dissabte, 24 de setembre de 2011

ATUREM ELS DESNONAMENTS. DACIÓ EN PAGAMENT.


Una de les conseqüències més dramàtiques en termes personals de la crisi la trobem en la situació de les famílies a les que, al no poder front al pagament de les hipoteques, se’ls embarga l’habitatge i també la seva vida i la de les seves famílies.

Per evitar-ho moviments socials i plataformes de molts pobles i ciutats porten mesos mobilitzats per aturats els desnonaments de les famílies, exigir solucions individuals per a les persones afectades i una solució col·lectiva per un problema que ja té les característiques de catàstrofe social.

Per això el diumenge 25 de setembre es celebraran a moltes ciutats espanyoles mobilitzacions convocades per les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques que haurien d’aplegar la ciutadania.

Els poders públics tenen l’obligació de posar en marxa solucions individuals i encarrilar mesures col·lectives. Sobre la taula de les institucions hi ha la proposta d’iniciativa legislativa popular que planteja un canvi legislatiu per permetre de l’entrega del be hipotecat sigui suficient per cobrir el deute hipotecari – l’anomenada “dación en pago”.

Les raons per les que els poders públics han d’actuar i urgentment son moltes. Entre d’altres, perquè la situació social de les famílies afectades es dramàtica. També, perquè durant molts anys, dècades, han estat inactius davant l’evidència de que l’habitatge no ha estat un dret social, sinó que va acabar sent un producte financer refugi.

Els poder públics no poden dir que les persones afectades ja sabien quin risc assumien quan demanaven un crèdit hipotecari. En moltes ocasions, no tenien cap altra més possibilitat per accedir a un habitatge. És per això que els poder públics estan obligats a trobar solucions.

I per als qui diuen que aquestes situacions provocades per la bombolla Immobiliària, que està especialment a Espanya en l’origen de la recessió, em permeto compartir un article que vaig publicar a les pàgines del diari “El País” ara fa 8 anys, el 27 d’octubre del 2003

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Vivienda/derecho/social/especulacion/elpepiespcat/20031027elpcat_5/Tes

dilluns, 19 de setembre de 2011

30 anys ensopegant amb la mateixa pedra





L’ésser humà és, potser, l’única espècie que ensopega reiteradament amb la mateixa pedra. No sempre és fruit de la manca de destresa, ja que en ocasions són els interessos els que no deixen veure la pedra. Això és el que ha passat durant trenta anys amb el tractament de l’atur i la temporalitat des de la perspectiva de la legislació laboral. Una de les “veritats” més repetides, i no per això certa, afirma que la principal causa de l’elevat atur i dels índexs de temporalitat s’ha de buscar en la legislació laboral i en les rigideses del mercat de treball. A partir d’aquesta premissa s’han construït les reformes laborals des de 1984, que han transformat radicalment el tractament legal del contracte de treball, la seva extinció i l’aparició de noves formes de prestació i organització del treball, com la subcontractació generalitzada o la relació laboral que es genera a les ETTS. Les reformes més importants han coincidit amb moments de crisi econòmica i creixement de l’atur. Les pressions socials, mediàtiques i polítiques han portat els governs de cada moment a assumir acríticament que desregular les relacions laborals, reduir el nivell de protecció dels treballadors i les treballadores i facilitar la contractació temporal és el camí per crear ocupació. Aquest ha estat un error de diagnòstic que, en la mesura que es repeteix insistentment, adquireix la categoria d’opció política.

