dilluns, 23 de maig de 2016

DESCODIFICANT ELS PRESSUPOSTOS 2016


El Govern català ha anunciat per a aquest dimarts l’aprovació del Projecte de Llei de Pressupostos i el Projecte de Llei de Mesures Fiscals.

Tot apunta que la seva presentació anirà acompanyada de gestos que no tindran res a veure amb les xifres presentades, ni amb les polítiques aprovades. Gestos que serveixen precisament per amagar les polítiques reals.

Si es vol que el debat pressupostari parli de les persones i no de la política dels polítics, que és el que ja ha començat a passar, caldrà no oblidar algunes coses.

En cas de ser aprovats,  els pressupostos entrarien en vigor, en el millor dels casos, l’1 d’agost, o sigui transcorreguts set mesos del 2016.

Això significa en la pràctica que tindran poca incidència sobre les polítiques de despesa del 2016, i menys sobre els ingressos.

De fet, els pressupostos de veritat del 2016 es van aprovar en el moment en què es va votar la pròrroga del 2015.

I en el millor dels casos, el que ara es discutirà és l’orientació de la política fiscal i pressupostària del Govern Puigdemont. Que, si atenem als seus compromisos, només ha de durar fins a la meitat del 2017. És més el soroll que les nous.

Ja tindrem oportunitat d’analitzar les dades detalladament, però CSQEP valorarem els pressupostos del 2016 des de tres perspectives: la credibilitat de les dades, l'orientació social de les polítiques i el nivell de continuisme o canvi dels comptes públics.

Els pressupostos es presenten emmarcats per tres dades importants: l’evolució de l’economia catalana i la seva incidència en els ingressos, l’estat del deute públic acumulat i les seves conseqüències en l’exercici de l’autonomia pressupostària, i els compromisos assumits pel Govern en el Parlament pel que fa a la situació d’emergència social.

