dijous, 3 de novembre de 2016

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SE SUICIDA


Amb la sentència dictada avui pel Tribunal Constitucional es consuma un dels seus més grans errors. Declarar constitucional la reforma de la Llei Orgànica del TC que li encarrega funcions d’execució de sentències que va més enllà de les funcions pròpies dels Tribunals Constitucionals posa a aquest organisme en una situació de risc, que acabaran deteriorant un cop més la seva legitimitat davant la societat.

En el moment de la seva aprovació, el Constitucionalista, Vicepresident del Tribunal Constitucional i President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va qualificar aquesta reforma de letal pel propi Tribunal i va recordar el precedent del Tribunal de Garantias Constitucionales de la Segunda Repúbica, la crisi del qual va anticipar segons Rubio Llorente la posterior crisi de la República Española.

Aquí us deixo les dues intervencions que al llarg del 2015 vaig tenir l’oportunitat de fer en nom del grup parlamentari de la Izquierda Plural (IU-ICV/EUiA-CHA)

Primer el debat de presa en consideració amb lectura única.  Aquí

Després el debat per situar les raons del nostre vot en contra d’aquesta reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (Aquí)

dimecres, 2 de novembre de 2016

DESCONNEXIÓ TRIBUTÀRIA?


En la política catalana fa temps que gairebé res no és el que sembla o el que s’intenta vendre que és. I en el darrer Ple del Parlament hem tingut un altre exemple.

Junts pel Sí i la CUP han presentat com una de les lleis de desconnexió una proposició de llei del Codi Tributari de Catalunya que ni han redactat aquests Grups ni és de desconnexió ni avança en la sobirania tributària de Catalunya.

Comparteixo la necessitat de reforçar i desenvolupar l’Agència Tributària de Catalunya, després d’anys en què el “Govern dels millors” no ho va fer. Però aquesta proposició de llei no va en aquesta direcció.

Del seu contingut es desprèn nítidament que el text presentat per Junts pel Sí i la CUP no l’han redactat els Grups que el signen. I que els seus redactors s’han inspirat en els informes de les consultores Price Waterhouse i Delloite per construir el que anomenen una “Hisenda amiga dels contribuents”. Fins el punt que atorguen un paper destacat en el disseny de l’estratègia tributària als assessors fiscals. Assessors que són, que no s’oblidi, els responsables de les estratègies d’elusió i evasió fiscal de grans fortunes i multinacionals. I ho defensen amb el peregrí argument que com són els assessors els que millor coneixen les maneres d’eludir impostos, són els que millor poden assessorar per evitar l’elusió fiscal. Ho heu llegit bé.

Que aquesta iniciativa s’hagi presentat com a proposició de llei signada per dos Grups i no com a projecte del Govern és legal, però constitueix un frau de llei. D’aquesta manera han aconseguit eludir el dictamen preceptiu del Consell de Treball Econòmic i Social i l’obligació de presentar la Memòria justificativa. Incomplir l’Estatut d’Autonomia i les lleis catalanes no és la millor manera de començar un debat important sobre sobirania tributària.
El Parlament debat aquesta proposició de llei 9 anys després de l’aprovació al 2007 de l’Agència Tributària de Catalunya. En aquest període, i després dels primers passos del Govern catalanista i de progrés, la realitat és que el Govern del president Mas no ha fet res per desenvolupar l’Agència Tributària.

Mentre el “Govern dels millors” es queixava, un dia sí l’altre també, de no tenir sobirania tributària, no utilitzava les lleis catalanes que tenia al seu abast.

El resultat d’aquesta renúncia a l’autogovern per part del Govern Mas ha estat que, nou anys després de la seva aprovació, l’Agència Tributària de Catalunya no ha assumit totes les competències que té atribuïdes. Moltes altres comunitats autònomes han fet un desenvolupament superior de la seva administració tributària. I l’Agència Tributària de Catalunya recapta directament només 1.242 milions dels 3.097 M€ provinents dels ingressos tributaris propis, perquè durant tots aquests anys el Govern Mas ha encarregat les funcions de l’Agència Tributària a tercers. I en concret, la recaptació executiva dels impagats la té encarregada a l’Agència Tributària estatal.

Sí, heu llegit bé, no és un error. Aquestes dades formen part de l’informe presentat al Parlament pel secretari d’Hisenda del Govern català. El mateix on diu que ara pensen fer en 10 mesos el que no s’ha fet en 5 anys i que necessitaria per fer-se bé un termini de 4 anys.

La proposició de llei presentada forma part de l’estratègia de l’aparença, de fer coses de cara a la galeria, de fer veure amb gestos el que en realitat no és, o fins i tot el contrari del que es fa.

