dissabte, 7 d’octubre de 2017

MOLTES GRÀCIES AMICS, AMIGUES

Aquests dies he viscut moments díficils, especialment la mort de la meva mare, el darrer dimarts 3 d'octubre, després de ser ingresada a l'hospital el passat 20 de setembre. No fa falta que us expliqui que significa això. 

Durant aquests dies he sentit l'escalf de molts amics i amigues que m'han acompanyat en aquests moments. A molts d'ells he pogut agrair-lis personalment, però no ha estat possible fer-ho amb tothom. 

Per aixó vull aprofitar l'espai del "bloc del coscu" per agrair-vos a tots la solidaritat, l'amistat i l'acompanyament que m'heu ofert durant aquesta setmana. Uns dies que pel país han estat molt trascendentals i que per a mi han estat emocionalment molt intensos. 

Voldria compartir amb vosaltres dos dels missatges que m'han fet arribar alguns amics. 

El Ramon Plandiura, amic des de fa molts anys ha volgut compartir amb mi aquestes reflexions: 

"Abans, acomiadar difunts a Barcelona era anar a Sancho d’Avila. Avui, no. Potser sigui perquè els meus morts solen viure a la part alta de la ciutat. Per això, tornar a Sancho d’Avila, és tornar a l’autenticitat dels morts, als de sempre, als que volen marxar sense causar problemes, als que no els importa unes estances lúgubres, aptes només per acomiadar morts. Avui, la difunta, la Pepa, també era una difunta de les de tota la vida, una anciana resistent, nascuda i morta a la Barceloneta, cofoia de la seva família i dels seus amics, protagonista d’una cerimònia austera, sentida, pensada per a ella i per a aquesta gent, la seva, que inunda de serenitat els primers bancs de la sala. 
Darrere,  els amics del seu fill, en Coscu, a qui la cura i mort de la seva mare ha proporcionat una bombolla de pau davant tanta desconsideració. Segurament, el darrer acte d’amor d’una mare per a un fill".


I també el que m'ha fet arribar un amic més recent, però amb el que estic compartint la intensitat de l'activitat parlamentaria aquests darrers anys, en Lluis Rabell.  Amb tota la poesia de Brassens

Súplica
(per a ser enterrat a la platja de la Barceloneta)


Com la Parca no té cap sentit de l'humor,
em trepitja els talons perquè he sembrat de flors
la seva infausta calavera.
Veient-me així encerclat d'un munt d'enterraments,
m'ha semblat assenyat afegir al testament
aquesta voluntat darrera.

Emprant com a tinter el turquesa del mar
que el tabel·lió s'afanyi per tal d'anotar
d'una escriptura entenedora
el que convindrà, doncs, que feu amb el meu cos
quan digui l'esperit: «Vailet, jo toco el dos
perquè el tres fa estona que és fora».

Quan s'enfili a l'Olimp del meu avi Joan,
ple de divinitats d'allò més tolerant
que als mortals no fan la punyeta,
emmeneu-me, si us plau, des del barri nadiu
a l'indret on la vila és un diminutiu,
val a dir a la Barceloneta.

El nínxol familiar no vol cap enrenou.
Parlant clar i català, allò és ple com un ou.
I abans que un lloc no s'alliberi,
se'm farà massa tard i no puc arribar
cridant «Pas al jovent! Coi, deixeu-me passar!»,
ficar-m'hi a empentes i improperis.

On l'arena és daurada, a la vora del blau,
excaveu-me, si no és massa demanar, un cau,
feu-me un acollidor habitatge.
Ben a prop de la Icària i del Bogatell,
envoltat de dofins, gavines i vaixells,
tindré un sumptuós veïnatge.

A l'edat en què l'onanisme recurrent
esdevé enutjós i el cor, adolescent,
s'enlaira com un enxaneta,
vaig rebre allí, cofoi, el meu bateig carnal,
buscant en un jardí poblat de flors del mal
el rostre d'una sireneta.

Neptú allí, fins i tot quan es mostra embravit,
no s'agafa pas la tempesta gaire a pit.
I si una embarcació sotsobra,
se sent bramar el capità dalt del pont:
«Sóc l'amo a bord. Mireu de salvar el rom.
Cadascú un garrafó i a córrer!».