Cada vegada hi ha més evidències que els nivells d’atur o les elevades taxes de temporalitat d’algunes empreses –no totes–, d’alguns sectors –no tots– i d’algunes CCAA –no totes– té poc a veure amb la legislació laboral i molt amb l’estructura econòmica dual del nostre país, amb una majoria d’empreses micro, petites o mitjanes, en sectors que permeten obtenir significatius beneficis sense haver d’apostar per la innovació, la formació o l’estabilitat a la feina. I poques empreses, de mida mitjana o gran, amb innovació, formació, estabilitat, bons salaris i alta capacitat exportadora. El govern González va adoptar l’any 1984 una decisió que ha condicionat tota l’evolució posterior de la contractació laboral. Amb l’argument, tan comprensible humanament com fals políticament, que és millor un contracte temporal que una persona a l’atur, el mateix que 27 anys després ha utilitzat el Ministre de Treball, Valeriano Gómez, es va fer desaparèixer l’obligatòria causalitat en la contractació temporal. El que havia de ser una mesura transitòria s’ha consolidat com a pràctica empresarial generalitzada. Deu anys després, 1994, la contractació temporal s’havia generalitzat i els nivells d’atur eren dels més elevats de la nostra història. I aquesta, novament, va ser la motivació d’una nova reforma, la de 1994, que entre d’altres coses va suposar la legalització de la figura de les Empreses de Treball Temporal (ETTs) amb un model de forta precarització del salari i les condicions de treball. Tot i que sis anys després les reformes legislatives i la negociació col·lectiva van atenuar l’impacte inicial, el virus de l’externalització de costos i riscos per a les empreses principals ja s’havia instal·lat en la cultura empresarial. La reforma del govern Aznar de l’any 2002 va iniciar un procés que ha continuat en la del 2010, per la qual els acomiadaments disciplinaris i objectius passen a ser, en la pràctica, desistiments unilaterals de l’empresari, sense causa a justificar i amb una indemnització reduïda. La reforma laboral de l’any 2010 i la seva modificació ara pel Reial Decret Llei 10/2011 ha superat tots els límits de la improvisació i el tacticisme polític, que en el terreny jurídic significa inseguretat jurídica i pèrdua de drets per a la part més feble de la relació laboral. La mesura estrella, per “moderna” de l’any 2010, el fons individual de capitalització de les indemnitzacions, es deixa en suspens sense ni tan sols haver-ne concretat el projecte. I la mesura que en la Llei 35/2010 es presentava com un límit a la temporalitat, el reforçament de la limitació a encadenar contractes temporals, vigent des de 2006, ara es deixa en suspens amb l’argument que pot estar afectant negativament el manteniment de l’ocupació. El problema de l’atur i la contractació generalitzada no està en la llei laboral i la solució no pot ser tornar a permetre l’encadenament de contractes sense límits. Cal recordar, però, que un error repetit durant 30 anys és una opció política.

Foto de @CONFAVC

dimecres, 14 de setembre de 2011

El que diuen els rics catalans i espanyols de pagar més impostos

Per si no estava clar, la crisi ha fet evident que l’economia i el “lliure mercat” generen grans desigualtats socials. També ha posat de manifest la importància del sistema fiscal per redistribuir la riquesa que el mercat distribueix de manera tan injusta. D’aquí, la diferència entre països amb sistemes fiscals forts i progressius i d’altres, com Espanya, amb fiscalitat anorèxica i regressiva. Des de mitjans dels anys 90 el sistema fiscal espanyol ha deixat de complir la seva funció de redistribuir de manera socialment justa la riquesa. Reducció d’impostos al capital, tractament vergonyós de les SICAV, desaparició de l’impost de patrimoni i en moltes CCAA de l’impost de successions i donacions. I connivència social i política amb el frau fiscal i amb l’elusió fiscal dels poderosos.




És tan evident l’escandalosa distribució dels impostos i el tractament beneficiós per a les grans fortunes a molts països del món, que els rics dels EUA i de França s’han sentit obligats a demanar que els apugin els impostos. Serà mala consciència, serà fariseisme, serà la por a les conseqüències de tibar massa la corda, però les declaracions de Warren Buffet, Soros i d’altres han estat un toc d’alerta.


I mentre, els rics catalans i espanyols callats, en uns dels països amb un sistema fiscal més raquític i amb més desigualtats internes. Però si els rics espanyols estan callats, els seus representants polítics o socials han parlat.


Hem escollit tres exemples de declaració dels representants polítics dels rics i dels seus lobbys:


En ple debat sobre la possible supressió de l’impost de successions i donacions, el diputat de CiU al Congrés espanyol, Sr. Sánchez Llibre, el va qualificar com a “l’impost de la mort”, utilitzant la mateixa metàfora que havia utilitzat la Sra. Sarah Palin del Tea Party per referir-se a la reforma sanitària d’Obama, a la que va qualificar com a “reforma de la mort”.


Uns mesos després, el president del govern català, Sr. Artur Mas, va desqualificar qualsevol canvi en el sistema fiscal amb l’argument, tan usat com fals, que apujar impostos als rics podria dificultar la creació d’ocupació. De fet, la seva reflexió d’aleshores es podria resumir en la frase adreçada a les treballadores i treballadors catalans: “La situació requereix que us repartiu el salari entre vosaltres, que els beneficis del capital no es poden tocar i d’impostos ni parlar-ne”.