Després d’aquesta renúncia a l’autogovern mentre s’explicava a la població que no es podia fer més, la necessitat de gesticulació porta als Grups de JxSí i la CUP a presentar un objectiu tan ambiciós com el de disposar a Catalunya d’un Codi Tributari.
Cal destacar que els països del nostre entorn no tenen Codi Tributari, perquè la complexitat i constant modificació de la legislació fiscal dificulta molt la codificació de les normes tributàries. En el nostre cas s’hi afegeix una dificultat, i és que, en tenir les competències tributàries compartides amb altres administracions i especialment amb l’Estat espanyol, el Parlament no pot desenvolupar tota la legislació tributària.

Però la necessitat de convertir-ho tot en una estructura d’Estat els porta a exagerar les aparences. I en lloc de dedicar els esforços a recuperar els anys perduts durant el Govern Mas, es construeix la ficció d’un Codi Tributari. Això sí, només a mitges, perquè la proposició es limita a regular el que anomena Llibres primer, segon i tercer, referits als aspectes organitzatius, d’estructura administrativa. Perquè regular les figures tributàries bàsiques i les obligacions dels contribuents catalans no està a l’abast del Parlament, però d’aquesta manera es fa creure que sí i que més endavant es farà.

És el mateix que passa amb la normativa fiscal catalana. El Govern pot sense problemes aprovar reformes fiscals en el tram català de l’IRPF, en impost de successions i donacions, en patrimoni, en fiscalitat verda, que ens aportarien importants ingressos per fer polítiques socials. I en canvi no ho fa, perquè no vol afectar els interessos de determinats sectors socials.

En lloc d’això, ens anuncia la recuperació de l’impost sobre dipòsits bancaris, només per aparentar desobediència. Desobediència que no es produirà. Perquè els obligats a pagar, els bancs, obeiran el TC i l’Estat espanyol, i la Generalitat no tindrà cap possibilitat d’exigir-los el pagament d’aquest impost. I això ho sap molt bé el Govern català, que durant l’any 2016 ha retornat als bancs els ingressos obtinguts per l’impost de dipòsits bancaris liquidats a la hisenda catalana abans de la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional. I això ho feia el Govern català mentre al Parlament s’aprovaven tot tipus de declaracions de desobediència. Si es volia desobeir en els dipòsits bancaris, el més fàcil hagués estat no retornar voluntàriament el que els bancs havien pagat abans de l’anul·lació de l’impost. 

Aquesta estratègia de l’aparença genera molts titulars, però ni un sol ingrés per millorar i fer més justa la fiscalitat catalana i la política social.

El més greu d’aquesta proposició de llei és el model de governança del sistema tributari. Aquí és on queda més clar que no l’han fet JxSí i la CUP.

Estic profundament convençut que la CUP no està d’acord amb el que ha signat i presentat.

Estic segur que la CUP no està d’acord, com no ho estem Catalunya Sí que es Pot, amb què l’estratègia fiscal de Catalunya quedi en mans d’un Consell Fiscal en el qual la participació social es canalitza a través dels assessors fiscals. Els mateixos que dissenyen i executen les estratègies d’elusió i evasió fiscal de multinacionals i poderosos.

La proposició de llei forma part de l’estratègia iniciada pel Govern Mas i continuada pel Govern Puigdemont. A un Govern amic dels negocis ara s’afegeix un Govern amic dels assessors fiscals.

Aquestes són les raons més significatives de la nostra esmena a la totalitat, que sens dubte estan en l’extrem oposat a la que han presentat el PP i Ciutadans, que en el debat ja varen dir que els encanta aquest model d’Hisenda.

Si el Govern i els grups que li donen suport no haguessin caigut en l’estratègia d’aparentar el que no és, estic segur que podríem haver consensuat una llei de reforçament de la Hisenda catalana.

Una llei per millorar la del 2007. Per desenvolupar plenament i íntegrament les funcions i competències reconegudes, per reforçar els espais de cooperació tributària amb altres administracions, imprescindible per millorar la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. Hauríem pactat la Junta de Tributs i l’Institut de Recerca i Estudis Tributaris.

Però el Govern ha preferit una vegada més l’aparença, encara que sigui a costa de l’eficiència i la utilitat per a la ciutadania. I ha preferit presentar com a sobirania tributària el que de fet és una cessió de sobirania als mercats a través dels seus assessors fiscals.

Publicat a Eldiario.es 

dijous, 13 d’octubre de 2016

GESTICULITIS

Com passa amb totes les virtuts i tots els defectes, les grandeses i les misèries de les persones, l’ús i l’abús dels gestos no és exclusiu de la política. Però en estar aquesta sotmesa a un escrutini públic permanent, són més visibles.

En política, els gestos són necessaris, diria que imprescindibles, per exemplificar o acompanyar les propostes, les polítiques. Tenen, sens dubte, un gran valor simbòlic, especialment en un moment en què els símbols omplen el forat provocat per les dificultats de construir propostes polítiques que donin resposta als reptes econòmics i socials.

Els gestos aporten grans avantatges. Per la seva simplicitat, tenen una gran capacitat de comunicar una idea, un projecte. I també una gran capacitat de mobilitzar emocions i canalitzar reivindicacions.

