dimarts, 27 de desembre de 2011

DESCODIFICANDO A RAJOY (2)

DESCODIFICANDO (intentándolo, al menos) EL PROGRAMA DE INVESTIDURA DEL SR RAJOY (2).

En su intervención el Sr. Rajoy plantea como ejes de su programa de Gobierno tres grandes ámbitos de reformas, que trata con niveles de concreción muy distintos. Las referidas a la estabilidad presupuestaria, las referidas al sistema financiero y las que denomina reformas estructurales, entre las que destaca la reforma laboral. Veamos que dice y sobre todo que calla o que camufla, con todo tipo de eufemismos.

El Sr. Rajoy en su intervención nos conduce sutilmente desde el “sentido común” de sus reformas hasta la inevitabilidad del “único camino” que propone para orientarlas. ¿Quién puede estar en contra de que las finanzas públicas consigan estabilidad entre ingresos y gastos? ¿Quién puede estar en contra de una reforma del sector financiero que permita hacer fluir el crédito a empresas y familias? Quién puede estar en contra de que se lleven a cabo reformas estructurales para mejorar el funcionamiento de la economía y la sociedad?

A partir del “sentido común” de las reformas necesarias, el PP construye la trampa ideológica de identificar el “sentido común” de las reformas con el “único camino” de sus propuestas. Intentando así que la ciudadanía se resigne a la inevitabilidad de sus recetas. Como si la orientación de las reformas no tuviera más que una opción. Es la vieja práctica del pensamiento dominante, que convierte su ideología en teología en estado puro, sin posibilidad de ser discutida con datos.

ESTABILIDAD PRESUPUESTARIA Y REFORMA FISCAL.

El primer de estos deslizamientos se produce al tratar de manera diferenciada las medidas urgentes para conseguir la estabilidad presupuestaria – que las propone con carácter de urgencia – a la reforma fiscal que además de posponerla para el momento en que se haya estabilizado el presupuesto ni tan siquiera la concreta en lo más mínimo.

Con ello Rajoy y el PP pretende que asumamos el primer dogma de su discurso político: la estabilidad presupuestaria solo puede venir de la mano del recorte de los gastos y no de la mejora de los ingresos.

A pesar de que en el 2011 se producirá un incremento de los ingresos respecto al 2010 que puede ser de unos 4.000 m euros, como consecuencia sobre todo de la subida del IVA, este incremento esta muy por debajo de la evolución nominal de la actividad, con lo que la presión fiscal española en el 2011 puede caer de nuevo cerca de un 1% del PIB. Es probable que se cierre el 2011 con una presión fiscal muy cercana al 30% del PIB, un 9% menos que la media de los países de la UE zona euro

Este es el cuello de botella de nuestras cuentas públicas que no se puede resolver por la vía de más ajustes en el gasto que, además de desigualdad provocan una mayor paralización económica de ahí que sea un grave error posponer la reforma fiscal que requiere nuestro país.






A esta reducción de los ingresos fruto de la recesión económica, debe añadirse en el 2012 el impacto fiscal de las medidas anunciadas por el Sr. Rajoy que van a suponer una nueva reducción de los ingresos en determinados tributos. Especialmente significativo puede ser el impacto en el impuesto de sociedades que ya ha visto reducida su capacidad de recaudación por los cambios legales producidos en el 2006 – alrededor de 6000 euros menos al año - y por la elusión fiscal de los últimos años. En el año 2008 las minoraciones en la cuota líquida de las declaraciones fueron por los conceptos de doble imposición, pérdidas de ejercicios anteriores y deducciones por creación de empleo o inversiones del orden de 22.000 millones de euros. El resultado es que entre el 2.008 y el 2.010 la caída en la recaudación del impuesto de sociedades has sido superior a los 28.000 millones de euros menos.

En este contexto el Sr. Rajoy anuncia bajo el pretexto de la dinamización económica cambios en el impuesto de sociedades, sin que se apunten medidas para compensar estas reducciones. Conviene recordar que la coartada del trato favorable a las PIMES ya se utilizó en la reforma del 2006 que, en cambio ha favorecido especialmente a las grandes empresas y entidades financieras. Con un tipo nominal de impuesto de sociedades entre el 25% y el 32,5% el tipo efectivo de las PIMES en el 2009 fue del 23%, el de las grandes empresas del 20,5% y el de las entidades financieras por debajo del 15%. El resultado es un tipo real – lo que se paga en función de los beneficios declarados – para el año 2009 que supera escasamente el 8 %.

Algo parecido puede suceder con las mejoras en el trato que se quiere dar en el IRPF a los Fondos de Pensiones, que conviene recordar afectan a un porcentaje muy pequeño de la población y que supondría una merma de ingresos tributarios superior a los 1.000 millones de euros. O las que se dejarán de ingresar por la recuperación – también anunciada – de la deducción en el IRPF por adquisición de vivienda habitual

El resumen del desequilibrio presupuestario en función de la desviación en los ingresos previstos, de la reducción de la actividad económica y de las medidas anunciadas podría situar el volumen global del ajuste – siguiendo la lógica del Sr. Rajoy – más cerca de los 35.000 millones de euros que de los 16.500 anunciados en el debate e investidura.

Es por eso que resulta aún más incomprensible que las medidas de reforma fiscal sean pospuestas por el Sr. Rajoy y el PP “ad calendas grecas”. A esta reforma fiscal estructural el discurso de investidura del Sr. Rajoy dedica estas escuetas e indeterminadas palabras. “En su momento, cuando la situación económica se haya normalizado y el país haya retomado la senda del crecimiento, será preciso abordar una reforma fiscal de mayor calado que incremente la justicia y la equidad del sistema y que contemple incentivos adecuados a la inversión, el ahorro y el apoyo a las familias”.

Como puede comprobarse no solo pospone la reforma fiscal a cuando vuelvan las “vacas gordas”, sino que no concreta nada sobre su orientación, más que vagas palabras. Ni una sola mención a incrementar la fiscalidad sobre el capital reduciendo la discriminación que sufren las rentas del capital, ni una mención a las SICAVS, nada sobre fiscalidad medioambiental. Por silenciar, silencia incluso las referencias a la economía sumergida y el fraude fiscal.


Lógico si se tiene en cuenta que entre sus prioridades no esta un sistema fiscal más progresivo y suficiente. Y que su gran objetivo en este apartado es que la ciudadanía asuma acrítica y resignadamente que el “único camino” al “sentido común” de la estabilidad presupuestaria es la política de recortes.

dijous, 22 de desembre de 2011

IMPACTES DE LA TAXA D' 1 € PER RECEPTA

He rebut aquest correu d'una parella de pensionistes, especialment afectats per la proposta del Govern català d'imposar un impost d'1 € per recepta, sense cap tipus de diferència per raó dels ingressos, de la condició de malalts crònics o cap altra.

Crec que la carta es comenta per si sola. Prefereixo no afegir cap comentari de la meva part. Només dir que m'he posat en contacte amb les persones que m'han remès aquest correu per demanar permís per a la seva difusió i per comprometre el meu suport i el d'ICV per evitar que aquesta mesura tiri endavant.


"Joan, avui m'he quedat astorada: 1 euro per cada medicament?
El Miquel cobra, com a malalt crònic, 491 euros.
Jo, també per malaltia de llarga durada, 589 euros.
El Miquel pren 11 medicaments diferents, pel tractament de l'epilèpsia, i altres xacres.
Jo en prenc 9, tensió alta, tiroides i ja vaig tenir un vessament cerebral.
No seria millor que ens donessin una pastilleta d'arsènic, i així encara estalviarien més?
Rosa Fontanals i Miquel Soler
Sant Sadurni d'Anoia"

dimecres, 21 de desembre de 2011

CÓMO DESCODIFICAR EL PROGRAMA DE INVESTIDURA DE RAJOY (1)

Rajoy es ya Presidente del Gobierno y continúa oculta una buena parte de su programa. Es cierto que durante el debate de investidura presentó las líneas de su acción de gobierno. Pero es más cierto aún que lo hizo con un deliberado desequilibrio entre sus contenidos. Algunas cosas, que el PP considera que son de buen escuchar, como pensiones y ayuda a las PIMES, las concretó ampliamente. Otras, la mayoría, que contienen medidas de ajuste duro, simplemente las enumeró, cuando no las camufló. Además utilizó todo tipo de eufemismos y trampas para que la ciudadanía no pueda calibrar plenamente la dimensión de su programa de gobierno.

Se trata de una técnica que tiene mucho que ver con la concepción que algunos partidos tienen de la política, la de las cosas de la política y no la de la política de las cosas y, sobre todo, de las personas.

Como quiera que considero que entre mis obligaciones como diputado están las de acercar el Congreso a las personas, me he planteado la posibilidad de intentar descodificar algunas de las claves del programa de investidura del Sr. Rajoy y de su Gobierno. Es posible que antes de poder colgar esta entrada ya se conozca la estructura de su Gobierno, lo que sin duda nos puede dar algunas pistas.
Dada la extensión de esta tarea, me ha parecido más prudente desglosarla en diferentes entregas.

Para la primera reservo la descodificación de lo que es el diagnóstico de la situación económica y la exposición de los grandes ejes. En sucesivas entregas intentaré desglosar las propuestas más significativas.

La clave para la descodificación del diagnóstico del Sr. Rajoy no está en lo que dijo en su intervención, sino en lo que omitió deliberadamente.

ANÁLISIS DEL PARO

Como es obvio, parte del análisis del paro. Y aquí ya aparece la primera trampita. Sitúa un volumen de personas paradas de 5.400.000 (23%) basándose en los datos armonizados de la UE y en los del Servicio Público de Empleo (antiguo INEM) que dan un volumen de parados muy superior al de la EPA. El Sr. Rajoy ha escogido la peor de las bases estadísticas sobre paro, pensando así que pronto va a poder presentar algunas mejoras.

EQUILIBRIO PRESUPUESTARIO IGUAL A AJUSTE EN EL GASTO, OLVIDANDO LA MEJORA DE LOS INGRESOS

En todo el diagnóstico se refiere a la necesidad de conseguir equilibrio presupuestario como sinónimo de recorte de gastos. Ignorando deliberadamente que el equilibrio se puede conseguir actuando sobre los gastos y también sobre los ingresos. Intentar que las personas identifiquen equilibrio presupuestario con reducción de gastos es la mejor manera que la ciudadanía asuma acríticamente los recortes y, sobre todo, no hacer –como no ha hecho- ni una sola mención a cómo mejorar los ingresos.