La situació econòmica està contribuint a millorar els ingressos per impostos propis i cedits, però en una proporció modesta, perquè aquests són una petita part dels ingressos totals i perquè no sempre el creixement econòmic – que a més s’està alentint– es trasllada mimèticament a una millora d’ingressos. També milloraran en el 2016 les diferents partides de transferència de l’Estat, tant la liquidació del 2014 com la bestreta a compte del 2016.
Cal matisar, però, que la millora ho és en unes quantitats que ni tan sols serveixen per equilibrar el gran desajust generat en 2015. El saldo pressupostari d’operacions no financeres del 2015 ha estat de -5,334,5. I si s’exclouen els interessos del deute, s’apuja a -3.138,4 M€.
Una part del desajust del 2015 té el seu origen en una previsió irreal d’ingressos, que tothom sabia que mai no es produirien. Així, es va fer una previsió d’ingressos no financers de 21.764,5m€, i els liquidats han estat 20.231M€. O sigui, 1.573,5 m€ de diferència.
Seria desitjable que als pressupostos del 2016 no ens facin la mateixa trampa, incorporant ingressos que no es produiran, al menys durant el 2016, com per exemple impostos anul·lats pel Tribunal Constitucional. Es pot debatre de quina manera ser més bel·ligerant amb l’Estat i el TC, però no ens podem autoenganyar. Sobretot, perquè la Generalitat no sols no està ingressant en el 2016 res d’aquests impostos anul·lats, sinó perquè fins i tot està reintegrant als bancs els imports abonats en autoliquidacions fetes abans de la sentència. 
L’altra dada important té a veure amb el deute públic acumulat per la Generalitat, que, a desembre del 2015, superava els 74.000 milions d’euros i que es preveu que arribi als 81.000 M€ a 31 de desembre de 2016. I el més important és que prop de 50.000 M € corresponen a deutes amb l’Estat espanyol a través del FLA. Aquestes dades confirmen un elevat endeutament, però sobretot una pèrdua total d’autonomia política en la gestió de la Tresoreria de la Generalitat i en la política pressupostària.
I és en aquest aspecte que caldria exigir al Govern català una mínima coherència entre les declaracions grandiloqüents que situen el moment de la desconnexió en algun mes del 2017 i la realitat fiscal i pressupostària. Temo molt que per intentar tapar aquesta crua realitat, el Govern acompanyi els pressupostos d’altres anuncis, com el dels projectes de Llei de desconnexió, amb els quals compensar amb gestos sense contingut la realitat fiscal i pressupostària.
En tot cas, l’element més important d’aquests pressupostos serà comprovar si contenen una ruptura amb les polítiques de retallades i privatitzacions de l’anterior govern o són continuisme pur. La intensitat i el ritme de la ruptura és discutible, però no la necessitat de concretar el canvi i la discontinuïtat en les polítiques socials.
De moment, el redactat de l’avantprojecte de Llei de Mesures Fiscals i la seva defensa per part del Govern apunta a un continuisme absolut. Perquè difícilment pot haver més política social si no es produeix un augment de la capacitat fiscal de la Generalitat. I això, en l’horitzó del 2016/2017, només pot venir de la utilització de la capacitat d’autogovern fiscal pel que fa als impostos propis i cedits.
Respecte a les mesures per combatre l’emergència social, disposem de tres paràmetres per avaluar l’existència o no d’un canvi en relació al govern Mas.
D’una banda, el Pla de xoc pactat entre Junts pel Sí i la CUP, que cada vegada més apareix com un acord de mínims molt poc exigent amb el Govern. De fet, ha acabat sent més un mecanisme de pressió a la CUP perquè doni suport als pressupostos, que un pla de xoc. El dilema no és que sense pressupostos no hi ha pla de xoc, sinó quins són els pressupostos necessaris perquè la ruptura amb la política del Govern Mas no sigui només retòrica.
En un altre extrem, tenim les exigències de les organitzacions socials i sindicals, que s’han estat mobilitzant durant anys davant de les retallades i que ara exigeixen canvis concrets. Alguns dels elements que destaquen en aquestes exigències són la posada en marxa de la Renda Garantida de Ciutadania, les mesures per encarar la pobresa habitacional i energètica i els compromisos del Govern en la cimera de fa unes setmanes.
Entremig tenim les resolucions 17/XI aprovades en el Ple d’emergència social, que superen clarament el Pla de xoc signat amb la CUP i que malgrat que no arriben a les exigències de les entitats socials, tenen la força d’haver estat aprovades pel Parlament.
En tot cas, el factor determinant d’aquests pressupostos serà el que s’acabi fent amb la reforma dels impostos propis i  cedits.
I és en aquest escenari en el que entren les propostes que fa temps plantegen entitats socials i sindicals o la Plataforma per una Fiscalitat Justa. La reforma del tram autonòmic de l’IRPF, de l’impost de successions, de l’impost de patrimoni, la imposició verda i la lluita contra el frau, l’evasió i l’elusió fiscal, que requeriran millorar i molt l’administració tributària catalana. Aquestes són mesures que el Govern ha renunciat a incorporar en la Llei de Mesures Fiscals, tot traspassant la responsabilitat als altres grups del Parlament.
CSQEP intentarem, amb les nostres propostes, omplir el forat polític deixat per un Govern que, ja sigui per discrepàncies internes, ja sigui per la proximitat del 26J, ha decidit renunciar a les seves responsabilitats polítiques de dirigir la política fiscal de Catalunya.

dissabte, 21 de maig de 2016

UNA RUTA PER UN “SÚPERDISSABTE”


Els dissabtes son els dies de la setmana més polivalents. O al menys així m’ho sembla. Tenen moltes utilitats i cadascú els fa servir pel que vol o pot.

Alguns “fan dissabte”, altres omplen la nevera per la resta de la setmana. A vegades fins i tot, si es matina, poden servir per sortir a cuidar del cos i l’ànima. I això és el que he fet avui. Sortir a córrer per indrets que fins ara coneixia d’altres maneres.

Encara que no sempre ho sembli, els entorns de Barcelona donen per molt i només cal saber-ho i estar disposat a aprofitar-ho. És el que he fet avui, sortir a córrer sense una idea prefixada. La única cosa que em venia de gust era deixar anar les cames i que em portessin on el cap els anés dient.