Però, como passa amb totes les coses de la vida, també tenen efectes negatius. La simplicitat que acompanya els gestos fa que amb facilitat caiguin en el simplisme a l’hora d’explicar la realitat. De manera que quantes més dificultats tenim per explicar realitats complexes, més s’usa i s’abusa dels gestos. Són tan potents que en ocasions tapen el contingut d’allò que es vol explicar. O fins i tot s’utilitzen per tapar allò que es fa o s’ha deixat de fer.

Aquesta realitat no és nova, però s’ha fet molt evident en l’actual món de la comunicació, on els gestos són els millors aliats de la política informativa del titular. Fins el punt que aquesta manera d’entendre la comunicació es converteix en el principal aliat i impulsor dels gestos.

Fa uns anys, un director de diari, per justificar la dificultat de la seva feina, m’ho va comparar amb el repte de fer pa tendre cada dia, cada dia amb contingut diferent, i  oferir-lo a les sis del matí. En aquests moments, el repte dels professionals dels mitjans és gegantí, perquè no es tracta de fer pa tendre cada dia sinó cada cinc minuts, malgrat que no sempre es disposa de la farina necessària per fer-lo. I és quan manca la farina per omplir la informació quan els gestos vénen en auxili del titular i aquest dóna sentit polític al gest.

Així s’entén que, en un escenari de grans reptes per als quals no es tenen respostes, i menys respostes fàcils, i on la indústria de la comunicació pateix també aquesta crisi, la combinació de gestos i titulars acaben provocant efectes colaterals molt negatius per a la qualitat democràtica de la nostra societat.

Gestos i titulars es necessiten mútuament i s’incentiven, fins el punt d’asfixiar en ocasions les propostes polítiques més elaborades i la comunicació més aprofundida i acurada.  

Aquesta realitat no és, com passa amb altres problemes o reptes, exclusiva de Catalunya o Espanya. I evidentment no afecta només la política, ni és exclusiu d’una ideologia o d’una força política. Els gestos i la seva capacitat de generar titulars són molt llaminers i suposen una temptació molt gran de la qual resulta difícil sostraure’s.

En aquests moments, a casa nostra l’ús dels gestos és tan abusiu que el seu excés s’ha convertit en una greu patologia política que deteriora la qualitat democràtica.

L’actual legislatura catalana és un clar exponent del que diem, sobretot per l’abús de gestos orientats a generar imatges que van en sentit contrari al que en realitat s’està fent.

Després que el Parlament aprovés una resolució que declarava la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional i crides a la desobediència, el Parlament i el mateix Govern van continuar presentant recursos i al·legacions davant del Constitucional. De fet, el Govern català, durant aquest període, ha presentat més recursos davant del Constitucional que els presentats per l’Estat Espanyol.

Després de declarar el 2016 l’any de la desconnexió política amb l’Estat espanyol (ara s’ha posposat al 2017), els pressupostos presentats per al 2016 eren d’una total submissió a la Llei d’estabilitat pressupostària de l’Estat espanyol.  

La llista de gestos que van en sentit contrari a les polítiques que es fan és tan llarga que faria inacabable aquest post.

Quan això passa, la política legítima dels gestos es converteix en la patologia de la gesticulitis, i un dels seus efectes és un greu deteriorament de la qualitat democràtica de la societat.   

dissabte, 8 d’octubre de 2016

UN “XAVA” DE BARRI


He esperat que passessin algunes setmanes per separar-me al màxim de l’absurda polèmica generada, però no em puc estar de compartir unes vivències personals que en Javier Pérez Andújar va despertar en mi amb el seu pregó.

No vaig poder gaudir en directe del regal que ens va fer el “xava” de San Adrián del Besos però, en acabar el compromís que em va impedir estar al Saló de Cent, vaig buscar ràpidament la manera de fer-lo meu i els puc assegurar que jo també em vaig emocionar.

Les emocions es poden compartir però son molt íntimes i no sempre son fàcilment explicables ni per un mateix.  No pretenc doncs donar-li un valor universal al seu pregó, però  les imatges creades per Pérez Andújar amb el seu relat van despertar en mi un fort sentiment d’identitat de xava de barri, la pàtria de la meva infantesa.

Jo tampoc vaig néixer a Barcelona, jo soc fill de la Barceloneta, aquell barri que abans de ser sepultat i asfixiat per un mercat turístic global que els poders públics no aconsegueixen controlar, tenia un fort sentiment de pertinença diferenciada.

En la meva infantesa i joventut quan creuàvem a peu o en tramvia la Plaça de Palau dèiem que anàvem a Barcelona. Les famílies de “quinquis” del barri de tota la vida, s’acomiadaven pel matí dels seus col·legues de taverna dient-lis que anaven a “treballar” a Barcelona. Eren temps en que fins i tot robar tenia les seves regles i mai ho feien a la Barceloneta, sempre s’anaven a “treballar” a Barcelona.