Para justificar la necesidad del equilibrio presupuestario va a buscar dos muletas, externas a su responsabilidad. Una, los recientes acuerdos de la cumbre europea. Y la otra, la reforma de la CE impulsada por el PSOE y avalada por el PP (que inmenso regalo le hizo el Sr. Zapatero a la estrategia de ajuste duro del PP). Si la necesidad del equilibrio viene impuesta por Bruselas, se dice y además se inició durante el Gobierno Zapatero, es evidente que la responsabilidad del Sr. Rajoy queda camuflada.

CUANTIFICACIÓN DEL AJUSTE

En la cuantificación de ajuste de nuevo utiliza otra “habilidad”. Cita los datos de 65.000 millones de euros de déficit (6% del PIB) facilitados por la Sra. Salgado y en base a ellos cuantifica el desajuste entre ingresos y gastos en 16.500 millones de euros. Ello merece dos comentarios: como quiera que el cierre del Presupuesto del 2011 estará más cerca del 7,5% de déficit que del 6%, esto va a ser utilizado para justificar un ajuste mayor de los gastos. Pero en la medida que en este diagnóstico no están cuantificados para el 2012 algunas de las promesas de su programa de investidura, como las mejoras de fiscalidad para las empresas, resulta evidente que la cantidad de 16.500 millones de euros de ajuste en los gastos será superada una vez se presenten los datos del Presupuesto. Ello sin olvidar lo más importante: ni una sola referencia a cómo mejorar los ingresos.


TRAMPAS EM EL DIAGNÓSTICO. COARTADAS PARA LAS POLÍTICAS

Ya en el diagnóstico, el Sr. Rajoy sitúa algunas trampas mentales para que sea más fácil colarnos después la ideología, en algunos momentos teología, de sus políticas. De momento me referiré a tres que me parecen muy significativas: Ajuste en el sector público, en la legislación laboral y en el sector financiero.

En su diagnóstico sobre la Función Pública, además de anunciar una profunda reforma sin concretar más, deja caer una idea tan falsa como perversa. La supuesta sobredimensión de empleo público en España, cuando los datos comparados con la UE dicen exactamente el contrario, que el nuestro es un país con una debilidad de empleo en el sector público, especialmente en el ámbito de prestación de derechos de las personas. Esto le permite apuntar como medidas de urgencia para el 2012 la tasa de reposición cero en la función pública, o sea la no contratación de empleados públicos para substituir a los que cesen en su actividad. Y sitúa una excepción en el ámbito de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado – toda una concepción de prioridades – y en los servicios públicos básicos. Este es un concepto indeterminado que deja el ajuste del empleo público en una calculada ambigüedad.

En relación a la reforma laboral es donde la trampa ideológica es de mayor magnitud, porque en el diagnóstico ya establece una relación causa-efecto que es falsa, entre legislación laboral y crecimiento del empleo. Ya entraremos en más detalle; de momento se puede encontrar una explicación más detallada en mi intervención del día 19 de diciembre, que está en otra entrada de este bloc.

Por último, y en relación a la reforma del sistema financiero, no concreta mucho pero sí suficiente para saber por dónde pueden ir los tiros. En el diagnóstico habla de los inmuebles que han perdido valor y de los activos menos líquidos que los inmuebles (se refiere, sin duda, al suelo en poder de los bancos). Que separe estos dos tipos de activos permite intuir hacia dónde puede ir la reforma financiera del Sr. Rajoy. Como quiera que ya se ha desmarcado, como el Sr. Botín, de la idea del “banco malo”, todo parece apuntar a una propuesta más camuflada pero construida sobre dos ideas claves.

El Sr. Rajoy va a propiciar una mayor concentración de los bancos en menos manos y el proceso va a contar con dinero público, bien directamente o bien a través de avales a la deuda que deban asumir los bancos que se queden con activos tóxicos. Y nada descartaría que los activos más tóxicos (suelo, en algunos casos no urbanizable) pasen a ser gestionados por una entidad que, directa o indirectamente, esté financiada con recursos públicos.

Bueno, hasta aquí la primera entrega.

dimarts, 20 de desembre de 2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

IMPRESSIONS DEL PRIMER DIA DE DIPUTAT

Avui, dimarts i 13, el dia ha començat de la millor manera possible. Era encara de nit quan he començat la meva experiència d'entrenar-me a Madrid. Surto de la posada on hem dormit, baixo pel carrer Huertas fins al Parc del Retiro. Dubtant per l’itinerari, però comprovant que podré córrer bé els matins que estigui a Madrid. Alguns desavantatges en relació a Barcelona són que fins arribar al Retiro has de creuar massa zona d’alta circulació de vehicles i de contaminació i també que hi ha pocs desnivells, comparats amb el parc Güell i el Carmel. A favor trobo que hi ha més zona de terra, per tant amb menys impacte, i que es poden fer molt bé les sèries.

Després d’esmorzar havíem quedat amb els companys i les companyes d’IU, ICV i CHA per entrar junts a la Cambra. Així ho fem i ens hem assegut plegats, amb l’anècdota que es cola entre nosaltres el diputat de Foro Asturias, el partit de Cascos (Comentari: el primer dia sembla que tothom es posa on vol o pot).

Els inicis han estat un pèl curiosos perquè el president de la mesa d’edat ha fet una cita elogiosa a la Monarquia i al Rei, que ni forma part dels formulisme establert, ni tocava. Hi ha moments en què és millor passar per alt algunes cites, i amb la que està caient sobre la Casa Real la cita potser no tocava.

Durant tota la sessió he tingut una sensació agredolça. D’una banda satisfacció per la responsabilitat, d’altra preocupació per com comença la legislatura, amb una mostra més de com el bipartidisme és un risc cert per a la qualitat democràtica. No sembla normal que el Parlament més plural de la història de la democràcia tingui la mesa del Congrés menys plural de totes. Per això m’han semblat una mica buides les paraules del president electe de la mesa, el Sr. Posadas, quan en la seva intervenció al final de la sessió ha demanat a tothom que se sentís implicat amb els treballs parlamentaris, en benefici del país. Unes paraules que no s’adiuen gens ni mica amb el comportament del PP, amb l’acompanyament del PSOE i CiU en la configuració de la Mesa del Congrés.

En canvi, cal reconèixer que la Mesa electa ha tingut molta flexibilitat a l’hora d’acceptar tot tipus de fórmules, sempre que els diputats i les diputades utilitzessin en algun moment la formula del “sí juro” o “sí prometo”. Important és destacar que els diputats/des han utilitzat les seves llengües i, per tant, català, gallec, euskera i castellà han estat presents amb normalitat. Bé, normalitat relativa, perquè un nombre molt reduït de membres de la Cambra ha expressat certes mostres d’intolerància. Potser la direcció del PP els hauria de recordar que ara han decretat tranquil·litat, perquè el soroll de la caverna ara a qui perjudica és a qui governarà, o sigui a ells. O són despistats o són una mica irreductibles en la intolerància.

Avui he comprovat que, malgrat ser novell al Congrés, la meva edat fa que conegui una bona part dels parlamentaris i les parlamentàries. Espero que això ajudi, tant com aprendre els camins, alguns subterranis, per anar d’un edifici a un altre.

En acabar la sessió, amb la Laia hem tingut l’oportunitat de comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer la nostra valoració i respondre a les preguntes sobre com van les converses per a la constitució del grup parlamentari amb els diputats/des d’IU, ICV i CHA. La primera anècdota de la jornada és que algun mitjà de comunicació m’ha confós amb Joan Baldoví, de Compromís – Equo del País Valencià, i fins i tot han informat que he arribat en bici al Congrés. No passa res que em confonguin amb l’amic Joan Balldoví de Compomís, però crec que no ens assemblem gaire... Pel que sembla no ha estat l’únic lapsus comunicatiu, perquè en Gaspar Llamazares ha estat presentat com a Julio Llamazares. No sols les diputades i els diputats nous necessitem més rodatge.

Bé, i ara estic treballant i esperant l’acte sopar en què els periodistes parlamentaris entreguen els premis als diputats i diputades, senadors i senadores de la darrera legislatura. Estan nominats, els dos molt justament, en Joan Saura i la Núria Buenaventura. No sé per què, però el nas em diu que un dels dos pot acabar rebent un premi de reconeixement dels professionals dels mitjans de comunicació.

Demà tornem a Barcelona i molt probablement haurem de tornar el dijous 15, per la tanda de consultes amb el Cap de l’Estat, el Rei Joan Carles, en el procés d’encarregar la formació de nou govern. I pel que sembla el 19 i 20 tindrem el Debat d’Investidura.

La sensació que la immersió haurà de ser ràpida i intensa i que la feina també serà intensa és el que en aquests moments més pesa sobre la meva consciència.

Per cert, se m’oblidava dir que un dels membres de la mesa d’edat ha estat el company Alberto Garzón d’IU de Màlaga. Ens hem vist alguns cops i molt sovint compartim reflexions a través del twiter. És molt jove, sobretot per a mi. Té 26 anys, però una experiència com a economista, membre del Consell Científic d’ATACC i participant en el 15 M que fa pensar que pot jugar un paper important en el treball del grup, especialment en els temes econòmics.

Continuarem.

dijous, 8 de desembre de 2011

HARMONITZACIÓ FISCAL EUROPEA

Entre les moltes i contradictòries noticies que han aparegut aquests dies al voltant de la Cimera Europea apareix la informació de que el duo Merkozy proposarà una harmonització del impost de societats. Com sigui que no tenim masses detalls, de moment no podem saber si estem davant d’una mala notícia, però que en el marc d’una reforma institucional de la UE en que només apareix l’objectiu de l’austeritat, els ajustos fiscals, aparegui la possibilitat de començar a harmonitzar la fiscalitat i la creació d’una taxa de transaccions financeres en el marc de la UE pot no ser una mala noticia.

Clar que tot dependrà de com a acabi la història. En els tres darrers anys, les informacions sobre bones idees com mesures per combatre els paradisos fiscals – li diuen eufemísticament “jurisdiccions no col•laboradores”- han quedat en no rés.