I ara fa uns dies el president de la CEOE, Sr. Juan Rosell, demanava un esforç a rics i funcionaris tot posant-los en el mateix sac a l’hora de parlar de sacrificis. Ignorant que els rics tenen privilegis i els funcionaris només drets, i no tots. Que els drets dels empleats públics no són privilegis. I amagant que el 25% dels empleats públics tenen contractes temporals i que una part d’ells tenen salaris que superen en poc els 1.000 euros. Alguns molts qualificats, com el personal de recerca de les universitats.



És clar que aquestes i moltes altres reflexions les ha resumides, de manera brillant, amb una imatge l’amic Alfons López, amb la seva col·laboració especial per al “Bloc del Coscu”.

dissabte, 10 de setembre de 2011

LLUITA DEMOCRÀTICA, SOCIAL I NACIONAL. UN ITINERARI COMPARTIT, UN MATEIX ADVERSARI.


He mamat la cultura política del PSUC que, entre les seves millors aportacions, ens va deixar una idea amb molta força i capacitat de generar hegemonia cultural. La lluita democràtica, social i nacional formen part de la mateixa batalla pel dret de les persones, les societats a exercir la seva sobirania davant dels poders. Es el que de manera lúcida explicava Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”. I amb encara més simbolisme representava un dirigent obrer de CCOO i el PSUC, nascut a la Manxa i adoptat per Terrassa, Cipriano García, “El Cipri”. I el que exposen en els seus treballs el tres Joseps historiadors, en Benet, en Fontana i en Termes que, d’una manera o una altra, posen de manifest que la construcció nacional de Catalunya ha estat i només podrà ser construïda des de la classe obrera, les classes populars i subalternes – que diu Raimon – en “Jo vinc d’un silenci”. O sigui el “Catalanisme popular”.

Dons be, en quaranta anys han canviat moltes coses, però aquesta idea política es avui més vigent que mai. Han entrat en joc nous actors, com la Unió Europea, i sobre tot un model de globalització sense drets ni regles governat pels mercats de capital de manera ademocràtica i contra la voluntat de les societats. Avui parlar de sobirania no es el mateix que en el segle XIX, quan s’estaven construint els Estats Nacionals o en el segle XX, quan la lluita del moviment obrer va forçar la creació de l’Estat Social. Tampoc significa el mateix el debat sobre les formes d’Estat. Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.

La crisi i les reaccions del Governs han posat de manifest que els mercats de capitals i la seva lògica pretenen anular qualsevol expressió de sobirania. Ja sigui en termes democràtics – vegis la reforma del PPPSOE de la Constitució Espanyola-. En termes socials, incrementant la desigualtat que esta en els orígens de la crisi i aprofitant la circumstància per fer fora del camp a les organitzacions sindicals i la seva funció d’interlocutors i alhora contrapoders socials. I en termes nacionals, terreny en el que es dona un doble procés : els mercats pretenen també substituir a la sobirania dels pobles en el seu dret d’autodeterminació i simultàniament l’Estat Espanyol pretén limitar l’autogovern de Catalunya com una reacció defensiva davant la pèrdua de protagonisme, de centralitat que provoquen els mercats i l’economia globalitzada.
Aquest es el panorama que tenim aquest 11 de Setembre, a les portes del 20 N. I es un bon moment per situar amb força aquesta idea del catalanisme popular. La convicció que lluita democràtica, social i nacional comparteixen itinerari i un mateix adversari, els mercats de capitals i els seus lobbys de representació política. ICV esta en molt bones condicions de canalitzar en el terreny polític aquesta idea, perquè es una de les branques del tronc que la va fer néixer. I perquè ICV ha sabut entendre, interpretar el conflicte del segle XXI que uneix els elements propis del segle XX i afegeix amb nitidesa dos des factors claus del segle XXI, la batalla per la sostenibilitat ecològica, social, generacional. I el escenari de la globalització.

