dissabte, 10 de setembre de 2011

LLUITA DEMOCRÀTICA, SOCIAL I NACIONAL. UN ITINERARI COMPARTIT, UN MATEIX ADVERSARI.


He mamat la cultura política del PSUC que, entre les seves millors aportacions, ens va deixar una idea amb molta força i capacitat de generar hegemonia cultural. La lluita democràtica, social i nacional formen part de la mateixa batalla pel dret de les persones, les societats a exercir la seva sobirania davant dels poders. Es el que de manera lúcida explicava Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”. I amb encara més simbolisme representava un dirigent obrer de CCOO i el PSUC, nascut a la Manxa i adoptat per Terrassa, Cipriano García, “El Cipri”. I el que exposen en els seus treballs el tres Joseps historiadors, en Benet, en Fontana i en Termes que, d’una manera o una altra, posen de manifest que la construcció nacional de Catalunya ha estat i només podrà ser construïda des de la classe obrera, les classes populars i subalternes – que diu Raimon – en “Jo vinc d’un silenci”. O sigui el “Catalanisme popular”.

Dons be, en quaranta anys han canviat moltes coses, però aquesta idea política es avui més vigent que mai. Han entrat en joc nous actors, com la Unió Europea, i sobre tot un model de globalització sense drets ni regles governat pels mercats de capital de manera ademocràtica i contra la voluntat de les societats. Avui parlar de sobirania no es el mateix que en el segle XIX, quan s’estaven construint els Estats Nacionals o en el segle XX, quan la lluita del moviment obrer va forçar la creació de l’Estat Social. Tampoc significa el mateix el debat sobre les formes d’Estat. Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.

La crisi i les reaccions del Governs han posat de manifest que els mercats de capitals i la seva lògica pretenen anular qualsevol expressió de sobirania. Ja sigui en termes democràtics – vegis la reforma del PPPSOE de la Constitució Espanyola-. En termes socials, incrementant la desigualtat que esta en els orígens de la crisi i aprofitant la circumstància per fer fora del camp a les organitzacions sindicals i la seva funció d’interlocutors i alhora contrapoders socials. I en termes nacionals, terreny en el que es dona un doble procés : els mercats pretenen també substituir a la sobirania dels pobles en el seu dret d’autodeterminació i simultàniament l’Estat Espanyol pretén limitar l’autogovern de Catalunya com una reacció defensiva davant la pèrdua de protagonisme, de centralitat que provoquen els mercats i l’economia globalitzada.
Aquest es el panorama que tenim aquest 11 de Setembre, a les portes del 20 N. I es un bon moment per situar amb força aquesta idea del catalanisme popular. La convicció que lluita democràtica, social i nacional comparteixen itinerari i un mateix adversari, els mercats de capitals i els seus lobbys de representació política. ICV esta en molt bones condicions de canalitzar en el terreny polític aquesta idea, perquè es una de les branques del tronc que la va fer néixer. I perquè ICV ha sabut entendre, interpretar el conflicte del segle XXI que uneix els elements propis del segle XX i afegeix amb nitidesa dos des factors claus del segle XXI, la batalla per la sostenibilitat ecològica, social, generacional. I el escenari de la globalització.

La idea de que la lluita pels drets nacionals de Catalunya només pot venir de la mà del Catalanisme popular té en ICV un bon referent. La dreta nacionalista catalana no pot representar sincerament aquest objectiu d’aprofundiment nacional, perquè mentre amb la mà esquerra diu defensar els drets nacionals de Catalunya, amb la dreta accepta, quan no es la principal portaveu, d’un projecte que reconeix als mercats de capitals una funció política i ens pretén convèncer que es una realitat a accepta resignadament. Una dreta nacionalista que a més, pacta sempre que cal, per defensar els seus interessos econòmics amb la dreta espanyola. Un dreta nacionalista que diu defensar Catalunya, la seva llengua el seu territori i cultura, que s’atreveix també a dir com el Conseller Puig que a Catalunya “no hi cap tothom”, però que no té cap escrúpol en recolzar els projectes especulatius que malmeten el territori o derogar llei aprovades pel Govern tripartit a iniciativa de ICV- EUiA que establien requisits ambientals.

Avui més que mai, lluita democràtica, social, nacional, per la sostenibilitat tenen un itinerari compartit i un adversari al que plantar cara, els mercats de capitals i els seus lobbys polítics. I en ICV-EUiA un referent fort.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada