dilluns, 19 de setembre de 2011

30 anys ensopegant amb la mateixa pedra





L’ésser humà és, potser, l’única espècie que ensopega reiteradament amb la mateixa pedra. No sempre és fruit de la manca de destresa, ja que en ocasions són els interessos els que no deixen veure la pedra. Això és el que ha passat durant trenta anys amb el tractament de l’atur i la temporalitat des de la perspectiva de la legislació laboral. Una de les “veritats” més repetides, i no per això certa, afirma que la principal causa de l’elevat atur i dels índexs de temporalitat s’ha de buscar en la legislació laboral i en les rigideses del mercat de treball. A partir d’aquesta premissa s’han construït les reformes laborals des de 1984, que han transformat radicalment el tractament legal del contracte de treball, la seva extinció i l’aparició de noves formes de prestació i organització del treball, com la subcontractació generalitzada o la relació laboral que es genera a les ETTS. Les reformes més importants han coincidit amb moments de crisi econòmica i creixement de l’atur. Les pressions socials, mediàtiques i polítiques han portat els governs de cada moment a assumir acríticament que desregular les relacions laborals, reduir el nivell de protecció dels treballadors i les treballadores i facilitar la contractació temporal és el camí per crear ocupació. Aquest ha estat un error de diagnòstic que, en la mesura que es repeteix insistentment, adquireix la categoria d’opció política.

Cada vegada hi ha més evidències que els nivells d’atur o les elevades taxes de temporalitat d’algunes empreses –no totes–, d’alguns sectors –no tots– i d’algunes CCAA –no totes– té poc a veure amb la legislació laboral i molt amb l’estructura econòmica dual del nostre país, amb una majoria d’empreses micro, petites o mitjanes, en sectors que permeten obtenir significatius beneficis sense haver d’apostar per la innovació, la formació o l’estabilitat a la feina. I poques empreses, de mida mitjana o gran, amb innovació, formació, estabilitat, bons salaris i alta capacitat exportadora. El govern González va adoptar l’any 1984 una decisió que ha condicionat tota l’evolució posterior de la contractació laboral. Amb l’argument, tan comprensible humanament com fals políticament, que és millor un contracte temporal que una persona a l’atur, el mateix que 27 anys després ha utilitzat el Ministre de Treball, Valeriano Gómez, es va fer desaparèixer l’obligatòria causalitat en la contractació temporal. El que havia de ser una mesura transitòria s’ha consolidat com a pràctica empresarial generalitzada. Deu anys després, 1994, la contractació temporal s’havia generalitzat i els nivells d’atur eren dels més elevats de la nostra història. I aquesta, novament, va ser la motivació d’una nova reforma, la de 1994, que entre d’altres coses va suposar la legalització de la figura de les Empreses de Treball Temporal (ETTs) amb un model de forta precarització del salari i les condicions de treball. Tot i que sis anys després les reformes legislatives i la negociació col·lectiva van atenuar l’impacte inicial, el virus de l’externalització de costos i riscos per a les empreses principals ja s’havia instal·lat en la cultura empresarial. La reforma del govern Aznar de l’any 2002 va iniciar un procés que ha continuat en la del 2010, per la qual els acomiadaments disciplinaris i objectius passen a ser, en la pràctica, desistiments unilaterals de l’empresari, sense causa a justificar i amb una indemnització reduïda. La reforma laboral de l’any 2010 i la seva modificació ara pel Reial Decret Llei 10/2011 ha superat tots els límits de la improvisació i el tacticisme polític, que en el terreny jurídic significa inseguretat jurídica i pèrdua de drets per a la part més feble de la relació laboral. La mesura estrella, per “moderna” de l’any 2010, el fons individual de capitalització de les indemnitzacions, es deixa en suspens sense ni tan sols haver-ne concretat el projecte. I la mesura que en la Llei 35/2010 es presentava com un límit a la temporalitat, el reforçament de la limitació a encadenar contractes temporals, vigent des de 2006, ara es deixa en suspens amb l’argument que pot estar afectant negativament el manteniment de l’ocupació. El problema de l’atur i la contractació generalitzada no està en la llei laboral i la solució no pot ser tornar a permetre l’encadenament de contractes sense límits. Cal recordar, però, que un error repetit durant 30 anys és una opció política.

Foto de @CONFAVC

2 comentaris:

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

Fins que aquesta bona gent entenguin d'una vegada per totes, si no és massa demanar, que el problema rau en el model productiu i les polítiques públiques més que no pas en el debat temporal-indefinit i d'altre demagògies estètiques, seguirem tenint una situació tan deplorable com l'actual.

Molt ànims en la campanya, Joan, que ens farà falta ;)

Anònim ha dit...

Joan
M'interessa molt el que dius. Ho trobo assenyat, tens les idees clares, i en moltes coses coincideixo amb tu.
Lamentablement, els anys de tripartit us han fet molt de mal a la credibilitat. Espero que la recupereu, amb propostes realistes.
Estem en una situació de molts de canvis, els "mercats" manen més que els governs, Europa perd pistonada respecte dels països asiàtics, les empreses tenen problemes per sobreviure, quan acabi la crisi financera en vindrà una d'energètica ... no podem continuar fent el que feiem fins ara, ja no serveix.
Si no ens adaptem a la nova situació ens passarà com als dinosaures, ja ho va dir en Darwin: sobreviuen les espècies que s'adapten al medi. El que no exclou intentar millorar-lo.
És necessari un canvi de paradigma, i per portar-lo a cap és necessari un canvi generacional. S'ha d'obrir la porta als que varen donar origen al moviment dels indignats, tal vegada encara una mica despistats, però que reclamen més transparència, més honestedat, més seriositat (la mateixa que van tenir ells durant els estudis).
Ahir, l'Eduard Punset deia que en el món quan hi ha hagut crisis molt profundes ha près el lideratge la gent jove.
La transformació només la poden fer ells, al capdevall és el seu futur. Els més grans, el que hem de fer és obrir-los el camí.
Joan, vosaltres sou sensibles a aquestes questions. Que tingueu molta sort.
(Abbas Cucaniensis)

Publica un comentari a l'entrada