2011

DEL 15M AL 15O


Aquesta setmana es viuran moments importants de mobilització de la ciutadania global, el 15O.
Quan falten pocs dies ja comença a sentir-se veus que desqualifiquen aquesta iniciativa del 15M amb arguments tan poc sòlids com que aquestes mobilitzacions socials pretenen substituir la democràcia, quan de fet són l'expressió d'una democràcia viva en front dels intents de convertir la democràcia en 1 dia cada 4 anys.

En aquest context us deixo un articles publicat sobre el tema.

Una mirada al 15M

Dibuix d'Alfons López