A la identitat de barri segur que contribuïen factors físics. Geogràficament la Barceloneta és un triangle irregular guanyat al Mar i que trenca la línia de la costa, construït per enginyers militars per reubicar les famílies d’artesans expulsats del barri de la Ribera per construir el fortí de la Ciutadella. També l’aïllament al que durant moltes dècades ha estat sotmès el barri per una via de tren que comunicava el Port amb França i servia per transportar mercaderies. “A la Barceloneta el tren ens fa la punyeta” va ser una de les grans mobilitzacions veïnals de la transició. Un tren que fins les obres olímpiques tallava periòdicament la circulació i deixava aïllat  el barri durant importants espais de temps. Aïllat fins i tot pel pas de les ambulàncies que anaven i tornaven de l’Hospital del Mar.

La identitat del barri no té el seu origen sols en factors geogràfics o físics, si no emocionals. Potser vinculats al que explica Serrat en “Nací en el Mediterraneo”, que ell canta en castellà i jo sento i gaudeixo en català. Potser per la petja de ser un dels  primers barris obrers de Catalunya, en el que el homes i les dones treballaven a molts pocs metres d’on vivien. Potser perquè la vida de famílies amplies en els quarts de casa de 32m2 ens portava a viure al carrer.

Sigui com sigui el factor que va generar una identitat de barri, ara malmesa i perduda, la referència de Javier Pérez Andújar  als tebeos, als seus personatges, als seus escriptors va despertar en mi aquest sentiment de “xava de barri”. Una identitat que és, de les moltes i diverses de las que gaudeixo, amb la que més còmode em sento i amb la que més m’agrada definir-me.

El pregó d’en Javier va despertar en moltes persones la seva infantesa de lector de tebeos i també l’orgull de barri. A mi em va despertar l’adolescència i la joventut de lector, però sobre tot de venedor de tebeos, novel·les i tot tipus de revistes i diaris. La feina que en un “cuchitril” de 9 metres quadrats va garantir  la supervivència familiar durant 20 anys, després que el meu pare fos acomiadat, perdés la feina i entres en les “llistes negres”. 

L’orgull de militant obrer del meu pare el portava a intentar vendre llibres i promoure la difusió de “Cuadernos para el dialogo”, Triunfo, protegint-los del segrest de la Policia per ordre governativa. I més endavant de l’Arreu i les revistes d’humor “Por favor” o Hermano Lobo.  Però sincerament el que més compraven els homes i les dones del barri no eren precisament aquestes revistes.

Els preferits eren les revistes del cor i tebeos o novel·les de butxaca que veníem o llogàvem a aquells veïns que afeccionats a la lectura no podien ni tan sols pagar-se aquest plaer o senzillament volien gaudir de la novel·la setmanal que aquells prolífics escriptors entregaven cada set dies a la seva editorial, que si no recordo malament també era Bruguera. Ara a aquesta modalitat de “lloguer” de novel·les l’anomenaríem economia de l’intercanvi.

Soc conscient del contingut de moltes d’aquestes novel·les i del paper que jugaven en aquella fosca nit del franquisme. El romanticisme tendre de Corin Tellado, utilitzat com a forma d’evasió per moltes dones que vivien vides molts cops insofribles, podria avui ser qualificat d’ideologia patriarcal.  I segur que ho era, en la mesura que aquesta evasió de la vida quotidiana propiciava cert sentit de resignació davant la doble explotació que patien, com a obreres i com a dones. Malgrat això, el franquisme va arribar a segrestar i prohibir algunes de les seves novel·les de butxaca imputant-li escenes pornogràfiques.

També soc conscient que les novel·les de l’Oest de Marcial Lafuente Estefania podrien ser identificades avui com difusores de la cultura imperialista dels colonitzadors de l’Amèrica del Nord. Tot i que aquesta seria una visió simplista d’aquelles novel·letes, no sols perquè el seu autor va ser un militar republicà d’alta graduació que va ser empresonat pel franquisme – factor que tampoc és cap garantia de res- si no perquè algunes de les seves històries defugien del simplisme de bons i dolents pròpies de la cultura del “Far West”.

Això per no parlar de les “Hazañas Belicas” un producte propi de la guerra freda, en el que, sota guions de les batalles de la Segona Guerra Mundial es reproduïa l’esquema de bons i dolents propis d’aquella època i de totes des de Zaratrustra. Això sí, amb la sofisticació que els alemanys eren els dolents quan combatien amb el aliats, però passaven a ser els bons quan lluitaven contra els soviètics. Crec recordar que l’ordre d’aparició dels guions va ser a l’inrevés, els alemanys eren els bons en les primeres entregues i van passar a ser els dolents en les batalles amb els nord-americans al Pacífic o amb els aliats al Nord d’Africà o a la pròpia Europa. Sembla ser que els seus escriptors eren molt sensibles al clima polític de cada moment.  