La idea de que la lluita pels drets nacionals de Catalunya només pot venir de la mà del Catalanisme popular té en ICV un bon referent. La dreta nacionalista catalana no pot representar sincerament aquest objectiu d’aprofundiment nacional, perquè mentre amb la mà esquerra diu defensar els drets nacionals de Catalunya, amb la dreta accepta, quan no es la principal portaveu, d’un projecte que reconeix als mercats de capitals una funció política i ens pretén convèncer que es una realitat a accepta resignadament. Una dreta nacionalista que a més, pacta sempre que cal, per defensar els seus interessos econòmics amb la dreta espanyola. Un dreta nacionalista que diu defensar Catalunya, la seva llengua el seu territori i cultura, que s’atreveix també a dir com el Conseller Puig que a Catalunya “no hi cap tothom”, però que no té cap escrúpol en recolzar els projectes especulatius que malmeten el territori o derogar llei aprovades pel Govern tripartit a iniciativa de ICV- EUiA que establien requisits ambientals.

Avui més que mai, lluita democràtica, social, nacional, per la sostenibilitat tenen un itinerari compartit i un adversari al que plantar cara, els mercats de capitals i els seus lobbys polítics. I en ICV-EUiA un referent fort.




dimecres, 7 de setembre de 2011

RAONS D’UN COMPROMÍS SOCIAL I CÍVIC QUE AVUI S’EXPRESSA EN EL TERRENY POLÍTIC.

Avui, 7 de setembre cap a les 11,30 i en el Centre Cívic de la Barceloneta, el barri que em va veure néixer i em va cuidar als seus carrers i a les seves platges – aleshores d’accés majoritàriament privat – he anunciat en roda de premsa i a través del “bloc del coscu” la decisió de presentar- me al procés de primàries de Iniciativa Verds per encapçalar la llista de la coalició ICV- EUiA a les eleccions generals del proper 20 de Novembre.

Els motius que m’ha portat a prendre aquesta decisió son diversos i alhora complementaris.

1. Crec que avui més que mai cal reivindicar amb força i convicció la política, entesa com la participació de la ciutadania en el govern de les societats, per evitar que siguin els mercats de capitals, els poderosos i els seus lobbys els que decideixin per nosaltres i el nostre futur.

El Parlament espanyol que surti de les eleccions del 20 de novembre jugarà un paper important en l’orientació de les polítiques, en la manera en que es distribueixen els esforços i quin és el tipus de societat que queda després de la crisis.

Soc conscient que la participació política s’exerceix en molts àmbits de la vida social, com ho estant demostrant les mobilitzacions de sindicats, entitats socials, el moviment del 15 M, en definitiva la ciutadania organitzada al carrer i a la xarxa.

Però la política també es construeix a les institucions democràtiques, on es prenen decisions de gran transcendència i no tenir-ho present o menysprear la presència a les institucions pot ser suïcida per la ciutadania. D’aquí la transcendència d’aquestes eleccions generals.

2. Potser necessitem millors polítiques, però no menys política. El reforçament democràtic, la justícia en la distribució dels costos de la crisis, l’aposta per la sostenibilitat ecològica, social, generacional , la millora en l’autogovern o venen des de l’esquerra o no arribaran.

En aquest sentit em sento plenament identificat amb el projecte que representa ICV, al que estic vinculat a través del PSUC i d’ ICV des de fa prop de 40 anys. Crec que ICV ha sabut entendre, interpretar i fer de pont entre el conflicte social del segle XX i el del segle XXI. Un conflicte que avui, com fa cent anys, té un fort component social, on les diferencies i la desigualtat juguen un paper central. Unes desigualtats socials que estan en l’origen de la crisis, encara que alguns ho vulguin negar. Un conflicte que en els començaments del segle XXI se expressa cada vegada més, també, en termes de sostenibilitat ecològica i social del actual model de societat.

Em sento identificat dons amb la manera d’entendre la societat i la funció de la política que representa ICV.

3. La decisió d’implicar-me en aquest procés es per a mi un trànsit, una evolució natural del que ha estat la meva trajectòria vital. El compromís cívic, social i polític va entrar en la meva vida quan, amb 10 anys, varen venir a detenir al meu pare per formar part del nucli fundador de CCOO de Barcelona. Des de aleshores aquest compromís cívic, social i polític m’ha acompanyat sempre. I l’he desenvolupat en els àmbits professionals, com advocat laboralista i professor de Dret del Treball, també durant molt anys com a sindicalista de CCOO.

Fins ara no he ostentat mai responsabilitats polítiques ni institucionals, però la meva implicació política ha estat sempre activa. La decisió que ara comunico la visc com una continuïtat amb la meva manera d’entendre el mon i el compromís cívic de les persones amb la societat.

