diumenge, 4 de setembre de 2011

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA

Reprodueixo l'article signat per un servidor que avui surt publicat a "Público" edició Catalunya que, malauradament no esta accesible a la xarxa.

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA.

La proposta de reforma de la CE ha suscitat un intens debat. De entrada es positiu que una part de la ciutadania exigeixi participar en la decisió final, per mitja de referèndum. En els darrers anys i amb l’augment de les generacions que no varen participar en la seva conquesta o aprovació, s’ha incrementat el distanciament ciutadà vers la Constitució. En general i en tots els àmbits de la vida les persones no solem valorar allò que ja tenim. Tampoc han ajudat gaire les polítiques laborals, fiscals i socials dels darrers anys. I a Catalunya no es menor el paper jugat per una cultura política hegemònica que limita la valoració de la CE al debat sobre l’ organització política de l’Estat. Malgrat aquestes ombres, la CE i el Tribunal Constitucional han jugat un paper important en la consolidació de les llibertats i l’Estat Social. Per això resulta tant gratificant l’exigència de participació de la ciutadania, com frustrants els arguments utilitzats per negar-la. S’insisteix en un concepte de democràcia delegativa i un exercici il·lustrat del poder per les institucions. Obviant que el debat més transcendent d’aquests moments es com la ciutadania exerceix la seva sobirania en el govern democràtic de les societats globalitzades. El referèndum reforçaria la democràcia i el vincle ciutadà amb la Constitució i la seva negació els afebleix. La justificació de la reforma s’està limitant a explicar les raons tàctiques en que s’ha instal·lat i ha quedat acorralat el govern espanyol, però no s’estan explicant les raons de fons o es fa amb trampes. En termes jurídics la reforma es innecessària, perquè la Llei General d’Estabilitat Pressupostaria aprovada el 2001 i reformada al 2006 fixa els principis i les normes que han de respectar totes les Administracions i les conseqüències en cas d’incompliment. Fins i tot quantifica en el 0,50% del PIB el límit de dèficit pel conjunt de les AAPP. Donada la naturalesa jurídica de l’article 135 de la CE, la seva reforma no aporta més exigències jurídiques que les existents. Quines son dons les veritables raons de la reforma? No es pot dir que sigui una imposició de la UE, dons malauradament les institucions europees no estan jugant cap paper. El comportament dels mercats desmenteix que serveixi per reduir els tipus d’interès del deute espanyol. Les exigències del govern alemany a canvi de recolzar la intervenció del BCE son arguments reals, però insuficients. El que sembla més determinant es la lògica que els mercats de capitals i les ideologies lliberals estan imposant per encarar la crisis. Una lògica que aprofundeix en la ruptura del model social europeu i les seves expressions constitucionals. I aposta per altres principis com la institucionalització dels mercats de capitals com a subjectes polítics, amb capacitat de substituir la sobirania popular i les institucions democràtiques. La primacia dels interessos del capital -que en la reforma obtenen prioritat absoluta en relació a altres partides del Pressupost -. La retribució a l’accionista com a valor absolut de l’economia i brúixola dels poders polítics, com demostra la benedicció del govern espanyol als canvis accionarials a REPSOL. La socialització dels riscos generats pel capital i la privatització dels riscos socials de les persones. La reducció del pes del sector públic en l’economia per raons no d’eficiència si no de poder, perquè quan més part de l’economia sigui gestionada privadament més poder polític tenen els mercats i menys les institucions democràtiques. A España plou sobre mullat i l’estabilitat pressupostaria no es pot deslligar de la històrica debilitat fiscal espanyola. En els 160 anys que van del 1850 al 2010, només en 32 exercicis Espanya no ha tingut dèficit. I no per un excés de despesa pública, dons sempre hem estat a la cua d’ Europa en el pes del sector públic, si no per l’anorèxia del sistema fiscal. Debilitat fiscal que sempre ha comptat, per cert, amb un grau de complicitat important entre els sectors dirigents espanyoles i catalanes de cada moment. Per això, l’objectiu d’estabilitat pressupostària sense reforma fiscal es trampós. Avui i aquí estabilitat pressupostaria sense encarar una profunda reforma fiscal es sinònim de reducció de la despesa social. Això es el que la ciutadania sap perquè ho esta patint en carn pròpia i es el que legitima l’oposició a la reforma constitucional.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada