dissabte, 29 d’octubre de 2011

SI CALLO, REBENTO

He dubtat unes hores sobre si era oportú fer aquesta entrada al bloc. Com veieu al final he decidit que sí per dos raons. En decidir presentar-me a les eleccions per ICV-EUiA em vaig prometre a mi mateix que no estava disposat a deixar de ser com soc, transparent. I perquè em conec i ser que si callo, rebento.

Aquesta nit no he dormit be i això en mi es molt estrany. Em vaig anar a dormir cabrejat i m’he aixecat igual o pitjor.

Ahir, 28 d’octubre, vaig començar el dia amb la conferència a Fòrum Europa, Tribuna Catalunya amb una intervenció que havia treballat durant moltes hores, que havia repassat amb els companys/yes. Volia deixar clar que hi ha una altra manera d’analitzar la crisi i sobre tot hi ha alternatives a la política suïcida de retallades i ajustos pressupostaris.

Vaig estar entre la intervenció i les respostes a les preguntes uns 50 minuts. I a la vista de les reaccions de propis i adversaris presents a la sala vàrem aconseguir l’objectiu. Sí que hi ha alternatives i cal lluitar per què siguin possibles. Vaig sortir d’allò més satisfet i això que a mi em costa. Quina ingenuïtat de part meva.

Se m’havia oblidat un detall, havia comès un error. Al final de tot de l’acte, vaig contestar a una pregunta sobre la polèmica de les declaracions Peces Barba. Ho vaig fer-ho amb ironia i una certa ocurrència, sense ser conscient que allò es el que acabaria sent considerat el més important de tot el que havia dit, per alguns mitjans.


Aquest es el motiu del meu cabreig. M’explico, el cabreig no es per haver estat més de sis hores preparant una intervenció i després comprovar que el més important era una ocurrència. Ni tan sols per comprovar que la ciutadania s’ha quedat sense saber que ICV-EUiA tenim propostes alternatives a la política dominant.

El meu cabreig es perquè aquell matí s’havien conegut les dades de la EPA que ens situen en 5.000.000 de persones aturades, un 21%, Vaig tenir l’oportunitat a partir del col·loqui d’analitzar els trets bàsics i algunes respostes. Però ni la resposta al que era la noticia de dia va merèixer atenció. Em sento fatal en pensar com les persones aturades que estaven davant del televisor poden haver rebut la frivolitat que suposa que amb la que esta caient, ahir el tema més important pels candidats semblava ser les declaracions del Sr Peces Barba. Estic pensant en el descrèdit que això suposa per la ja deteriorada legitimitat de la política. Estic pensant en que haurà pensat el meu fill gran, que porta anys entre l’atur i la precarietat quan ha vist al seu pare parlant d’una “xorrada”. Amb els companys i amics que estan en una situació semblant. O en les moltes persones a les que no conec, però a les que aquests dies els hi estic dient que no es callin, que parlin, que parlin al carrer i el 20N. Encara avui em sento fatal, per això m’he despertat més d’hora que de costum neguitejat. No em ve de gust aparèixer formant part del que alguns voldrien que fos un “circ”

Soc conscient que no es un problema només dels mitjans. Alguns partits i candidats es van agafar ràpidament a l’oportunitat que els hi va donar el Peces Barba per anar a buscar el fetge i la bilis dels ciutadans i de pas no haver de discutir sobre atur, sistema financer, política fiscal.

Però no tots varem fer el mateix. No em reconec amb la imatge que ahir varen donar de mi alguns mitjans de comunicació. No soc dels que sempre vaig a buscar la responsabilitat en els altres, al contrari. Ahir vaig recordar una cosa que ja sabia. Si no vols parlar d’una cosa no parlis, encara que et preguntin mil vegades.

Tot i així tinc la intuïció que encara que jo no hagués caigut en la trampa de respondre a la pregunta, res hauria canviat. Algú havia decidit que passes el que passes a Catalunya, a Espanya o al mon, aquell dia tots havíem de parlar de la polèmica Peces Barba. I això es el que m’indigna, especialment quan es tracta de mitjans públics que tenen un compromís amb la ciutadania i tenen signat un contracte programa pel que reben finançament públic.

Bé, ja esta dit. No sé si es políticament correcta aquesta entrada. Però em vaig prometre a mi mateix que el meu principal objectiu de campanya era que en acabar em pogués mirar al mirall i em reconegués com la persona que sempre he estat. I ahir veient-me en algun mitja ni em reconeixia, ni m’agradava.

Durant les hores que han passat, algunes persones m’han recomanat que no li doni importància, que malauradament aquestes son les regles del joc. Dons no els hi penso fer cas. No podem acceptar aquestes regles de joc, no les hem d’assumir i integrar-nos acríticament. Ens hem de rebel·lar contra elles. Es la única manera de poder mirar a la cara a la gent i demanar-li que no es calli.


El que deia al començament. Si no parlo, rebento.

10 comentaris:

Aureli Alvarez ha dit...

Hola Joan,
Aquesta és l'actitud que marca les diferències entre el que és avui la poítica i el poder dels mitjans de comunicació i el que "hauria de ser" la política. Converteix l'experiència en una oportunitat i en una classe magistral de com ens tracten els mitjans que obstenten el poder de convertir a les persones en xais i de fer que la mentida, pel simple fet de repetir-la, es converteixi en una veritat (encara que falsa). Ànims i endavant, això només és una broma en relació al que et passarà (pressumiblement) quan estiguis a Madrid i hagis de defensar la ciutadania davant del PP i altres especímens. Una abraçada. I ep!, està bé. molt bé, que expressis aquestes coses obertament. Coscu marca la diferència. Una abraçada

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

Ben dit Joan ;) i avui has estat magnífic amb el Vendola!