Ningú pot negar que en aquells temps la colonització ideològica de la ciutadania utilitzava també aquestes formes de literatura. Caldrà però no oblidar que igual que sempre, malgrat ara la colonització ideològica ha assolit uns nivells de sofisticació que la fa més imperceptible a la majoria.

I sobre tot cal també tenir present que les coses son una mica més complexes, com s’ha pogut comprovar arrel de la mort de Victor Mora, creador del “Capitan Trueno”. Que ara és vist com a expressió de certes vel·leïtats contra el poder, no en va el seu autor era militant comunista, malgrat un dels crits més repetits pel seu protagonista era “Santiago y cierra España”

No cal oblidar que molts d’aquells joves i no tant joves lectors varen incorporar l’hàbit de la lectura a partir d’aquests realitats que avui amb una mirada ucrònica poden ser desqualificades amb un cert simplisme com a subcultura. I els puc assegurar que algunes d’aquestes dones i homes que llegien a Corin Tellado o Marcial Lafuente Estefania i també el “Capitan Trueno” eren al mateix temps militants antifranquistes, dirigents obrers de Comissions Obreres o líders veïnals que varen protagonitzar les lluites que han transformat els nostres barris i ciutats, especialment les anomenades per Marc Andreu com les ciutats invisibles.    
   
Per això m’ha deixat molt preocupat que, arrel del pregó del Javier Pérez Andujar alguns han qualificat les seves referències als tebeos i altres lectures com una defensa de la “subcultura obrera espanyola” i l’han contraposat a la “CULTURA CATALANA” així en majúscules.  Entre d’altres l’escriptor Julià de Jòdar ho ha explicitat en varies ocasions i fins i tot ho ha intentat explicar. No deixa de ser curiós que algunes persones li hagin retret que vincules el concepte subcultura a espanya el de cultura en majúscules a Catalunya, quan de fet l’aspecte més destacable del seu comentari no és la contraposició entre Espanya i Catalunya, si no el seu contingut profundament elitista, de classe. La contraposició entre “subcultura obrera” i “CULTURA” en majúscules ha portat a alguns fins i tot a dir que el que ells anomenen subcultura obrera ha estat l’instrument del lerrouxisme passat i actual per colonitzar Catalunya i afeblir la cultura catalana.    

Llegint aquests comentaris he pensat que si estiguessin fets en altres països nosaltres mateixos els qualificaríem  amb un nom que ni jo mateix m’atreveixo a pronunciar.

En tot cas el més important és donar les gràcies a Javier Pérez Andújar per  despertar en mi la identitat de “Xava de barri”.  


dimecres, 7 de setembre de 2016

UN PARLAMENT A DUES VELOCITATS


El mateix dia que la CUP anunciava el seu vot a favor de la qüestió de confiança anunciada pel president Puigdemont, el Parlament ha reiniciat les sessions d’aquest període amb la compareixença de la consellera Dolors Bassa a la Comissió d’Afers Socials.

Són dues imatges que reflecteixen perfectament un Parlament que durant tota la legislatura funciona a dues velocitats. Una per les polítiques, l’altra pel que s’anomena la política. I no és un joc de paraules.

La compareixença de la consellera ha estat a proposta de Catalunya sí que es Pot per tractar de la situació dels abusos sexuals a menors en centres educatius i  també, a petició de la pròpia consellera, per tractar de les denúncies aparegudes en mitjans de comunicació sobre la utilització d’adolescents per part d’una xarxa pedòfila. Es tracta de temes de gran transcendència humana i social, però que no sempre arriben a la ciutadania. O arriben només en forma d’escàndol, quan esclaten, però quasi mai en relació a la molta activitat parlamentaria que es fa.

En la comissió CSQEP hem demanat explicacions de la incomprensible decisió de la Generalitat, que ha renunciat a exercir d’acusació penal en el cas dels abusos sexuals a menors produïts en centres educatius dels Maristes. A hores d’ara l’única explicació que ha donat la Generalitat és que l’acció penal ja l’exerceix el Ministeri Fiscal de l’Estat espanyol (heu llegit bé, no és un error).

La consellera Bassa també ha informat sobre les actuacions del seu Departament en relació a les notícies aparegudes sobre la utilització per part d’una xarxa pedòfila d’adolescents en situació de vulnerabilitat que estan sota tutela de la DGAIA.

Aquests són dos dels molts exemples de l’activitat del grup parlamenti de CSQEP i molt especialment de la companya Gemma Lienas que, en els mesos que portem de legislatura, està jugant un paper clau en la batalla per posar veu a col·lectius de persones que no disposen d’altaveu per fer-se sentir.

Són moltes les propostes que presentem CSQEP i els altres grups parlamentaris i molts també els acords que es prenen en relació al que podíem anomenar el Parlament de les polítiques. Amb un fort protagonisme dels temes socials.