De moment, però, al nostre país la cosa no ha començat gaire bé. La majoria de mitjans de comunicació han acompanyat la noticia del comentari de que això suposaria una reducció del nostre impost de societats que, segons els mitjans de comunicació – és a Espanya més alt que a la resta de països de la UE. Amb l’afegit de que així es podria dinamitzar l’activitat econòmica. Un altre cop, aquests mitjans no han perdut l’oportunitat de continuar desinformant, com fan quasi sempre i de manera força esbiaixada quan es tracta de fiscalitat. Les dues idees que transmetin els mitjans – alguns en portada i com a primera noticia de la seva edició digital – son tan falses com a perilloses de cara a afrontar les reformes que el país necessita.

Ni és cert que el nostre impost de societats sigui en termes de tipus efectiu i tipus real dels més elevats de la UE, ni aquest es el factor que determina o no la reactivació econòmica. Aquesta ha estat la fal•làcia que ha dominat el debat econòmic, polític i mediàtic espanyol de les darreres dècades i les seves conseqüències han estat nefastes. Perquè gran part de les reformes fiscals dels darrers anys s’han inspirat en aquesta concepció de la ideologia ultralliberal i la conseqüència es un sistema fiscal anorèxic i amb incapacitat per jugar cap paper econòmic i social per fer front a la crisi.

Recomano repassar un informe de setembre del 2011 elaborat per la Confederació Sindical de CCOO. I en aquesta entrada aprofito algunes de les dades del referit informe que em semblen més significatives.

La recaptació fiscal a Espanya suposava al 2009 el 30,7 % del PIB, mentre la mitja de la UE es situava en el 38.3% , entre el 47,9% de Dinamarca i el 26,4% de Letonia. No estarà de més tornar a insistir que els països amb més pressió fiscal son també els més dinàmics econòmicament, amb més equitat interna en la distribució de la renda i que millor han encaixat la crisi.

Durant les anys 2003 al 2008 es varen acordar reformes fiscals que han suposat una reducció de la recaptació potencial per valor de 17.400 milions d’euros anuals per l’exercici del 2010 (un 1,5% del PIB).

I si analitzem les dades referides al impost de societats veurem que és un dels que més ha patit el impacte de la crisi, però no sols per la reducció de l’activitat econòmica, si no per la seva configuració perversa i les reformes acordades en el període de Govern socialista sobre la fal•làcia que contribuirien a crear ocupació primer i a reactivar l’economia després.

El impost de societats que en el moment àlgid del cicle econòmic va arribar a suposar fins el 4,3% del PIB en el 2007 ha caigut fins el 1,5% del PIB en el 2010. Però no tot es conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Les darreres reformes han provocat efectes perversos en l’aplicació d’aquesta figura impositiva.


El primer es la diferència entre el tipus legal fixat - un 32,5% el general i entre un 25% al 30% en les empreses de menor facturació- i el tipus efectiu -quota líquida ingressada en relació a la base líquida- del 18,8% per l’exercici del 2009. Però a més aquest diferencial es encara més significatiu per les entitats financeres que com a mitja varen tenir un tipus efectiu del 15%, mentre les grans empreses en general i de mitja era del 20,6% i les PIMES un 23%. I això que en paraules del Sr Duran i Lleida l’objectiu de la reforma del 2006 era afavorir a les PIMES. Les dades encara son més preocupants quan es tracta de l’avanç de liquidació del 2010, en que el tipus efectiu cau al 16,7% i el tipus real – quota líquida pagada sobre el resultat comptable positiu declarat per les empreses – pot estar en el 8,2%.

Unes altres dades posen de manifest les possibilitats de reduir el tipus efectiu en relació al tipus legal, del que en general es beneficien no les empreses que més ho necessitarien, si no les que tenen més possibilitats de posar en marxa mecanismes d’enginyeria financera i elusió fiscal. En l’exercici del 2008 les empreses varen declarar una minoració en la quota líquida de 12.792 milions d’euros per doble imposició, 1.904 milions d’euros per pèrdues d’exercicis anteriors i 2.392 milions d’euros per deduccions en inversions i creació d’ocupació. Seria interessant saber qui va fer constar aquestes deduccions i quin llocs de treball es varen crear i sobre tot on estan aquests llocs de treball que varen suposar una reducció significativa en la quota líquida d’algunes empreses.

Dons be, totes aquestes dades les he portat aquí per posar de manifest que no es veritat que el tipus efectiu, ni molt menys el tipus real, del impost de societats sigui a Espanya més elevat que la majoria de països de la UE. Seria imprescindible per salut democràtica que els mitjans de comunicació fessin un esforç per donar informació fiable i no segada sobre el tema. Al menys clar que el que es vulgui es preparar a l’opinió pública per una possible harmonització a la baixa del impost de societats. I que per colonitzar ideològicament a la ciutadania sigui imprescindible fer-li creure que el impost de societats que paga Espanya es superior a la mitja de la UE – el que no és cert – i que si es rebaixa de nou, sense fer una reforma en profunditat es podrà crear ocupació, o com alguns partits han dit durant la campanya ajudar a les PIMES – que com s’ha vist no son precisament les més beneficiades de les reformes fetes durant els darrers anys.

Suposo que ara s’entén més l’afirmació amb que s’iniciava aquesta entrada al bloc. En el sentit que l’harmonització europea del impost de societats no es d’entrada una mala noticia, però que com sempre caldrà veure el final de la història per saber si de veritat es una bona noticia.

dimecres, 30 de novembre de 2011

ELS OPORTUNISTES DE LA CRISI ACTUEN CONTRA LA COHESIÓ SOCIAL I LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA

Cada vegada és més evident que la crisi fa sortir a la llum els oportunistes que volen aprofitar-la per imposar polítiques que en situacions de normalitat seria impossible adoptar. I aquesta setmana comprovem com s’hi semblen els oportunistes catalans i els espanyols. Sobre els oportunistes espanyols – en els que s’inclou el grup de CiU al Parlament espanyol – i els intents d’aprofitar la crisi per imposar noves reformes laborals que precaritzin encara més l’ocupació i deteriorin la capacitat de la negociació col·lectiva per vertebrar les relacions laborals, farem ben aviat una nova entrada en el bloc. De moment, en el bloc hi ha penjats un grapat d’articles referits a les reformes de la darrera legislatura que poden apuntar cap on volen el PP i CIU que vagin les coses.

Avui em referiré als oportunistes catalans que actuen des de les institucions catalanes.

Des de la presa de possessió, el govern de CiU ha llançat una ofensiva que pretén aprofitar la crisi per imposar un clar retrocés en el nostre model d’Estat social. És especialment significatiu en relació a la salut i els intents de transformació per la porta del darrera del Sistema Nacional de Salut. Com a prova més evident, les darreres declaracions del conseller Boi Ruiz, que planteja que les persones amb rendes altes – quines són ?- estiguin obligades a disposar d’un assegurança privada al seu càrrec per accedir a les prestacions del Sistema Nacional de Salut.

Més enllà de l’evidència que des del primer dia el conseller Boi i el govern del qual forma part pretenen incentivar els negocis de l’assegurança sanitària privada, el suggeriment del conseller Boi posa sobre la taula algunes reflexions de gran calat.

La primera és sobre l’impacte que en termes de salut, equitat i legitimitat social tindria la proposta del govern català. Tots els estudis internacionals posen de manifest que els sistemes nacionals de salut d’accés universal i finançament públic són grans instruments per millorar la salut i l’equitat. Només cal veure els impactes que va provocar els canvis en el Sistema Nacional de Salut del Regne Unit les mesures de la Sra.Thatcher, continuades després per la famosa Tercera Via dels laboristes. Els increments dels problemes de salut i les grans diferències entre sectors socials en termes d’expectativa i qualitat de vida.

Hi ha una altra reflexió que coneixen molt bé els estudiosos dels sistemes de salut i en general dels Estats del Benestar: el que dóna més legitimitat social als sistemes públics de salut és la seva condició d’universalitat – és a dir, que afectin tota la població sense excepcions- el seu finançament públic i els nivells de qualitat de la cobertura. Quan els sectors socials més poderosos, i per tant amb més capacitat d’incidir en les decisions polítiques, utilitzen el mateix sistema de salut que la resta de la població, la legitimació social és molt àmplia. En canvi, quan el Sistema Nacional de Salut es dualitza o segmenta i els sectors socials més poderosos utilitzen canals alternatius o es veuen obligats a finançar el seu cost, la conseqüència és que es desentenen del futur del Sistema Nacional de Salut, no tenen interès en garantir finançament suficient. El resultat és una reducció significativa de les inversions i els pressupostos que afecta fonamentalment els beneficiaris del sistema públic que tenen menys capacitat d’incidir políticament en les decisions dels governs i els Parlaments. Entre d’altres coses perquè una bona part d’aquests beneficiaris del Sistema Nacional de Salut formen part d’aquest grup social que oscil·la entre el 30% i el 45% de la població que s’absté en les diferents eleccions.

En resum, la proposta del conseller Boi és una gran oportunitat de negoci privat per als oportunistes de la crisi. És també una oportunitat per transformar la naturalesa universal del nostre sistema de salut, amb els riscos de deslegitimació social entre els sectors més influents políticament de la societat.

Hi ha un darrer argument en termes de construcció nacional que posa de manifest fins a quin punt són de cartró-pedra les proclames nacionalistes d’alguns, en aquest cas del govern català.

Una nació és, entre d’altres coses, un conjunt harmònic de sistemes nacionals. En el terreny de la llengua i la cultura, en el terreny de l’educació, en el terreny de la salut, en el terreny de les prestacions socials i els drets cívics.

En un any, el govern català ha posat de manifest la seva capacitat de destruir alguns d’aquests sistemes nacionals. Les dimensions del CONCA i la ruptura del govern en el món de la cultura n’és un exemple. El desmantellament del Pacte Nacional per l’Educació, l’anul·lació de la sisena hora i la cada vegada més evident negativa a configurar un únic Sistema Nacional Educatiu és un altre exemple. I ara, la proposta de desmantellament del Sistema Nacional de Salut en les seves característiques d’accés universal i finançament públic n’és un altre.