Ma tomba no entristirà pas aquell racó.
Ans al contrari, potser esdevindrà atracció,
un nou lloc de pelegrinatge…
La gent hi desarà els seus afers de bany
i un castell de sauló no ha de parèixer estrany
als infants en aquell paratge.

Amb el degut respecte a Joan Manuel Serrat,
de la Mediterrània el trobador inspirat,
d'allí estant li retré homenatge.
I si el seu cançoner ha estat millor que el meu,
aquell túmul serà, no us en sàpiga greu,
el més mariner de la platja.

Pensareu a plantar, fóra tot un detall,
un bon pi amb el ramatge obert com un ventall,
pi para-sol de preferència,
que preservi els amics de tota insolació
quan visitin la meva pobra concessió
fent-me afectuoses reverències.

Pervenint de la costa o bé de l'interior,
a cavall de les ones i de la remor
del mestral i la tramuntana,
bressolaran el meu dolç somni de la mort
les notes més punyents, els emotius acords
del flamenc i de la sardana.

Si una turista mig nua tal com s'escau
ve a estirar-se, distreta, al llindar del meu cau
a l'hora de la migdiada,
prego perdó a Jesús si l'ombra de la creu
embolcallant el cos de l'ondina s'ajeu
en una pòstuma abraçada.

Pobres reis i banquers, pobres autoritats
sota lloses pesants de marbre entatxonats!
Mirareu amb certa recança
el simpàtic cantaire, el trinxa del Raval,
gaudint d'un etern repòs estival
que es passa la mort de vacances.

Gràcies a tots dos i a tots vosaltres 


dimarts, 12 de setembre de 2017

AIXÒ VA DE LLIBERTAT

Rosa Luxemburg:

“La libertad solo para los que apoyan al gobierno, o solo para los miembros de un partido, por numerosos que sean, no es libertad. La libertad siempre es libertad para los que piensan de manera diferente. No a causa de ningún concepto fanático de la «justicia», sino porque todo lo que es instructivo, totalizador y purificante en la libertad política depende de esta característica esencial, y su efectividad desaparece tan pronto como la «libertad» se convierte en un privilegio especial”.

Entre les moltes fal·làcies que es fan servir en els debats, potser la més usada sigui la “fal·làcia ad hominen”, o sigui la desqualificació d’un argument no pel seu contingut, sinó per quina persona el defensa.

Aquests dies a Catalunya alguns han inventat una nova fal·làcia a la que caldrà buscar-li un nom apropiat, la de jutjar una intervenció en funció de qui l’aplaudeix.

Ja haureu endevinat que em refereixo a les intervencions que vaig fer en el Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre, davant d’una actuació per part de la majoria de govern que constitueix una greu vulneració dels drets democràtics dels grups parlamentaris i en conseqüència de la ciutadania a la que representem.

 Intervenció dia 6 de setembre al Parlament de Catalunya sobre la Llei del referèndum: 

 Intervenció previa al debat sobre la Llei de Transitorietat del dia 7 de setembre al Parlament de Catalunya: 



Intervenció dia 7 de setembre previa a la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Transitorietat:


I per això crec oportú compartir les raons que em van portar a fer aquesta intervenció i explicar com es va construir. 

La responsable de tot és l’estimada Rosa Luxemburg que fa ja molts anys ens va regalar la reflexió ètica i política que encapçala aquest escrit, i l’instigador de la intervenció va ser el President del Grup, l’amic Lluis Rabell que, a més de ser un enamorat i gran coneixedor de Rosa Luxemburg, és una persona d’unes conviccions ètiques d’origen i resistència granítica.

Quan vàrem escoltar per enèsima vegada a la portaveu de Junts Pel Sí, Marta Rovira, i a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dir que no pensaven respectar el caràcter preceptiu dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries ens vam quedar molt preocupats, malgrat els dos acords adoptats pel propi Consell que recordaven al Parlament aquesta obligació imposada per l’Estatut d’Autonomia.

Quan vàrem sentir argumentar a les mateixes persones que aquest dret dels grups parlamentaris, el de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, podia desaparèixer per un acord de la majoria parlamentaria, perquè la majoria ho pot tot de manera absoluta, o sigui absolutista, ens vam començar a indignar.