Debats al voltant de l’ILP per la reforma de la Llei d’educació de Catalunya, sobre els concerts de les escoles d’elit que segreguen per sexe, els de l’endarreriment sine die en la posada en funcionament de la Renda Garantida de Ciutadania. La insuficiència de la política industrial o els reptes de les polítiques energètiques per encarar un canvi de model. Temes sobre els que el nostre grup sempre ha presentat propostes.

En aquests debats les posicions són, com en la vida mateixa, complexes. No són de blanc o negre, però en general existeix una línia divisòria molt nítida que continua girant sobre l’eix esquerra/dreta. En moltes d’aquestes votacions es produeix una majoria formada per JxSí, PP i Ciutadans. I, si bé és cert que en ocasions no tots els diputats/des de JxSí voten el mateix, al final el resultat de les polítiques que fa al govern sí que ho és.

D’altra banda tenim l’activitat del que podríem anomenar el Parlament de la Política i que fonamentalment gira al voltant del “procés”.

En aquests debats s’ha instal·lat una dinàmica, en la que massa gent se sent còmoda, de blocs contraposats, confrontats i amb poca capacitat de generar ponts. I quan alguns intentem generar aquests punts de trobada, com és el cas de la Comissió de Procés Constituent, ja s’encarreguen altres d’ensorrar-los.

Però el factor més significatiu d’aquest Parlament de la Política és que una bona part d’aquests debats no es produeixen entre els 135 diputats/des, sinó en el si de la majoria dels 72 diputats/des de JxSí i la CUP, que dóna suport al govern Puigdemont i a les seves polítiques.

Així ha estat des de l’inici de la legislatura, molt condicionada per la naturalesa plebiscitària que se’ls va voler donar el 27S i que ara ningú no vol recordar.

En aquests termes es va produir el debat d’investidura fallida del candidat Mas, inclosa la resolució coneguda com la del 9N, que teòricament ha estat el full de ruta de la majoria governamental. I també tot un seguit de debats sobre mocions o resolucions dedicades a reiterar el contingut de la resolució del 9 de novembre passat.

Fins i tot aquesta estratègia de limitar el debat a l’espai de 72 diputats i diputades va marcar els Pressupostos del 2016. El govern va decidir, de manera legítima però evidentment errònia a la vista dels seus resultats, elaborar el projecte de pressupostos parlant només amb la CUP. Malgrat les moltes invitacions al diàleg privades i també públiques fetes per CSQEP i també, per cert, pel grup socialista, el govern i el seu vicepresident varen rebutjar les nostres propostes i varen decidir que s’ho jugaven tot a una sola carta, la de la CUP. I el resultat és prou conegut: quan va arribar el moment de jugar la carta, l’única per la que havien apostat, no la tenien.

Si preocupant és que la vida parlamentaria es polaritzi en forma de blocs, que el Parlament actuï a doble velocitat, una per les polítiques i una altra per la Política, ho és especialment en el cas dels pressupostos.  Si en algun espai el Parlament ha de ser el Parlament de les polítiques i ha de ser un espai de diàleg obert és en el terreny dels pressupostos.

Aquest nou període de sessions que començarà amb la qüestió de confiança del 28 de setembre ens ofereix a tots els grups, però molt especialment al govern català, la possibilitat de no repetir aquest joc del Parlament en miniatura.

Els tres debats -qüestió de confiança, de política general i de pressupostos- tenen un potent fil conductor. I, depèn com plantegi el govern i el seu president la qüestió de confiança, marcaran tota la resta, almenys fins a finals del 2016.

El govern i el seu president han de decidir com volen encarar el que resta de legislatura i si volen fer-ho en el marc del Parlament de 135 diputats/des o se senten més còmodes en el Parlament restringit de 72 membres en el que fins ara s’han acostumat a encarar els debats del Parlament de la Política.

Òbviament totes les decisions són legítimes, però totes tenen les seves conseqüències. El que no es pot pretendre és una cosa i el seu contrari al mateix temps.    

diumenge, 17 de juliol de 2016

dilluns, 11 de juliol de 2016

La triple fallida del govern: pressupostos, majoria parlamentària i full de ruta


Tot i que ho intenten amagar amb l’anunci de la qüestió de confiança, el President i el seu Govern han patit aquests dies una triple derrota política.

L’aprovació de les esmenes a la totalitat i el retorn dels Pressupostos al govern, la pèrdua de la majoria parlamentaria i la fallida estrepitosa del seu full de ruta.

I tot això ha passat als cinc mesos de constituir-se el Govern d’una legislatura que es presentava com excepcional i que hores d’ara sembla un vaixell a la deriva.

El Govern i el seu Vicepresident han estat especialment temeraris, presentant uns pressupostos sense tenir garantits els vots de la CUP, negant-se reiteradament a negociar amb grups que com CSQEP li havíem ofert aquesta possibilitat. Tot això amb un govern dividit en temes claus de fiscalitat – tram català de l’IRPF- i en un marc, el del 26J, que ha propiciat picabaralles entre CDC i ERC.