Sembla que cada vegada més, els atacs a la construcció nacional de Catalunya no vénen sols de fora, vénen de dins, de molt endins, del propi govern català. Perquè desmuntar els sistemes nacionals en el terreny cultural, educatiu i sanitari no és altra cosa que actuar contra la cohesió social i la construcció nacional.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Us passo un enllaç d'un vídeo en el que un ciutadà explica quina és la situació de Grècia, les causes del desastre provocat pels mercats financers i els impactes sobre la ciutadania. Paga la pena, són uns minuts en que es destrossa amb dades i arguments tot un model econòmic social insostenible

dissabte, 19 de novembre de 2011

CARTA A JOAN COSCUBIELA

Us deixo una preciosa carta que m'ha fet molta il·lusió rebre

A/A Joan Coscubiela Conesa

Benvolgut Joan,

Em dirigeixo a tu, en nom i representació de la Secció Sindical de CCOO del Grup Freixenet, per donar-te tot el nostre suport i força a la recta final de la campanya electoral de les properes eleccions al congrés dels diputats, unes eleccions que sabem seran un seriós punt d'inflexió en les relacions laborals i socials d'aquest país en general i de Catalunya en particular. És per això que des de la nostra Secció Sindical, estem fent campanya amb els treballadors i treballadores de la nostra empresa i de la resta de de les empreses del sector del Cava, a favor i en benefici de la candidatura ICV / EUA que tu tens el gran honor d'encapçalar .

Nosaltres tenim sobrades raons per confiar en tu, perquè així ho has demostrat en múltiples ocasions en l'exercici de les teves funcions sindicals com a secretari general de CCOO, mantenint en tot moment una honestedat i una implicació sense límits i sempre en benefici dels interessos de la classe treballadora, és per tot això, que ens enorgulleix enormement que tu líderis aquesta candidatura.

Recordo amb molt d'afecte, fa ja, uns anys, quan vaig començar el meu camí sindical a l'empresa Freixenet, on per aquell temps, la representació en el grup Freixenet era de 5 delegats de CCOO per 30 de ugt, vam tenir moments d'extremada preocupació per la persecució que patíem els representants de CCOO per part de l'empresa. Va ser llavors, quan ens vam posar en contacte amb tu, demanant la teva ajuda per intentar pal·liar aquesta situació, recordo que les teves primeres paraules van ser de total suport on ens deies "això és territori comanxe" i et vas posar fil a l'agulla per ajudar-nos, tot i que com tu deies era territori comanxe. Varem convocar una reunió amb el president del Grup Freixenet, en la qual, tu vas estar totalment a l'alçada de les circumstàncies, marcant el terreny clarament a la direcció de l'empresa i deixant clar el teu suport incondicional als representants de CCOO, tot i que únicament érem 5 delegats , enfront dels 30 del sindicat UGT.

A partir d'aquest moment, vam començar a funcionar com a secció sindical, amb una motivació especial gràcies a la teva intervenció, a dia d'avui, tenim majoria absoluta, on comptem amb 34 delegats de CCOO, i bona part d'aquest resultat és gràcies a tu, a la teva implicació , el teu suport i a les teves oportunes intervencions personals, que vas fer quan realment més ho necessitàvem.

Bé Joan, no em vull estendre més, però crec que havíem de fer-te arribar aquesta carta, perquè sentissis tu també el nostre suport i la nostra força, ara ets tu el que necessites aquest alè i dins de la nostra modesta aportació, hem fet, estem fent i farem tot el que puguem perquè els treballadors del nostre entorn i sector laboral sàpiguen, que la millor opció i la que més garanties ofereix, ets tu, és ICV / EUA.

Una forta abraçada, i un bon 20 N, estic segur que serà així, 20 N sempre ens porta bons records, i aquest segur que també.


Sergi Lozano Andreu
Responsable CCOO del Grup Freixenet Sant Sadurní d'Anoia a 18/11 / 2011

dilluns, 14 de novembre de 2011

AGRAÏMENT AL PROFESSOR I AMIC MANUEL CASTELLS PEL SEU SUPORT

Vull agrair el suport rebut pel professor Manuel Castells a la meva
candidatura al Congrés dels Diputats.

Com podeu imaginar, rebre el suport d'una persona amb la seva
autoritat acadèmica i científica, m'omple d'orgull.

Aquesta és la carta que m'ha fet arribar i que m'ha autoritzat a fer pública.

diumenge, 13 de novembre de 2011

LA MEVA DECLARACIÓ DE PATRIMONI

Aquí us adjunto la meva declaració de patrimoni com a gest de transparència que faig a l'entrar en política i que faré quan en sorti


No crec que tingui que donar més explicacions, però com no estic
disposat a que poseu en dubte res, aquí va.

Com es pot veure, si no es va amb mala fe, la meva casa em va costar
menys de 6.000.000 milions de pts i l'he pagat amb una hipoteca de 15
anys. L'habitatge de 32 m2 el vaig heretar de la meva padrina i era el
seu patrimoni després de 80 anys de treball. I l'altre està comprat,
que no pagat, conjuntament amb la meva dona. Porto treballant des de ben
jove i des dels 21 anys amb salari exclusivament d'advocat o
professor associat.

Més de 3/4 parts dels estalvis són el 50% dels estalvis de la meva
mare que, en ser fill únic ha volgut que constin a nom dels dos. I són
els estalvis dels meus pares, després de 50 anys de treball.

Si després d'aquestes explicacions, algú insisteix en embrutar i a més
de manera anònima, allà ell o ella amb la seva consciència, si és que
la té.

Gràcies a la gent de bona fe.

Joan Coscubiela

COSCUBIELA, DURAN I L’ESTAT DEL BENESTAR.

Durant tota la campanya he intentat discutir dels programes i les propostes de cada candidatura per encarar els problemes que genera la crisis en les persones. Malauradament alguns candidats no han volgut entrar en el debat de les idees i les propostes. I el més refractari de tots ha estat el Sr Durán i Lleida de CIU, que públicament i en mig debat de TV3 va arribar a dir que no pensava discutir amb nosaltres.


Però sembla que ahir s’ho va repensar i va emetre un exabrupte pel qual em recriminava que abans estigués a favor de l’Alemanya Oriental i ara defensés l’Estat del Benestar.


Com que la primera part de les seves paraules es desqualifiquen per si soles i posen de manifest les poques ganes de discutir seriosament sobre els problemes de la ciutadania, hem referiré només a la segona, la que fa referència a la meva autoritat per parlar i defensar l’Estat del Benestar.


I començo per recordar dues evidències històriques. L’Estat del Benestar existeix a Europa gràcies a un Pacte Social, en el que el moviment obrer va jugar un paper clau en les mobilitzacions i les lluites per aconseguir-ho. A més, l’actual estructura de protecció social a Espanya neix del Pacte Constitucional que ara alguns volen fer saltar pels aires en el terreny nacional, però també en el terreny social. I en aquest Pacte constitucional, els temes de protecció social varen ser incorporats i exigits per la força política de la que em sento hereu PSUC- PCE.


En relació a la meva autoritat personal per parlar de l’Estat del Benestar algunes dades :


  • Vaig formar part del grup de tècnics que va treballar amb el grup PSUC –PCE i molt en concret amb en Ramon Espasa en la configuració dels acords que varen donar lloc l’any 1978 a l’actual estructura institucional de la Seguretat Social Espanyola.

  • L’any 1983 vaig ser l’advocat que va exercir l’acusació popular en nom de CCOO en el sumari conegut com a frau a la Seguretat Social que va portar a la presó a un nombre important de funcionaris, professionals i empresaris directament relacionats amb l’entorn econòmic que ara representa el Sr Durán i Lleida. Un dels advocats que representava als processats va ser el Sr Piqué Vidal (sense més comentaris).

  • L’any 1985 vaig ser el responsable tècnic de CCOO de Catalunya davant la reforma de la Seguretat Social del Govern González que va donar lloc a la primera vaga general.

  • L’any 1990 vaig participar en la comissió de negociació que després de la vaga de 1988 va negociar amb el Govern González la creació de les pensions no contributives. I a Catalunya vaig ser el responsable de la negociació per part de CCOO per la creació de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI), negociació que vaig fer directament amb el company de partit del sr Duran, el Conseller Ignasi Farreres.

  • L’any 1995/96 vaig formar part de la comissió negociadora de l’acord social entre sindicats i govern socialista previ als Pactes de Toledo sobre la Seguretat Social, que posteriorment es van acordar sota el mandat del Sr Aznar.

  • L’any 2002 vaig formar part de la comissió negociadora que va subscriure l’acord de seguretat social que, entre d’altres coses, va permetre generalitzar la jubilació anticipada als 61 anys.


En relació a altres aspectes relacionats amb el Sistema Nacional de Salud, si vol conèixer la meva autoritat moral per parlar-ne li recomano que s’adreci al Sr Xavier Trias.


Que el Sr Duran i Lleida no vol discutir amb ICV-EUIA de propostes per encarar els problemes de la gent ja és evident. I que cada vegada amb les seves sortides de to es desautoritza més per representar a la ciutadania comença a ser una evidència fins i tot pels seus companys de coalició.


Des del meu bloc envio la meva condolença a l’amic Carles Campuzano per haver de suportar a un cap de candidatura com el Sr Duran i Lleida, cada vegada més allunyada dels ideals social-cristians que diu representar i de l’estil lliberal que se li suposaria a la seva coalició.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

SI CALLO, REBENTO

He dubtat unes hores sobre si era oportú fer aquesta entrada al bloc. Com veieu al final he decidit que sí per dos raons. En decidir presentar-me a les eleccions per ICV-EUiA em vaig prometre a mi mateix que no estava disposat a deixar de ser com soc, transparent. I perquè em conec i ser que si callo, rebento.

Aquesta nit no he dormit be i això en mi es molt estrany. Em vaig anar a dormir cabrejat i m’he aixecat igual o pitjor.

Ahir, 28 d’octubre, vaig començar el dia amb la conferència a Fòrum Europa, Tribuna Catalunya amb una intervenció que havia treballat durant moltes hores, que havia repassat amb els companys/yes. Volia deixar clar que hi ha una altra manera d’analitzar la crisi i sobre tot hi ha alternatives a la política suïcida de retallades i ajustos pressupostaris.

Vaig estar entre la intervenció i les respostes a les preguntes uns 50 minuts. I a la vista de les reaccions de propis i adversaris presents a la sala vàrem aconseguir l’objectiu. Sí que hi ha alternatives i cal lluitar per què siguin possibles. Vaig sortir d’allò més satisfet i això que a mi em costa. Quina ingenuïtat de part meva.

Se m’havia oblidat un detall, havia comès un error. Al final de tot de l’acte, vaig contestar a una pregunta sobre la polèmica de les declaracions Peces Barba. Ho vaig fer-ho amb ironia i una certa ocurrència, sense ser conscient que allò es el que acabaria sent considerat el més important de tot el que havia dit, per alguns mitjans.


