diumenge, 21 d’agost de 2011

SOBRE LA RENDA MÍNIMA D'INSERCIÓ, MÉS CONEGUDA COM A PIRMI

ARTICLE PUBLICAT EL DIUMENGE 21 D'AGOST A PÚBLICO, EDICIÓ CATALUNYA.

EL PIRMI : PRESSUMPCIÓ DE CULPABILITAT.

La proposta de reforma del PIRMI del Govern català i les mesures adoptades durant el mes d’agost han posat de manifest els prejudicis d’alguns sectors socials en relació a aquestes polítiques. Aquesta actitud no es nova, esta present des de el mateix naixement del PIRMI. Cal destacar però, la intensitat de les sospites i la culpabilització dels beneficiaris. Possiblement per justificar la duresa de les mesures i la ruptura del consens social i professional que durant 20 anys ha guiat el PIRMI. La Renda Mínima d’Inserció neix a Catalunya per la confluència de tres factors. La força que a finals dels 80 agafen a molts països europeus les propostes de Renda Bàsica de ciutadania. La iniciativa de sectors social cristians, canalitzada pel Conseller de Treball Ignasi Farreras, que ja en aquell moment va topar amb l’oposició de les posicions més lliberals dins el Govern català. I la reivindicació plantejada pel sindicalisme català en el procés de concertació social posterior a la vaga general del 14 de desembre de 1988. Després d’anys de dura crisi econòmica i reconversió industrial el sindicalisme va exigir polítiques per millorar els drets de les persones més desafavorides. A Espanya amb la creació per Llei de les Pensions no contributives i a Catalunya amb la Renda Mínima d’Inserció. Es aquest factor constitutiu el que explica que, tant la seva creació com les posteriors reformes, hagin estat fruit de processos de concertació social. Perquè el PIRMI veies la llum en forma de Decret 144/90 varen ser determinants dos factors. L’aprovació el 17 de novembre del 1989, a instàncies de l’oposició i en el marc del debat dels pressupostos del 1990, d’una Resolució que instava al Govern català a habilitar les partides pressupostaries per crear el PIRMI. I l’acord que en data 14 de febrer de 1990 varen signar les organitzacions sindicals, CCOO i UGT, amb els Consellers Ignasi Farreras i Antoni Comas en nom del Govern català. Totes les reformes posteriors han estat fruit de processos de concertació social. La millora de les prestacions econòmiques adoptada l’any 1995; la configuració de la Renda Mínima d’Inserció com un dret a partir de la Llei 10/1997 i la seva posterior reforma pel Decret Llei 1/2010 de 12 de gener, fruit dels compromisos assolits en l’Acord Estratègic. La important funció social que ha jugat el PIRMI es fonamenta en la concepció bàsica amb que es crea. Entendre que la situació de les persones i famílies beneficiaris es molt diversa, obeeix a factors complexos, uns de naturalesa econòmica – com els períodes de crisi - i altres relacionats amb la situació de desestructuració personal i social d’algunes d’aquestes persones. El programa inclou mesures per afavorir la inclusió social i per facilitar la inserció laboral. I es dona un paper important als professionals dels Ajuntaments que pel seu coneixement de proximitat poden utilitzar el PIRMI en el marc de les mesures contra l’exclusió social. Això significa assumir que una part dels beneficiaris difícilment podran assolir els objectius d’inserció laboral i social. I en aquests casos i donades les seves característiques – edat, estat de salut, nivells de dependència – el manteniment de les prestacions durant períodes llargs es el mar menor, tant des de una perspectiva personal, com del interès de la societat en evitar situacions de marginació extrema. Es aquesta concepció, que ha comptat fins ara amb un important consens social i professional, la que ha saltat pels aires amb les actuacions del Govern. I el més greu de tot es que per justificar-ho es defensa una perillosa inversió de principis jurídics: la presumpció de culpabilitat dels beneficiaris, mentre ells no demostrin el contrari. Una presumpció de frau que a més no respon a les dades objectives. Un dels informes més rigorosos, elaborat en el marc de IVALUA , conté una bona radiografia de l’evolució de les 60.500 llars que durant una dècada han estat beneficiaris. Amb dades sobre els nivells –baixos- de cronificació i de recidiva – entrades i sortides -, també de percentatges d’inserció i de les persones que han deixat de rebre la prestació per incompliment dels compromisos. Qualsevol reforma hauria de tenir present aquests factors, escoltar el dictamen que per unanimitat ha aprovat el CTESC i mantenir el consens social i professional construït durant 20 anys.


Joan Coscubiela Conesa
Professor. Facultat de Dret. ESADE



2 comentaris:

Stas Rovira ha dit...

.Envers aquest assumpte, s'en sap quelcom de nou desde l'agost passat ?.. En soc persona perjudicadisima , per haverme negat aquest dret que tenia ja concedit durant mesos.. Avui em trobo que encara em deuen prop de dos mil euros i li neguen el meu expedient al Sindic de greuges , alguna idéia de que poder fer al respecte ?
Si no em pagen el que m'han deixat penjat rápit , em pendrán la casa de la que resto pagant hipoteca per rehabilitació peró que es heredada fa mes de 20 anys ( un carmel pel banc, donat que l'import de l'hipoteca es inferior al import del valor cadastral ) i em van al darrera com carronyaires .
Gracies per la segura resposta

Anònim ha dit...

Bon dia,

Treballo amb en Joan a ICV. Sobre la consulta que planteges, comentar-te que novetats des de l'agost passat són encara més deseperançadores, en la Llei de mesures que acompanyava al pressupostos de la Generalitat de 2012 encara van endurir més l'accés a l'RMI, principalment: exclouen els casos laborals, á dir les persones que han esgotat el subsidi d'atur i no presenten problemàtica social afegida, a més per primera vegada es reconeix que el pagament de la prestació resta supeditat a disponibilitat pressupostària, en definitiva es carreguen la universalitat de l'ajut en el moment que més falta fa garantir un sistema d'ingressos mínims per a la població. Des del nostre grup al Parlament hem presentat iniciatives reclamant el restabliment de la prestació, i aquesta setmana registrarem una nova proposta on reclamem donar un pas més i establir la Renda Garantida de Ciutadania que recull l'article 24.3 de l'Estatut.
Sobre el teu cas en concret, suposo que a través d'entitat o ajuntament ja deus haver reclamat, també et pots posar en contacte amb el Col·legi de Treball Social. Per part nostra seguirem lluitant per solucionar aquest tema. salutacions, Marta Otero.

Publica un comentari a l'entrada