4. Hi ha una darrera raó. En les darreres setmanes he compartit suggeriments i reflexions amb persones amb les que m’uneix uns ideals i una manera d’entendre la vida. Algunes d’elles m’acompanyen en aquest acte. D’aquesta reflexió compartida ha nascut la decisió d’intentar aportar el meu petit gra de sorra a aquest projecte, presentant-me al procés de primàries de ICV per l’elecció del cap de llista en la candidatura ICV- EUiA en les properes eleccions generals del 20 de novembre del 2011.

dilluns, 5 de setembre de 2011

ELS DRETS DE LES PERSONES COM A MONEDA DE CANVI POLÍTICA

El debat sobre la Reforma de la Constitució ha estat tot menys transparent. Encara avui no s’han explicat les raons reals d’una mesura d’aquesta transcendència, ni de la seva urgència, més enllà de quatre tòpics tautològics : es necessària, la necessitem, ens ho demanen, ens ho exigeixen, es positiva pel nostre futur. Tampoc s’han donat arguments seriosos a la negativa a sotmetre la decisió final a referèndum. I els que s’han donat encara empitjoren la cosa perquè tracten a la ciutadania de menors d’edat, sense capacitat per entendre les raons que si entenen el Govern i els diputats del PP PSOE. I com a menors d’edat a la ciutadania no se la pot deixar votar no sigui que provoquin un terrabastall .
Però l’obscuritat no es queda aquí. Hores d’ara desconeixem que es exactament el que CIU pretenia pactar amb PP i PSOE i que al final no va poder ser, no per ganes mútues, sinó perquè Gaspar Llamazares en nom de IU i ICV ho va impedir, al negar-se – utilitzant el Reglament de la Camara - a acceptar la votació d’una esmena transaccional negociada al marge del Congres.
Hores d’ara, n o sols desconeixem la dimensió del que havien pactat PP-PSOE amb CIU, si no que tampoc sabem a canvi de què.
A ben segur que, com en moltes altres ocasions, les raons públiques serien unes i les reals altres. Les raons públiques ja s’havien insinuat abans. El PP-PSOE aconseguien una certa neutralitat de CIU i així la reforma constitucional no apareixia tan limitada de suports. CIU i especialment el seu dirigent Duran i Lleida feia ostentació de sentit d’Estat i d’haver aconseguit alguna millora per l’autogovern de Catalunya. Es la tàctica marca de la casa CIU i qui millor la representa es Duran i Lleida. Un veritable especialista en presentar les seves actuacions en nom del interès general, del seu sentit d’Esta i de la defensa de Catalunya, quan casi sempre responen al interessos particulars que representa i en nom dels lobbys pels que treballa. Ben be li podríem aplicar el títol d’aquella pel•lícula “ Perquè li diuen amor, quan volen dir sexe”.
En aquests moments hi ha més que indicis de que el suport de Duran i Lleida i CiU no era “gratia et amore”, si no a canvi de que el Govern i el PSOE acceptin incorporar nous canvis en el projecte de llei de negociació col•lectiva que avancin encara més en la desregulació de les relacions laborals i en l’atac a la capacitat de regulació normativa de la negociació col•lectiva.
En els propers dies ho sabrem. No seria la primera vegada en que es produeixen acords d’aquests tipus en que els drets de les persones son moneda de canvi del interès del Govern de torn per assegurar majories parlamentaries, aprovació de pressupostos o altres interessos partidistes. De fet les relacions entre CIU i el PSOE i el PP estan basades en aquesta lògica. De cara en fora CIU garanteix l’estabilitat a Espanya i defensa Catalunya i de cara en dins es cobra lleis, normes, decisions que beneficien als interessos econòmics que representen.
I si això ha estat així en totes les legislatures, en aquesta s’ha superat qualsevol llistó anterior. Especialment des de la fatídica nit del 9 de maig del 2010, Zapatero i el seu govern han fet aprovat al Parlament tot tipus de mesures, especialment en el terreny laboral que res tenen a veure amb la solució dels problemes i molt amb l’aprofitament de la crisis pels oportunistes que han vist la seva oportunitat per desregular les relacions laborals.
Malauradament els drets de les persones ha servit de moneda de canvi del manteniment i estabilitat – encara que fos precària – del Govern Zapatero.


diumenge, 4 de setembre de 2011

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA

Reprodueixo l'article signat per un servidor que avui surt publicat a "Público" edició Catalunya que, malauradament no esta accesible a la xarxa.