Aquest es el motiu del meu cabreig. M’explico, el cabreig no es per haver estat més de sis hores preparant una intervenció i després comprovar que el més important era una ocurrència. Ni tan sols per comprovar que la ciutadania s’ha quedat sense saber que ICV-EUiA tenim propostes alternatives a la política dominant.

El meu cabreig es perquè aquell matí s’havien conegut les dades de la EPA que ens situen en 5.000.000 de persones aturades, un 21%, Vaig tenir l’oportunitat a partir del col·loqui d’analitzar els trets bàsics i algunes respostes. Però ni la resposta al que era la noticia de dia va merèixer atenció. Em sento fatal en pensar com les persones aturades que estaven davant del televisor poden haver rebut la frivolitat que suposa que amb la que esta caient, ahir el tema més important pels candidats semblava ser les declaracions del Sr Peces Barba. Estic pensant en el descrèdit que això suposa per la ja deteriorada legitimitat de la política. Estic pensant en que haurà pensat el meu fill gran, que porta anys entre l’atur i la precarietat quan ha vist al seu pare parlant d’una “xorrada”. Amb els companys i amics que estan en una situació semblant. O en les moltes persones a les que no conec, però a les que aquests dies els hi estic dient que no es callin, que parlin, que parlin al carrer i el 20N. Encara avui em sento fatal, per això m’he despertat més d’hora que de costum neguitejat. No em ve de gust aparèixer formant part del que alguns voldrien que fos un “circ”

Soc conscient que no es un problema només dels mitjans. Alguns partits i candidats es van agafar ràpidament a l’oportunitat que els hi va donar el Peces Barba per anar a buscar el fetge i la bilis dels ciutadans i de pas no haver de discutir sobre atur, sistema financer, política fiscal.

Però no tots varem fer el mateix. No em reconec amb la imatge que ahir varen donar de mi alguns mitjans de comunicació. No soc dels que sempre vaig a buscar la responsabilitat en els altres, al contrari. Ahir vaig recordar una cosa que ja sabia. Si no vols parlar d’una cosa no parlis, encara que et preguntin mil vegades.

Tot i així tinc la intuïció que encara que jo no hagués caigut en la trampa de respondre a la pregunta, res hauria canviat. Algú havia decidit que passes el que passes a Catalunya, a Espanya o al mon, aquell dia tots havíem de parlar de la polèmica Peces Barba. I això es el que m’indigna, especialment quan es tracta de mitjans públics que tenen un compromís amb la ciutadania i tenen signat un contracte programa pel que reben finançament públic.

Bé, ja esta dit. No sé si es políticament correcta aquesta entrada. Però em vaig prometre a mi mateix que el meu principal objectiu de campanya era que en acabar em pogués mirar al mirall i em reconegués com la persona que sempre he estat. I ahir veient-me en algun mitja ni em reconeixia, ni m’agradava.

Durant les hores que han passat, algunes persones m’han recomanat que no li doni importància, que malauradament aquestes son les regles del joc. Dons no els hi penso fer cas. No podem acceptar aquestes regles de joc, no les hem d’assumir i integrar-nos acríticament. Ens hem de rebel·lar contra elles. Es la única manera de poder mirar a la cara a la gent i demanar-li que no es calli.


El que deia al començament. Si no parlo, rebento.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Us deixo unes fotos dels moments previs a la Marató d'Istambul, amb les amigues i els amics que solem anar plegats, fent curses i aprofitant per veure món. Sincerament molt dura, un recorregut amb molts desnivells, els últims Kms en pujada molta forta per un final de Marató. Tot, a més, en un dia de pluja i fred. Els carrers sense ningú animant, perquè els ciutadans d'Istambul continuen fent les seves coses, com pescar al pont del Galata, mentre a les seves esquenes passen els corredors/res

Però com sempre que les coses acaben be, l'esforç compensa. Malgrat tot, he aconseguit abaixar el meu temps de la marató de Barcelona 2010. El temps oficial es 3h 15m 09s. Espero que no em malinterpreteu, però es la meva millor classificació, el 4art de la categoria de + de 55 anys (d'un total de 128 inscrits que han acabat la cursa, dins la categoria). Això sí, a molta distància dels tres primers.

Els corredors de fons segur que m'entenen. De la resta només espero comprensió i que no em pregueu per boig. Ja sabeu allò de "Es quan corro que hi veig clar, foll d'una dolça metzina".

Ara ja puc dir que estem preparats per la marató electoral que ens espera. A ben segur serà dura, no sempre tindrem gent animant, però l'esforç s'ho val. I si em permeteu un simil, els anys que venen necessiten mentalitat de corredor de fons per no tirar mai la tovallola, fins i tot quan falten les forces.

Ànims, que l'esforç val la pena.


dijous, 13 d’octubre de 2011

DEL 15M AL 15O


Aquesta setmana es viuran moments importants de mobilització de la ciutadania global, el 15O.
Quan falten pocs dies ja comença a sentir-se veus que desqualifiquen aquesta iniciativa del 15M amb arguments tan poc sòlids com que aquestes mobilitzacions socials pretenen substituir la democràcia, quan de fet són l'expressió d'una democràcia viva en front dels intents de convertir la democràcia en 1 dia cada 4 anys.

En aquest context us deixo un articles publicat sobre el tema.

Una mirada al 15M

Dibuix d'Alfons López

dissabte, 24 de setembre de 2011

ATUREM ELS DESNONAMENTS. DACIÓ EN PAGAMENT.


Una de les conseqüències més dramàtiques en termes personals de la crisi la trobem en la situació de les famílies a les que, al no poder front al pagament de les hipoteques, se’ls embarga l’habitatge i també la seva vida i la de les seves famílies.

Per evitar-ho moviments socials i plataformes de molts pobles i ciutats porten mesos mobilitzats per aturats els desnonaments de les famílies, exigir solucions individuals per a les persones afectades i una solució col·lectiva per un problema que ja té les característiques de catàstrofe social.

Per això el diumenge 25 de setembre es celebraran a moltes ciutats espanyoles mobilitzacions convocades per les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques que haurien d’aplegar la ciutadania.

Els poders públics tenen l’obligació de posar en marxa solucions individuals i encarrilar mesures col·lectives. Sobre la taula de les institucions hi ha la proposta d’iniciativa legislativa popular que planteja un canvi legislatiu per permetre de l’entrega del be hipotecat sigui suficient per cobrir el deute hipotecari – l’anomenada “dación en pago”.

Les raons per les que els poders públics han d’actuar i urgentment son moltes. Entre d’altres, perquè la situació social de les famílies afectades es dramàtica. També, perquè durant molts anys, dècades, han estat inactius davant l’evidència de que l’habitatge no ha estat un dret social, sinó que va acabar sent un producte financer refugi.

Els poder públics no poden dir que les persones afectades ja sabien quin risc assumien quan demanaven un crèdit hipotecari. En moltes ocasions, no tenien cap altra més possibilitat per accedir a un habitatge. És per això que els poder públics estan obligats a trobar solucions.

I per als qui diuen que aquestes situacions provocades per la bombolla Immobiliària, que està especialment a Espanya en l’origen de la recessió, em permeto compartir un article que vaig publicar a les pàgines del diari “El País” ara fa 8 anys, el 27 d’octubre del 2003

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Vivienda/derecho/social/especulacion/elpepiespcat/20031027elpcat_5/Tes

dilluns, 19 de setembre de 2011

30 anys ensopegant amb la mateixa pedra





L’ésser humà és, potser, l’única espècie que ensopega reiteradament amb la mateixa pedra. No sempre és fruit de la manca de destresa, ja que en ocasions són els interessos els que no deixen veure la pedra. Això és el que ha passat durant trenta anys amb el tractament de l’atur i la temporalitat des de la perspectiva de la legislació laboral. Una de les “veritats” més repetides, i no per això certa, afirma que la principal causa de l’elevat atur i dels índexs de temporalitat s’ha de buscar en la legislació laboral i en les rigideses del mercat de treball. A partir d’aquesta premissa s’han construït les reformes laborals des de 1984, que han transformat radicalment el tractament legal del contracte de treball, la seva extinció i l’aparició de noves formes de prestació i organització del treball, com la subcontractació generalitzada o la relació laboral que es genera a les ETTS. Les reformes més importants han coincidit amb moments de crisi econòmica i creixement de l’atur. Les pressions socials, mediàtiques i polítiques han portat els governs de cada moment a assumir acríticament que desregular les relacions laborals, reduir el nivell de protecció dels treballadors i les treballadores i facilitar la contractació temporal és el camí per crear ocupació. Aquest ha estat un error de diagnòstic que, en la mesura que es repeteix insistentment, adquireix la categoria d’opció política.

Cada vegada hi ha més evidències que els nivells d’atur o les elevades taxes de temporalitat d’algunes empreses –no totes–, d’alguns sectors –no tots– i d’algunes CCAA –no totes– té poc a veure amb la legislació laboral i molt amb l’estructura econòmica dual del nostre país, amb una majoria d’empreses micro, petites o mitjanes, en sectors que permeten obtenir significatius beneficis sense haver d’apostar per la innovació, la formació o l’estabilitat a la feina. I poques empreses, de mida mitjana o gran, amb innovació, formació, estabilitat, bons salaris i alta capacitat exportadora. El govern González va adoptar l’any 1984 una decisió que ha condicionat tota l’evolució posterior de la contractació laboral. Amb l’argument, tan comprensible humanament com fals políticament, que és millor un contracte temporal que una persona a l’atur, el mateix que 27 anys després ha utilitzat el Ministre de Treball, Valeriano Gómez, es va fer desaparèixer l’obligatòria causalitat en la contractació temporal. El que havia de ser una mesura transitòria s’ha consolidat com a pràctica empresarial generalitzada. Deu anys després, 1994, la contractació temporal s’havia generalitzat i els nivells d’atur eren dels més elevats de la nostra història. I aquesta, novament, va ser la motivació d’una nova reforma, la de 1994, que entre d’altres coses va suposar la legalització de la figura de les Empreses de Treball Temporal (ETTs) amb un model de forta precarització del salari i les condicions de treball. Tot i que sis anys després les reformes legislatives i la negociació col·lectiva van atenuar l’impacte inicial, el virus de l’externalització de costos i riscos per a les empreses principals ja s’havia instal·lat en la cultura empresarial. La reforma del govern Aznar de l’any 2002 va iniciar un procés que ha continuat en la del 2010, per la qual els acomiadaments disciplinaris i objectius passen a ser, en la pràctica, desistiments unilaterals de l’empresari, sense causa a justificar i amb una indemnització reduïda. La reforma laboral de l’any 2010 i la seva modificació ara pel Reial Decret Llei 10/2011 ha superat tots els límits de la improvisació i el tacticisme polític, que en el terreny jurídic significa inseguretat jurídica i pèrdua de drets per a la part més feble de la relació laboral. La mesura estrella, per “moderna” de l’any 2010, el fons individual de capitalització de les indemnitzacions, es deixa en suspens sense ni tan sols haver-ne concretat el projecte. I la mesura que en la Llei 35/2010 es presentava com un límit a la temporalitat, el reforçament de la limitació a encadenar contractes temporals, vigent des de 2006, ara es deixa en suspens amb l’argument que pot estar afectant negativament el manteniment de l’ocupació. El problema de l’atur i la contractació generalitzada no està en la llei laboral i la solució no pot ser tornar a permetre l’encadenament de contractes sense límits. Cal recordar, però, que un error repetit durant 30 anys és una opció política.