S’han passat de superba política i de màrqueting electoral en presentat els pressupostos del 2016 com els més socials de la historia, quan en realitat la despesa social està 2.700M€ per sota del 2010.

El projecte de pressupostos estava ple de trampes, com ignorar la liquidació del pressupost del 2015, que ha acabat sent 4.025M€ més que el Pressupost inicial. El que significa que el suposat increment del pressupost del 2016 és més fictici que real.

Però sobre tot la discrepància profunda de CSQEP amb el projecte de pressupostos i el de mesures fiscals és el seu caràcter continuista amb les polítiques de retallades, que no reverteixen, i amb una política fiscal que renuncia a recaptar més dels sectors més rics de la societat, a partir de l’IRPF, Impost de successions i donacions i Impost de Patrimoni.

Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social i en altres resolucions o mocions parlamentaries. O sigui uns pressupostos obedients amb la Troika i les polítiques d’austeritat del Govern espanyol i absolutament desobedients amb el Parlament de Catalunya.

En resum, uns pressupostos tan falsos i amb el doble llenguatge de tota la legislatura des de els seus inicis. Fariseisme Total.

Un cop retornats els pressupostos al Govern, aquest ha continuat actuant amb absoluta irresponsabilitat. Intentant culpabilitzar a la resta de grups parlamentaris de la seva incapacitat per aconseguir suport als pressupostos. Han utilitzat a les entitats socials, als empleats públics i a la comunitat educativa com hostatges de la seva batalla electoral.

Aquests dies hem assistit a la vergonya de veure al Govern i als seus Consellers i Conselleres mentint sense escrúpols. La Conselleria d’ensenyament ha convocat als directors d’escoles i instituts per comunicar-lis que, per culpa de no tenir pressupostos, no es podien complir els compromisos de plantilles i recursos que el Departament havia compromès.

Aquest és un argument absolutament fals. Es cert que no disposar de pressupostos i haver de prorrogar els anteriors comporta algunes limitacions. Però en cap cas afecten als compromisos socials adoptats pel Parlament.

El Govern té al seu abast un seguit de mecanismes per gestionar la pròrroga pressupostaria, especialment a partir de les modificacions de crèdit. La prova es que durant l’any 2015 es van produir modificacions de crèdit per import de 4.099M€ convertint un pressupost inicial de 32.483m€ en un pressupost liquidat de 36.508m€.

Es pot fer a través de les diferents modalitats que preveu la Llei de Finances Públiques de Catalunya i la pròpia llei de pressupostos del 2015, a través dels mecanismes d’ampliacions de crèdit, de les transferències entre partides i capítols. O fins i tot si calgués a partir de l’aprovació parlamentaria de crèdits extraordinaris.

Un exemple, la partida del capítol III per interessos del deute previstos en el pressupost del 2015 ara prorrogat és molt superior a la despesa per interessos que es pagaran durant el 2016 per interessos. Això permet al Govern utilitzar aquest estalvi per finançar, via transferències de crèdit, les polítiques socials. I la manera de fer-ho es transferir els més de 800M€ que diuen s’estalvien en interessos a altres capítols o programes de despesa. De fet és el que estan fent durant els primers mesos del 2016, com consta en l’execució del Pressupost a 30 d’abril 2016 (darrera dada publicada)

La prova del que diem és que el Departament d’Educació ha passat de criminalitzar-nos i culpabilitzar-nos de ser els responsables de no poder fer les contractacions compromeses per educació inclusiva i centres d’especial complexitat a trobar els recursos i els mecanismes necessaris per finançar aquestes contractacions. I aquest canvi de criteri ha passat en menys de 72 hores, durant les quals el govern ha actuat de manera indigna de la representació que ostenta.

En els propers dies, CSQEP presentarà un seguit d’iniciatives parlamentaries, algunes amb altres grups per garantir que els recursos pressupostaries disponibles amb un pressupost prorrogat es posen al servei de les necessitats socials de la ciutadania.

I de pas, desemmascararem a un govern que, després de la temeritat de presentar uns pressupostos sense suport suficient s’ha dedicat a mentir i enganyar a la ciutadania.
Per un altre dia queda la reflexió del paper jugat per alguns mitjans de comunicació que han estat còmplices necessaris d’aquestes maniobres d’intoxicació. Que és especialment greu quan la intoxicació prové dels mitjans públics de la CCMA.

Aquest article està publicat a la Revista Treball 

diumenge, 10 de juliol de 2016

QUÈ MÉS HA DE PASSAR?


Què més ha de passar perquè siguem conscients de la dimensió de la crisi que vivim?.

Què no estem davant d’una crisi econòmica més, què no es tracta d’una crisi política limitada a un país i fruit de la incapacitat dels seus dirigents polítics. O de factors conjunturals.

La ciutadania es nega a veure i a entendre el que està passant i els dirigents es neguen a reconèixer el seu desconcert i impotència. Amb uns mitjans de comunicació, contribuint també, des de el seu desconcert i descomposició, a consolidar aquest relat.