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA.

La proposta de reforma de la CE ha suscitat un intens debat. De entrada es positiu que una part de la ciutadania exigeixi participar en la decisió final, per mitja de referèndum. En els darrers anys i amb l’augment de les generacions que no varen participar en la seva conquesta o aprovació, s’ha incrementat el distanciament ciutadà vers la Constitució. En general i en tots els àmbits de la vida les persones no solem valorar allò que ja tenim. Tampoc han ajudat gaire les polítiques laborals, fiscals i socials dels darrers anys. I a Catalunya no es menor el paper jugat per una cultura política hegemònica que limita la valoració de la CE al debat sobre l’ organització política de l’Estat. Malgrat aquestes ombres, la CE i el Tribunal Constitucional han jugat un paper important en la consolidació de les llibertats i l’Estat Social. Per això resulta tant gratificant l’exigència de participació de la ciutadania, com frustrants els arguments utilitzats per negar-la. S’insisteix en un concepte de democràcia delegativa i un exercici il·lustrat del poder per les institucions. Obviant que el debat més transcendent d’aquests moments es com la ciutadania exerceix la seva sobirania en el govern democràtic de les societats globalitzades. El referèndum reforçaria la democràcia i el vincle ciutadà amb la Constitució i la seva negació els afebleix. La justificació de la reforma s’està limitant a explicar les raons tàctiques en que s’ha instal·lat i ha quedat acorralat el govern espanyol, però no s’estan explicant les raons de fons o es fa amb trampes. En termes jurídics la reforma es innecessària, perquè la Llei General d’Estabilitat Pressupostaria aprovada el 2001 i reformada al 2006 fixa els principis i les normes que han de respectar totes les Administracions i les conseqüències en cas d’incompliment. Fins i tot quantifica en el 0,50% del PIB el límit de dèficit pel conjunt de les AAPP. Donada la naturalesa jurídica de l’article 135 de la CE, la seva reforma no aporta més exigències jurídiques que les existents. Quines son dons les veritables raons de la reforma? No es pot dir que sigui una imposició de la UE, dons malauradament les institucions europees no estan jugant cap paper. El comportament dels mercats desmenteix que serveixi per reduir els tipus d’interès del deute espanyol. Les exigències del govern alemany a canvi de recolzar la intervenció del BCE son arguments reals, però insuficients. El que sembla més determinant es la lògica que els mercats de capitals i les ideologies lliberals estan imposant per encarar la crisis. Una lògica que aprofundeix en la ruptura del model social europeu i les seves expressions constitucionals. I aposta per altres principis com la institucionalització dels mercats de capitals com a subjectes polítics, amb capacitat de substituir la sobirania popular i les institucions democràtiques. La primacia dels interessos del capital -que en la reforma obtenen prioritat absoluta en relació a altres partides del Pressupost -. La retribució a l’accionista com a valor absolut de l’economia i brúixola dels poders polítics, com demostra la benedicció del govern espanyol als canvis accionarials a REPSOL. La socialització dels riscos generats pel capital i la privatització dels riscos socials de les persones. La reducció del pes del sector públic en l’economia per raons no d’eficiència si no de poder, perquè quan més part de l’economia sigui gestionada privadament més poder polític tenen els mercats i menys les institucions democràtiques. A España plou sobre mullat i l’estabilitat pressupostaria no es pot deslligar de la històrica debilitat fiscal espanyola. En els 160 anys que van del 1850 al 2010, només en 32 exercicis Espanya no ha tingut dèficit. I no per un excés de despesa pública, dons sempre hem estat a la cua d’ Europa en el pes del sector públic, si no per l’anorèxia del sistema fiscal. Debilitat fiscal que sempre ha comptat, per cert, amb un grau de complicitat important entre els sectors dirigents espanyoles i catalanes de cada moment. Per això, l’objectiu d’estabilitat pressupostària sense reforma fiscal es trampós. Avui i aquí estabilitat pressupostaria sense encarar una profunda reforma fiscal es sinònim de reducció de la despesa social. Això es el que la ciutadania sap perquè ho esta patint en carn pròpia i es el que legitima l’oposició a la reforma constitucional.