Foto de @CONFAVC

dimecres, 14 de setembre de 2011

El que diuen els rics catalans i espanyols de pagar més impostos

Per si no estava clar, la crisi ha fet evident que l’economia i el “lliure mercat” generen grans desigualtats socials. També ha posat de manifest la importància del sistema fiscal per redistribuir la riquesa que el mercat distribueix de manera tan injusta. D’aquí, la diferència entre països amb sistemes fiscals forts i progressius i d’altres, com Espanya, amb fiscalitat anorèxica i regressiva. Des de mitjans dels anys 90 el sistema fiscal espanyol ha deixat de complir la seva funció de redistribuir de manera socialment justa la riquesa. Reducció d’impostos al capital, tractament vergonyós de les SICAV, desaparició de l’impost de patrimoni i en moltes CCAA de l’impost de successions i donacions. I connivència social i política amb el frau fiscal i amb l’elusió fiscal dels poderosos.




És tan evident l’escandalosa distribució dels impostos i el tractament beneficiós per a les grans fortunes a molts països del món, que els rics dels EUA i de França s’han sentit obligats a demanar que els apugin els impostos. Serà mala consciència, serà fariseisme, serà la por a les conseqüències de tibar massa la corda, però les declaracions de Warren Buffet, Soros i d’altres han estat un toc d’alerta.


I mentre, els rics catalans i espanyols callats, en uns dels països amb un sistema fiscal més raquític i amb més desigualtats internes. Però si els rics espanyols estan callats, els seus representants polítics o socials han parlat.


Hem escollit tres exemples de declaració dels representants polítics dels rics i dels seus lobbys:


En ple debat sobre la possible supressió de l’impost de successions i donacions, el diputat de CiU al Congrés espanyol, Sr. Sánchez Llibre, el va qualificar com a “l’impost de la mort”, utilitzant la mateixa metàfora que havia utilitzat la Sra. Sarah Palin del Tea Party per referir-se a la reforma sanitària d’Obama, a la que va qualificar com a “reforma de la mort”.


Uns mesos després, el president del govern català, Sr. Artur Mas, va desqualificar qualsevol canvi en el sistema fiscal amb l’argument, tan usat com fals, que apujar impostos als rics podria dificultar la creació d’ocupació. De fet, la seva reflexió d’aleshores es podria resumir en la frase adreçada a les treballadores i treballadors catalans: “La situació requereix que us repartiu el salari entre vosaltres, que els beneficis del capital no es poden tocar i d’impostos ni parlar-ne”.


I ara fa uns dies el president de la CEOE, Sr. Juan Rosell, demanava un esforç a rics i funcionaris tot posant-los en el mateix sac a l’hora de parlar de sacrificis. Ignorant que els rics tenen privilegis i els funcionaris només drets, i no tots. Que els drets dels empleats públics no són privilegis. I amagant que el 25% dels empleats públics tenen contractes temporals i que una part d’ells tenen salaris que superen en poc els 1.000 euros. Alguns molts qualificats, com el personal de recerca de les universitats.



És clar que aquestes i moltes altres reflexions les ha resumides, de manera brillant, amb una imatge l’amic Alfons López, amb la seva col·laboració especial per al “Bloc del Coscu”.

dissabte, 10 de setembre de 2011

LLUITA DEMOCRÀTICA, SOCIAL I NACIONAL. UN ITINERARI COMPARTIT, UN MATEIX ADVERSARI.


He mamat la cultura política del PSUC que, entre les seves millors aportacions, ens va deixar una idea amb molta força i capacitat de generar hegemonia cultural. La lluita democràtica, social i nacional formen part de la mateixa batalla pel dret de les persones, les societats a exercir la seva sobirania davant dels poders. Es el que de manera lúcida explicava Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”. I amb encara més simbolisme representava un dirigent obrer de CCOO i el PSUC, nascut a la Manxa i adoptat per Terrassa, Cipriano García, “El Cipri”. I el que exposen en els seus treballs el tres Joseps historiadors, en Benet, en Fontana i en Termes que, d’una manera o una altra, posen de manifest que la construcció nacional de Catalunya ha estat i només podrà ser construïda des de la classe obrera, les classes populars i subalternes – que diu Raimon – en “Jo vinc d’un silenci”. O sigui el “Catalanisme popular”.

Dons be, en quaranta anys han canviat moltes coses, però aquesta idea política es avui més vigent que mai. Han entrat en joc nous actors, com la Unió Europea, i sobre tot un model de globalització sense drets ni regles governat pels mercats de capital de manera ademocràtica i contra la voluntat de les societats. Avui parlar de sobirania no es el mateix que en el segle XIX, quan s’estaven construint els Estats Nacionals o en el segle XX, quan la lluita del moviment obrer va forçar la creació de l’Estat Social. Tampoc significa el mateix el debat sobre les formes d’Estat. Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.

La crisi i les reaccions del Governs han posat de manifest que els mercats de capitals i la seva lògica pretenen anular qualsevol expressió de sobirania. Ja sigui en termes democràtics – vegis la reforma del PPPSOE de la Constitució Espanyola-. En termes socials, incrementant la desigualtat que esta en els orígens de la crisi i aprofitant la circumstància per fer fora del camp a les organitzacions sindicals i la seva funció d’interlocutors i alhora contrapoders socials. I en termes nacionals, terreny en el que es dona un doble procés : els mercats pretenen també substituir a la sobirania dels pobles en el seu dret d’autodeterminació i simultàniament l’Estat Espanyol pretén limitar l’autogovern de Catalunya com una reacció defensiva davant la pèrdua de protagonisme, de centralitat que provoquen els mercats i l’economia globalitzada.
Aquest es el panorama que tenim aquest 11 de Setembre, a les portes del 20 N. I es un bon moment per situar amb força aquesta idea del catalanisme popular. La convicció que lluita democràtica, social i nacional comparteixen itinerari i un mateix adversari, els mercats de capitals i els seus lobbys de representació política. ICV esta en molt bones condicions de canalitzar en el terreny polític aquesta idea, perquè es una de les branques del tronc que la va fer néixer. I perquè ICV ha sabut entendre, interpretar el conflicte del segle XXI que uneix els elements propis del segle XX i afegeix amb nitidesa dos des factors claus del segle XXI, la batalla per la sostenibilitat ecològica, social, generacional. I el escenari de la globalització.

La idea de que la lluita pels drets nacionals de Catalunya només pot venir de la mà del Catalanisme popular té en ICV un bon referent. La dreta nacionalista catalana no pot representar sincerament aquest objectiu d’aprofundiment nacional, perquè mentre amb la mà esquerra diu defensar els drets nacionals de Catalunya, amb la dreta accepta, quan no es la principal portaveu, d’un projecte que reconeix als mercats de capitals una funció política i ens pretén convèncer que es una realitat a accepta resignadament. Una dreta nacionalista que a més, pacta sempre que cal, per defensar els seus interessos econòmics amb la dreta espanyola. Un dreta nacionalista que diu defensar Catalunya, la seva llengua el seu territori i cultura, que s’atreveix també a dir com el Conseller Puig que a Catalunya “no hi cap tothom”, però que no té cap escrúpol en recolzar els projectes especulatius que malmeten el territori o derogar llei aprovades pel Govern tripartit a iniciativa de ICV- EUiA que establien requisits ambientals.

Avui més que mai, lluita democràtica, social, nacional, per la sostenibilitat tenen un itinerari compartit i un adversari al que plantar cara, els mercats de capitals i els seus lobbys polítics. I en ICV-EUiA un referent fort.




dimecres, 7 de setembre de 2011

RAONS D’UN COMPROMÍS SOCIAL I CÍVIC QUE AVUI S’EXPRESSA EN EL TERRENY POLÍTIC.

Avui, 7 de setembre cap a les 11,30 i en el Centre Cívic de la Barceloneta, el barri que em va veure néixer i em va cuidar als seus carrers i a les seves platges – aleshores d’accés majoritàriament privat – he anunciat en roda de premsa i a través del “bloc del coscu” la decisió de presentar- me al procés de primàries de Iniciativa Verds per encapçalar la llista de la coalició ICV- EUiA a les eleccions generals del proper 20 de Novembre.

Els motius que m’ha portat a prendre aquesta decisió son diversos i alhora complementaris.

1. Crec que avui més que mai cal reivindicar amb força i convicció la política, entesa com la participació de la ciutadania en el govern de les societats, per evitar que siguin els mercats de capitals, els poderosos i els seus lobbys els que decideixin per nosaltres i el nostre futur.

El Parlament espanyol que surti de les eleccions del 20 de novembre jugarà un paper important en l’orientació de les polítiques, en la manera en que es distribueixen els esforços i quin és el tipus de societat que queda després de la crisis.

Soc conscient que la participació política s’exerceix en molts àmbits de la vida social, com ho estant demostrant les mobilitzacions de sindicats, entitats socials, el moviment del 15 M, en definitiva la ciutadania organitzada al carrer i a la xarxa.

Però la política també es construeix a les institucions democràtiques, on es prenen decisions de gran transcendència i no tenir-ho present o menysprear la presència a les institucions pot ser suïcida per la ciutadania. D’aquí la transcendència d’aquestes eleccions generals.