Lluís ha dit...

Ànims i força, tens tot el recolçament

Anònim ha dit...

Hola Joan.
Tienes toda la razón para cabrearte. Somos muchos los que pensamos que a Peces Barba se le ha ido la olla hace bastante tiempo. Pero eso ni es ni puede ser el problema de los catalanes, ni de los españoles ni de ningún pueblo. El problema que tenemos realmente es el avance constante de los poderes transnacionales, principalmente financieros pero no solamente; poderes que cada vez más están consiguiendo quitar la soberanía a los pueblos, reduciendo a los gobiernos de los estados a meros comparsas sin ningún tipo de poder para decidir. Ese es el problema que tenemos todos, que cada vez más los gobiernos son simples ejecutores de políticas que se definen fuera de su ámbito, políticas que son definidas por gentes que no han sido elegidas por nadie, políticas, en suma, no democráticas. Y que tienen como objetivo maximizar sus beneficios, a través del control mundial y sin ningún tipo de escrúpulos.
Así vemos como aquí se van aplicando políticas dictadas desde el exterior que a lo único que nos conducen es al estancamiento económico, al aumento del desempleo, al aumento de las desigualdades, a la desaparición de las conquistas sociales, al retroceso de la democracia. Pero los medios de comunicación cada vez son más insensibles a estos asuntos, o bien porque son parte del problema, es decir pertenecen a grandes grupos económicos, o bien porque siendo públicos están mediatizados políticamente, o bien porque los periodistas han perdido su profesionalidad y confunden el precio con el valor, es decir, sacrifican lo importante a la tiranía de la audiencia, a la que han acostumbrado al realty show.
Pero no te preocupes, los que te conocemos sabemos de tu seriedad y tu compromiso.
Un abrazo.
Esteban.

Mariajo ha dit...

Hola Joan, es molt important que ho penses però encara millor que ho comparteixis, no baixis mai la guàrdia, son molts els que et recolzem i estem encantats que siguis el cap de llista. A més ja he sentit alguns i algunes que s’estan repesant votar’nes, ens havien abandonat o formaven part de aquesta galàxia abstencionista en continu procés d’expansió. Una abraçada
mariajo

Martí Casares ha dit...

Esplèndida confessió, Joan. Volem un candidat que admeti els seus errors i que es cabregi quan les coses no li surten com voldria. No volem un producte de marketing teledirigit sinó un company com tots nosaltres proper a la sensibilitat de la gent del carrer que pateix aquesta situació d'injustícia que ha desfermat la crisi que han provocat els poderosos . Que es noti que el nostre candidat és diferent! Corre molt que hi veus molt clar!
Una abraçada des de Vilassar

Jordi ha dit...

Tenim un problera Joan, jo crec que ICV no sap explicar amb claretat la proposta econòmica. Evidentment en teniu, però no s'explica ni s'enten. La gent no ho percep això; sols enten les idees socials, però res més....si no treballeu per akesta banda, no avançarem.....

Rosa G ha dit...

Responc a la companya Mariajo, alhora que vull expressar una sensació que he tingut fa uns moments, mentre veia (al principi sense gaire interès) el debat televisat. Jo formo part del que la companya ha anomenat "aquesta galàxia abstencionista en continu procés d’expansió". Tot i pertànyer a una generació que coneix de sobra el valor que té l'exercici dels drets democràtics (perquè no sempre n'ha gaudit), vaig decidir renunciar-hi (també és un dret, al cap i a la fi) per desencís, o fins i tot per això que ara gairebé s'ha banalitzat, per indignació.
Doncs resulta que tot veient el debat m'he sorprès pensant: buscaré el programa del Coscubiela i me'l llegiré bé, miraré si hi ha algun acte electoral al que pugui assistir...
Tots sabem que la imatge que es dóna als mitjans pot ser prou enganyosa (de fet, d'això es queixa l'autor d'aquest blog a l'entrada que estic comentant). Però alguna cosa en el discurs d'en Joan Coscubiela m'ha produït una alegria profunda; m'ha donat la impressió que Iniciativa per fi reprenia la seva línia més pròpiament social.
Ho seguiré d'aprop, i si se'm confirma, em farà molt feliç retornar-li el meu vot.

Rosa G ha dit...

Ah, se m'oblidava dir que el poc que he llegit d'aquest blog m'ha confirmat que el perfil del candidat és realment el que jo enyorava. M'agrada la seva capacitat d'autocrítica, la seva honestedat.

dolors ha dit...

Doncs mira Joan, a mi em vas agradar... i molt, malgrat la sortida d'en Peces Barba... coi som humans!!! i les coses surten de dins no hsan de estar tant estudiades... jo quant veig el debats acabo canviant de canal... mai diuen el que jo voldría dir y tu l'altre día vas fotre alguna patada dialéctica d'aquelles que jo li diria a un politic, i et vaig sentir aprop, tant aprop que us votaré, n'estic farta de les coses policaments correctes,no has d'arribar solsament als que et segueixen, si volem ja ens llegirem el programa i allí ja sortirant els temes que evidentment ens interesen, peró un politic t'ha d'entrar com un igual, de tu a tu no com un tio encorsetat que s'ho porta tot calculat de casa i tu ens vas convencer.
Soc delegada sindical i ara els comunicats per els meus companys els faig ben básics, els possats en el tema els entenen prefectament i se m'en fot que pensin que son per tontos, perque el que importa es que els entengui tothom i si un no hi arriba fer-li entenedor.
una abraçada company

Publica un comentari a l'entrada