Per rematar 48 hores negres per les institucions catalanes, vam escoltar a la portaveu Marta Rovira justificar la desobediència al Consell de Garanties Estatutàries perquè segons ella els dos acords d’aquest organisme s’havien adoptat sota pressió i per la porta del darrera. I per si la degradació de les institucions catalanes no fos suficient amb aquestes paraules, a continuació vam assistir incrèduls a l’escena de veure al President, el Vicepresident i bona part dels membres del Govern català, aplaudir de manera entusiasta la denigració del Consell de Garanties Estatutàries.

Va ser aleshores quan el company Lluis Rabell i un servidor vam considerar que no podíem estar callats, que masses coses estaven en joc com per optar per la comoditat del silenci còmplice. No podíem estar callats mentre Puigdemont, Junqueras i la majoria que dona suport al govern feia malbé en 48 hores tot el capital polític acumulat per les forces sobiranistes en la defensa del referèndum. El capital polític, l’autoritat moral, de defensa de la democràcia a través del referèndum com a única manera de resoldre aquest conflicte. La democràcia només es pot defensar davant de l’autoritarisme de Rajoy amb democràcia i mai amb mètodes no democràtics. Potser dins nostre ressonaven les reflexions de Norberto Bobbio sobre fins i mitjans. Potser vàrem recordar que els fins més legítims – referèndum i independència- poden quedar totalment deslegitimats si s’imposen amb mitjans no democràtics.

A partir d’aquí la resta ja és conegut. També la reacció dels que han desqualificat aquesta intervenció no pel que diu sinó per qui l’aplaudeix. Una reacció per cert, instigada amb esperit militant pels mitjans de comunicació públics catalans i per alguns dels concertats, que posa de manifest la gravetat del moment en què estem vivint.

Potser per a algunes persones la seva idea de la política sigui la de la comoditat d’anar sempre a favor del vent. Però per altres, la idea de la vida és intentar defensar allò en el que creiem, encara que sigui a costa de patir desqualificacions i tot tipus de manipulacions, com les que fa temps imperen en els debats mediàtics d’aquest país nostre. I de manera indistinta a Catalunya i Espanya.

Per això, i per honorar a Milan Kundera i la seva lúcida reflexió quan ens diu que “la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”, he tingut la necessitat vital de recordar en el meu bloc la quantitat de vegades que en el Congrés de Diputats vaig fer el mateix que la darrera setmana al Parlament de Catalunya, que no és altre cosa que la modesta defensa de la Llibertat, en aquells casos contra els abusos del Partit Popular i el Govern Rajoy.

Vaig defensar el referèndum i el seu encaix constitucional com a portaveu de “Izquierda Plural” anunciant el que podria passar i ha acabat passant. 


Vaig debatre, com a Ponent, i votar en contra de la Reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, aprovada per cert en lectura única.


En més d’una ocasió em va tocar defensar el model lingüístic català davant l’agressiva política del Ministre Wert.



Vaig denunciar la instrumentalització de Catalunya de manera rapinyaire per part d’alguns dirigents polítics.

video


Vaig combatre en primera línia la corrupció del Partit Popular, quan altres encara miraven cap a un altre costat.



Vaig defensar en solitari el dret a parlar i denunciar els abusos hipotecaris que va fer en seu parlamentaria l’activista social Ada Colau .

video


Vaig tenir el goig de combatre la Reforma Laboral del 2012 aprovada per Decret Llei per PP i CIU.



La llista seria molt llarga, però només volia il·lustrar que el que vaig fer al Parlament el 6 i 7 de setembre és exactament el mateix que vaig fer al Congrés i el que he intentat fer sempre en altres àmbits de la meva vida.

Precisament perquè he defensat a Espanya el dret a celebrar el referèndum i el model lingüístic català o he denunciat els abusos de les majories absolutes al Congrés de Diputats, vaig creure que també estava obligat a denunciar els abusos antidemocràtics i la vulneració de tota la legalitat catalana que va imposar la majoria parlamentaria que dóna suport al Govern català. 

Òbviament, a aquestes alçades, que alguns critiquin la intervenció al Parlament pels aplaudiments que rep me la “rempamplinfa”. És una fal·làcia més de les moltes que s’estan utilitzant en aquest debat.

Ara el que em preocupa és que un procés que va néixer pel dret democràtic a celebrar un referèndum, que ha estat defensat amb impressionants manifestacions cíviques i l’autoritat moral de fer-ho democràticament, no acabi engolit per les necessitats partidistes d’uns quants. I que tot això no porti a una gran frustració i a una ruptura interna de la societat catalana, com ja està passant, esperem que no de manera irreversible.