2. Potser necessitem millors polítiques, però no menys política. El reforçament democràtic, la justícia en la distribució dels costos de la crisis, l’aposta per la sostenibilitat ecològica, social, generacional , la millora en l’autogovern o venen des de l’esquerra o no arribaran.

En aquest sentit em sento plenament identificat amb el projecte que representa ICV, al que estic vinculat a través del PSUC i d’ ICV des de fa prop de 40 anys. Crec que ICV ha sabut entendre, interpretar i fer de pont entre el conflicte social del segle XX i el del segle XXI. Un conflicte que avui, com fa cent anys, té un fort component social, on les diferencies i la desigualtat juguen un paper central. Unes desigualtats socials que estan en l’origen de la crisis, encara que alguns ho vulguin negar. Un conflicte que en els començaments del segle XXI se expressa cada vegada més, també, en termes de sostenibilitat ecològica i social del actual model de societat.

Em sento identificat dons amb la manera d’entendre la societat i la funció de la política que representa ICV.

3. La decisió d’implicar-me en aquest procés es per a mi un trànsit, una evolució natural del que ha estat la meva trajectòria vital. El compromís cívic, social i polític va entrar en la meva vida quan, amb 10 anys, varen venir a detenir al meu pare per formar part del nucli fundador de CCOO de Barcelona. Des de aleshores aquest compromís cívic, social i polític m’ha acompanyat sempre. I l’he desenvolupat en els àmbits professionals, com advocat laboralista i professor de Dret del Treball, també durant molt anys com a sindicalista de CCOO.

Fins ara no he ostentat mai responsabilitats polítiques ni institucionals, però la meva implicació política ha estat sempre activa. La decisió que ara comunico la visc com una continuïtat amb la meva manera d’entendre el mon i el compromís cívic de les persones amb la societat.

4. Hi ha una darrera raó. En les darreres setmanes he compartit suggeriments i reflexions amb persones amb les que m’uneix uns ideals i una manera d’entendre la vida. Algunes d’elles m’acompanyen en aquest acte. D’aquesta reflexió compartida ha nascut la decisió d’intentar aportar el meu petit gra de sorra a aquest projecte, presentant-me al procés de primàries de ICV per l’elecció del cap de llista en la candidatura ICV- EUiA en les properes eleccions generals del 20 de novembre del 2011.

dilluns, 5 de setembre de 2011

ELS DRETS DE LES PERSONES COM A MONEDA DE CANVI POLÍTICA

El debat sobre la Reforma de la Constitució ha estat tot menys transparent. Encara avui no s’han explicat les raons reals d’una mesura d’aquesta transcendència, ni de la seva urgència, més enllà de quatre tòpics tautològics : es necessària, la necessitem, ens ho demanen, ens ho exigeixen, es positiva pel nostre futur. Tampoc s’han donat arguments seriosos a la negativa a sotmetre la decisió final a referèndum. I els que s’han donat encara empitjoren la cosa perquè tracten a la ciutadania de menors d’edat, sense capacitat per entendre les raons que si entenen el Govern i els diputats del PP PSOE. I com a menors d’edat a la ciutadania no se la pot deixar votar no sigui que provoquin un terrabastall .
Però l’obscuritat no es queda aquí. Hores d’ara desconeixem que es exactament el que CIU pretenia pactar amb PP i PSOE i que al final no va poder ser, no per ganes mútues, sinó perquè Gaspar Llamazares en nom de IU i ICV ho va impedir, al negar-se – utilitzant el Reglament de la Camara - a acceptar la votació d’una esmena transaccional negociada al marge del Congres.
Hores d’ara, n o sols desconeixem la dimensió del que havien pactat PP-PSOE amb CIU, si no que tampoc sabem a canvi de què.
A ben segur que, com en moltes altres ocasions, les raons públiques serien unes i les reals altres. Les raons públiques ja s’havien insinuat abans. El PP-PSOE aconseguien una certa neutralitat de CIU i així la reforma constitucional no apareixia tan limitada de suports. CIU i especialment el seu dirigent Duran i Lleida feia ostentació de sentit d’Estat i d’haver aconseguit alguna millora per l’autogovern de Catalunya. Es la tàctica marca de la casa CIU i qui millor la representa es Duran i Lleida. Un veritable especialista en presentar les seves actuacions en nom del interès general, del seu sentit d’Esta i de la defensa de Catalunya, quan casi sempre responen al interessos particulars que representa i en nom dels lobbys pels que treballa. Ben be li podríem aplicar el títol d’aquella pel•lícula “ Perquè li diuen amor, quan volen dir sexe”.
En aquests moments hi ha més que indicis de que el suport de Duran i Lleida i CiU no era “gratia et amore”, si no a canvi de que el Govern i el PSOE acceptin incorporar nous canvis en el projecte de llei de negociació col•lectiva que avancin encara més en la desregulació de les relacions laborals i en l’atac a la capacitat de regulació normativa de la negociació col•lectiva.
En els propers dies ho sabrem. No seria la primera vegada en que es produeixen acords d’aquests tipus en que els drets de les persones son moneda de canvi del interès del Govern de torn per assegurar majories parlamentaries, aprovació de pressupostos o altres interessos partidistes. De fet les relacions entre CIU i el PSOE i el PP estan basades en aquesta lògica. De cara en fora CIU garanteix l’estabilitat a Espanya i defensa Catalunya i de cara en dins es cobra lleis, normes, decisions que beneficien als interessos econòmics que representen.
I si això ha estat així en totes les legislatures, en aquesta s’ha superat qualsevol llistó anterior. Especialment des de la fatídica nit del 9 de maig del 2010, Zapatero i el seu govern han fet aprovat al Parlament tot tipus de mesures, especialment en el terreny laboral que res tenen a veure amb la solució dels problemes i molt amb l’aprofitament de la crisis pels oportunistes que han vist la seva oportunitat per desregular les relacions laborals.
Malauradament els drets de les persones ha servit de moneda de canvi del manteniment i estabilitat – encara que fos precària – del Govern Zapatero.


diumenge, 4 de setembre de 2011

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA

Reprodueixo l'article signat per un servidor que avui surt publicat a "Público" edició Catalunya que, malauradament no esta accesible a la xarxa.

CONSTITUCIÓ : UNA REFORMA TRAMPOSA.

La proposta de reforma de la CE ha suscitat un intens debat. De entrada es positiu que una part de la ciutadania exigeixi participar en la decisió final, per mitja de referèndum. En els darrers anys i amb l’augment de les generacions que no varen participar en la seva conquesta o aprovació, s’ha incrementat el distanciament ciutadà vers la Constitució. En general i en tots els àmbits de la vida les persones no solem valorar allò que ja tenim. Tampoc han ajudat gaire les polítiques laborals, fiscals i socials dels darrers anys. I a Catalunya no es menor el paper jugat per una cultura política hegemònica que limita la valoració de la CE al debat sobre l’ organització política de l’Estat. Malgrat aquestes ombres, la CE i el Tribunal Constitucional han jugat un paper important en la consolidació de les llibertats i l’Estat Social. Per això resulta tant gratificant l’exigència de participació de la ciutadania, com frustrants els arguments utilitzats per negar-la. S’insisteix en un concepte de democràcia delegativa i un exercici il·lustrat del poder per les institucions. Obviant que el debat més transcendent d’aquests moments es com la ciutadania exerceix la seva sobirania en el govern democràtic de les societats globalitzades. El referèndum reforçaria la democràcia i el vincle ciutadà amb la Constitució i la seva negació els afebleix. La justificació de la reforma s’està limitant a explicar les raons tàctiques en que s’ha instal·lat i ha quedat acorralat el govern espanyol, però no s’estan explicant les raons de fons o es fa amb trampes. En termes jurídics la reforma es innecessària, perquè la Llei General d’Estabilitat Pressupostaria aprovada el 2001 i reformada al 2006 fixa els principis i les normes que han de respectar totes les Administracions i les conseqüències en cas d’incompliment. Fins i tot quantifica en el 0,50% del PIB el límit de dèficit pel conjunt de les AAPP. Donada la naturalesa jurídica de l’article 135 de la CE, la seva reforma no aporta més exigències jurídiques que les existents. Quines son dons les veritables raons de la reforma? No es pot dir que sigui una imposició de la UE, dons malauradament les institucions europees no estan jugant cap paper. El comportament dels mercats desmenteix que serveixi per reduir els tipus d’interès del deute espanyol. Les exigències del govern alemany a canvi de recolzar la intervenció del BCE son arguments reals, però insuficients. El que sembla més determinant es la lògica que els mercats de capitals i les ideologies lliberals estan imposant per encarar la crisis. Una lògica que aprofundeix en la ruptura del model social europeu i les seves expressions constitucionals. I aposta per altres principis com la institucionalització dels mercats de capitals com a subjectes polítics, amb capacitat de substituir la sobirania popular i les institucions democràtiques. La primacia dels interessos del capital -que en la reforma obtenen prioritat absoluta en relació a altres partides del Pressupost -. La retribució a l’accionista com a valor absolut de l’economia i brúixola dels poders polítics, com demostra la benedicció del govern espanyol als canvis accionarials a REPSOL. La socialització dels riscos generats pel capital i la privatització dels riscos socials de les persones. La reducció del pes del sector públic en l’economia per raons no d’eficiència si no de poder, perquè quan més part de l’economia sigui gestionada privadament més poder polític tenen els mercats i menys les institucions democràtiques. A España plou sobre mullat i l’estabilitat pressupostaria no es pot deslligar de la històrica debilitat fiscal espanyola. En els 160 anys que van del 1850 al 2010, només en 32 exercicis Espanya no ha tingut dèficit. I no per un excés de despesa pública, dons sempre hem estat a la cua d’ Europa en el pes del sector públic, si no per l’anorèxia del sistema fiscal. Debilitat fiscal que sempre ha comptat, per cert, amb un grau de complicitat important entre els sectors dirigents espanyoles i catalanes de cada moment. Per això, l’objectiu d’estabilitat pressupostària sense reforma fiscal es trampós. Avui i aquí estabilitat pressupostaria sense encarar una profunda reforma fiscal es sinònim de reducció de la despesa social. Això es el que la ciutadania sap perquè ho esta patint en carn pròpia i es el que legitima l’oposició a la reforma constitucional.

divendres, 26 d’agost de 2011

LA RUTA DELS 3 REFUGIS : ULL DE TER, COMA DE VACA, CARANÇA














Hi ha rutes que al hivern estan reservades per a persones bens preparades, tant física, com a tècnicament, però que a l’estiu son assequibles a molta gent. N’hi ha prou amb que t’agradi la muntanya i gaudir de la natura. Bé i una mica de gust per triscar pics. Exactament una de les aficions que comparteixo amb la meva companya, la Tona.