Aquesta triple negació té la seva lògica. Els humans no som molt donats a assumir les nostres limitacions i quan més grans son les limitacions, més gran és la seva negació per la via de les solucions fàcils o els actes de fe. I els que ostentem representació política no som capaços de reconèixer les nostres limitacions, quan no impotència. I si algú s’atreveix a fer-ho està políticament mort. Seria impensable que en aquest context de desconcert, algun sector social quedés indemne.

L’esclat de la crisi financera, convertida en profunda recessió ha posat de manifest i ha accelerat el procés de profunda descomposició de les estructures socials i polítiques de l’etapa de capitalisme industrialista.

Les estructures socials i polítiques construïdes durant dos segles per posar “ordre” en les societats industrialistes estan saltant pels aires.

La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.
El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals

La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns.

La negació a entendre el que està passant, la recerca  desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat, la rapidesa dels processos de descomposició de les estructures socials i dels lideratges que son amortitzats a una velocitat que fa vertigen. Només cal veure el que està passant en el Regne Unit després del Brexit.

I el més important d’aquests elements comuns, és la dificultat, la impossibilitat d’agregar voluntats en grans espais compartits amb objectius comuns. És la conseqüència del gran impacte que aquesta crisi està tenint en la desestructuració social, en la creació de grans desigualtats, en la capacitat de confrontar internament als sectors socials més afectats, en molts casos emmirallats en les sortides individuals o corporatives front les sortides en comú.

Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides.

Reconec que aquest relat pot ser considerat políticament incorrecte i que fins i tot pot ser acusat de resignat i determinista. Res més lluny de la meva voluntat.

Però per encertar en la resposta ens hauríem de posar d’acord amb alguns aspectes claus.
Aquesta no és una crisi més del sistema capitalista, no és conjuntural i no tindrà una durada curta. Ha vingut per estar entre nosaltres durant algun temps.

No té un desenllaç determinista i és obvi que les persones podem incidir en la seva evolució i durada. I aquí és on resulta clau encertar al menys en les grans orientacions de les respostes. Sent conscients que mai els contemporanis de crisi sistèmiques d’aquesta naturalesa han estat capaços de descriure el futur.

Per escurçar el màxim la durada d’aquesta crisi i els seus impactes en termes de gran desigualtat social i descomposició política convindria identificar on està el seu nus central i quina és l’orientació de la resposta adequada.

Al meu entendre és la pèrdua de sobirania, de poder polític dels ciutadans davant dels mercats financers globals, el que esdevé en impotència de les estructures polítiques.

I la resposta és difícil que es trobi en la renacionalització de les estructures socials i polítiques. Cada frontera real o simbòlica és una oportunitat de dumping social i fiscal en favor dels mercats globals. És el camí per fer més forts als mercats i més febles les estructures polítiques.

Més bé al contrari, l’orientació de les respostes cal buscar-la i construir-la en la creació d’estructures transnacionals per molt difícil que ara ens sembli, per molt contradictòries que siguin ara les seves actuacions.

El camí de la transnacionalització de les estructures polítics és molt complicat, especialment per les resistències de les estructures estatals. El camí de la renacionalització apareix com més fàcil i ens permet somiar en la recuperació de la sobirania, encara que resulta un mica crèdul pensar que construirem la sobirania ciutadana del segle XXI amb les estructures polítiques del segle XIX. Falses solucions com les del Brexit només fan que incrementar el desequilibri de poders entre economia i política. I el risc avui és que la negociació posterior al Brexit aprofundeixi més questa tendència. El risc que la sortida es faci garantint la lliure circulació de capitals, mercaderies i serveis, restringint la lliure circulació de persones. I mantenint una certa “pau social” amb el reconeixement dels drets adquirits dels ciutadans comunitaris instal·lats al Regne Unit i dels ciutadans britànics instal·lats a la UE fins Juny del 2016. Molt em temo que aquesta pugui ser la resposta dels poders econòmics per no patir ells les conseqüències del Brexit.

Hi ha dos elements claus per no endarrerir més  la sortida d’aquesta crisi amb la construcció d’un nou equilibri de poders entre economia i societat, entre mercats i política.

No ens hauríem d’auto-enganyar creient que hi ha solucions fàcils i immediates, que només poden fer que endarrerir el moment del canvi de tendència.

I no hauríem de fer-nos trampes, cercant les respostes i solucions en el passat. A España i també a Catalunya tenim alguns exemples històrics de com es van encarar els impactes socials de la industrialització buscant solucions en el passat.

Sincerament no crec que la resposta sigui una “quarta carlinada”, aquest cop contra els impactes brutals que està provocant la hegemonia política del capitalisme financer.

En les nostres mans està la possibilitat d’escurçar la dimensió temporal d’aquesta crisi i també la brutalitat dels seus impactes en termes de pobresa i desigu