Total, que aquest estiu i unes hores abans que en Zapatero anuncies la proposta de reforma constitucional, ens anem a fer la Ruta dels Tres Refugis, sense ni imaginar que el President del Govern Espanyol estava a punt d’anunciar el que el diputat Antonio Gutiérrez ha qualificat com la “darrera feina bruta del President espanyol per la dreta”.

La ruta dels tres refugis passa per paratges en que ja haviem estat molts cops. Sobre tot per la part de Carança, - indret al que no em cansaria d’anar per molts cops que hi vagi -. Però potser la gràcia estar en fer-ho en forma de ruta circular. L’ordre dels refugis es aleatori, tot i que per començar i acabar sembla que el d’Ull de Ter es el punt de partida més recomanable. La desconnexió ha estat total, entre d’altres coses perquè una bona part del recorregut no disposa de cobertura telefònica, però sobretot, perquè per desconnectar no hi ha res com l’alta muntanya i la tranquil·litat d’esperit que transmet.

Trobareu bones indicacions tècniques d’aquesta ruta en moltes de les pàgines web especialitzades. O sigui que el que be ara es només una descripció del que hem fet nosaltres i ni de lluny pretén ser una indicació, ni tan sols un suggeriment..

El primer dia, sortida a primera hora des de l’aparcament de l’Estació d’Esquí de Vallter 2000, Coll de la Marrana (2515 m), pujada al Pic de Bastiments (2881 m) i per la cresta fronterera i la Collada de les Comes del Mal Infern fins al Pic del Infern (2860 m). Baixada pel Portell, passant per la Cabana (telèfon d’emergència dels Bombers) fins trobar la GR11 que ens apropa fins la capçalera del Riu Freser. Baixada per la Coma del Freser, aturada per banyar-se a les aigües de la capçalera del Freser i després, com a nou, cap al Refugi de Coma de Vaca. La darrera vegada que havíem estat encara no estava reformat – o sigui que fa molts anys – i com era fora de temporada d’estiu varem fer nit en el lliure. Per això, varem tenir una grata sorpresa pel bon condicionament i funcionament del Refugi. Felicitats.

El segon dia, sortida des de el Refugi de Coma de Vaca, recuperant alçada pel riu de la Coma de Vaca, fins situar-se sota la muralla pedregosa que fa companyia al Pic de Torreneules. Pujada directa i pel dret fins el Puig de la Font Negra (2730 m) i després carenejant fins trobar el Coll de Nou Creus. Per cert, aquesta no es el camí més recomanable. Si es vol, es pot pujar directament al Coll de Carança seguint les aigües del Coma de Vaca fins al coll. Des de el Puig de la Font Nega i per la carena fronterera vam anar cap al Coll de Carança. En pocs minuts ja es divisen els primers llacs – de tots colors – i només queden tres horetes fins arribar al Refugi de Ras de Carança. Amb una aturada per fer una banyadeta al Estany Gran de Carança i arribar a temps de trobar lloc per dormir – no fan reserves – . Es tan forta l’atracció per les gorges de Carança que despr´s de dinar, no podem evitar anar a saludar-les. Però després de 550 metres de baixada i quan ja les teníem a mà, una forta tempesta d’estiu recomana girar cua i recular cap al Refugi.
El tercer dia, sortida a primera hora – com sempre – des de el Refugi de Ras de Carança per trobar-se amb la GR 10 que ens portarà a la Vall de Bassibers o Bassibes pels mapes francesos. Es la única part del recorregut que no havíem fet mai. Sincerament molt maca, el silenci i la solitud encara son més potents que en anteriors dies. Ho ratifiquen els isards i les marmotes – entre d’altres animals que ens venen a saludar- . La marmota, aquest animal que ha servit per una de les moltes formes de colonització cultural anglosaxona. Que alguns hagin descobert el dia de la marmota als EUA quan el més fàcil es recordar que “ Quan la Candelera plora l’estiu es fora, quan la candelera riu l’estiu es viu”, no deixa de ser una forma de papanatisme. Una pujada fàcil, tranqui-la i gens perdedora – a diferència del que ens havia advertit el guarda del Refugi de Carança-. En arribar al Coll del Gegant o sigui del Pic de Bastiments des de la vessant Nord i donar una ullada cal al Sud, descobreixes que l’encant de tres dies de natura s’ha acabat. I si amb el canvi de vegetació no hi prou, només cal que donar una ullada a les construccions de Vall Ter 2000.

Per cert, en aquests tres dies hem comprovat que els francesos mantenen el bon costum de portar als seus fills i filles a la muntanya perquè aprenguin a gaudir de la natura. Una bon senyal de la salut que mantenen als nostre germans i veïns de Pirineus. Però el més engrescador va ser parlar amb una parella de francesos que estaven fent una ruta circular. Amb dos petits detalls, venien caminant des de casa seva a la Cabanasse, prop de Mont Louis i superaven de llarg els 70 anys. Quina enveja sana, veure que com han mantingut la forma i els bons gustos per la natura.

diumenge, 21 d’agost de 2011

SOBRE LA RENDA MÍNIMA D'INSERCIÓ, MÉS CONEGUDA COM A PIRMI

ARTICLE PUBLICAT EL DIUMENGE 21 D'AGOST A PÚBLICO, EDICIÓ CATALUNYA.

EL PIRMI : PRESSUMPCIÓ DE CULPABILITAT.

La proposta de reforma del PIRMI del Govern català i les mesures adoptades durant el mes d’agost han posat de manifest els prejudicis d’alguns sectors socials en relació a aquestes polítiques. Aquesta actitud no es nova, esta present des de el mateix naixement del PIRMI. Cal destacar però, la intensitat de les sospites i la culpabilització dels beneficiaris. Possiblement per justificar la duresa de les mesures i la ruptura del consens social i professional que durant 20 anys ha guiat el PIRMI. La Renda Mínima d’Inserció neix a Catalunya per la confluència de tres factors. La força que a finals dels 80 agafen a molts països europeus les propostes de Renda Bàsica de ciutadania. La iniciativa de sectors social cristians, canalitzada pel Conseller de Treball Ignasi Farreras, que ja en aquell moment va topar amb l’oposició de les posicions més lliberals dins el Govern català. I la reivindicació plantejada pel sindicalisme català en el procés de concertació social posterior a la vaga general del 14 de desembre de 1988. Després d’anys de dura crisi econòmica i reconversió industrial el sindicalisme va exigir polítiques per millorar els drets de les persones més desafavorides. A Espanya amb la creació per Llei de les Pensions no contributives i a Catalunya amb la Renda Mínima d’Inserció. Es aquest factor constitutiu el que explica que, tant la seva creació com les posteriors reformes, hagin estat fruit de processos de concertació social. Perquè el PIRMI veies la llum en forma de Decret 144/90 varen ser determinants dos factors. L’aprovació el 17 de novembre del 1989, a instàncies de l’oposició i en el marc del debat dels pressupostos del 1990, d’una Resolució que instava al Govern català a habilitar les partides pressupostaries per crear el PIRMI. I l’acord que en data 14 de febrer de 1990 varen signar les organitzacions sindicals, CCOO i UGT, amb els Consellers Ignasi Farreras i Antoni Comas en nom del Govern català. Totes les reformes posteriors han estat fruit de processos de concertació social. La millora de les prestacions econòmiques adoptada l’any 1995; la configuració de la Renda Mínima d’Inserció com un dret a partir de la Llei 10/1997 i la seva posterior reforma pel Decret Llei 1/2010 de 12 de gener, fruit dels compromisos assolits en l’Acord Estratègic. La important funció social que ha jugat el PIRMI es fonamenta en la concepció bàsica amb que es crea. Entendre que la situació de les persones i famílies beneficiaris es molt diversa, obeeix a factors complexos, uns de naturalesa econòmica – com els períodes de crisi - i altres relacionats amb la situació de desestructuració personal i social d’algunes d’aquestes persones. El programa inclou mesures per afavorir la inclusió social i per facilitar la inserció laboral. I es dona un paper important als professionals dels Ajuntaments que pel seu coneixement de proximitat poden utilitzar el PIRMI en el marc de les mesures contra l’exclusió social. Això significa assumir que una part dels beneficiaris difícilment podran assolir els objectius d’inserció laboral i social. I en aquests casos i donades les seves característiques – edat, estat de salut, nivells de dependència – el manteniment de les prestacions durant períodes llargs es el mar menor, tant des de una perspectiva personal, com del interès de la societat en evitar situacions de marginació extrema. Es aquesta concepció, que ha comptat fins ara amb un important consens social i professional, la que ha saltat pels aires amb les actuacions del Govern. I el més greu de tot es que per justificar-ho es defensa una perillosa inversió de principis jurídics: la presumpció de culpabilitat dels beneficiaris, mentre ells no demostrin el contrari. Una presumpció de frau que a més no respon a les dades objectives. Un dels informes més rigorosos, elaborat en el marc de IVALUA , conté una bona radiografia de l’evolució de les 60.500 llars que durant una dècada han estat beneficiaris. Amb dades sobre els nivells –baixos- de cronificació i de recidiva – entrades i sortides -, també de percentatges d’inserció i de les persones que han deixat de rebre la prestació per incompliment dels compromisos. Qualsevol reforma hauria de tenir present aquests factors, escoltar el dictamen que per unanimitat ha aprovat el CTESC i mantenir el consens social i professional construït durant 20 anys.


Joan Coscubiela Conesa
Professor. Facultat de Dret. ESADE



divendres, 19 d’agost de 2011

NOVA ETAPA DEL " BLOC DEL COSCU"

Sigueu tots i totes benvingudes a la nova etapa del "Bloc del Coscu". Fa molt de temps que tenia pendent aquest canvi, però sempre hi havia alguna cosa més urgent.

Intentarem mantenir una certa continuitat en l'actualització, però no sempre es fàcil. I durant algunes setmanes, potser mesos, el bloc estarà en procès de construcció.

Per accedir als continguts de l'anterior bloc del coscu, ara amb el nom de Web del Coscu", podeu utilitzar aquest enllaç

http://www.ccoo.cat/blog.aspx

Com sempre serán benvinguts tots els comentaris i aportacions que es vulguin fer