En aquests casos, arribar al Besós pel Front Marítim sol ser una bona idea. La recuperació de la llera del Besós permet remuntar fins on les cames i sobre tot el cap aguantin.

Normalment vaig fins al Pont de Peixauet per creuar i entrar a Bon Pastor, però avui he decidit continuar fins que el camí deixa d’estar urbanitzat i es converteix en una pista, molt ben cuidada que m’ha portat a Montcada. 

Es tracta d’una pista que pel que m’han dit altres corredors sembla arribar fins el Vallés Oriental, més en concret Mollet del Vallés per la zona de la Serra de la Conreria – algun dia la farem-.

Avui en arribar a l’alçada de la cimentera he decidit creuar i ficar-me a la serralada de Marina. Un corriol que rodeja alguns horts i zones que utilitzen per viure alguns rodamóns comença a pujar fins la part alta de la Serra.

La pujada té un fort desnivell i arriba un moment que no saps si corres a pas lent o camines a pas ràpid. Que més dona, vas al ritme que el cor et permet. Sobre tot per que la pluja i les bicis han erosionat força el terreny.

A punt d’arribar a la part alta de la Serra, el camí el porta cap a Sant Jeroni de la Murtra. De fet és el que marquen des de el primer moment els indicadors de la GR2 per les bicis.

A Sant Jeroni de la Murtra, que es troba en el terme municipal de Badalona, es quan perds tot el sentit de la ubicació. Gaudint, encara que sigui de passada de les sensacions que desprèn el Monestir, costa recordar que estàs a cop de pedra de una de les ciutats més poblades de Catalunya. L’indret és preciós i em porta molts records. Cal veure’l  i gaudir-lo. 

Que aquells indrets han estat poblats des de molt abans del segle XV es pot comprovar fàcilment. Només cal recuperar alçada i pujar al Poblat Ibèric de Puig Castellar, des de el que es controla visualment tota la Serra. Costa assumir que estàs en un dels termes municipals més castigats pel urbanisme del franquisme, que només la seva gent amb moltes lluites i treballa ha estat capaç de recuperar i dignificar.

I ho dic en el sentit literal, perquè dalt de tot del Poblat m’he trobat amb el Jaume, un voluntari que per edat ha de ser pensionista, però no jubilat, que cuida d’aquell indret. Forma part de l’associació “Torrent de les Bruixes” que de manera conjunta amb ajuntament de Santaco i la Diputació mantenen en condicions un llogaret tan espectacular.

Normalment quan corres no pares gaire, però avui ha estat l’excepció. Preguntar on podia trobar aigua – com no tenia previst fer aquesta ruta he sortit desproveït de líquid, tota una imprudència- m’ha servit per que en Jaume em treies de la deshidratació i alhora m’oferís una imatge de la potencia del teixit associatiu del país. No cal patir tant per saber-ho, però s’ho val.

Gràcies a les indicacions del Jaume he anat a parar a la Font de la Bota, on un rajolí ben escàs m’ha tret de la misèria. Pel que sembla son els Bruixots els que regulen la intensitat del flux per fer-ho durar el màxim de temps, durant primavera i estiu.

En aquestes condicions un rajolinet sembla a glòria i dona forces per continuar. I això és el que he fet, fins tornar a les zones urbanitzades, per un corriol que en altres ocasions he fet en sentit contrari, de pujada. I un cop a la rotonda del bus – inici i final d’una línia urbana- he travessat Badalona i he entrat de nou en la zona del Parc Fluvial del Besós.

Creuant el Besós Pel Pont de Peixauet entres via Potosí al barri barceloní de Bon Pastor. Aquí, després de recórrer els seus carrers industrials. ens hem creuat sense voler amb l’estació de la línia 2 de la Verneda.

Després de 2 hores i 40 minuts els incentius per continuar corrent disminueixen sobre tot si es per recórrer alguns indrets poc motivadors. Total que la temptació ha estat molt gran i el Metro ha servit per donar per acabat el “Superdissabte”.

Ha estat una ruta improvisada del tot, però que repetiré. És molt recomanable i no sols es pot fer corrent. En Bici o fins i tot caminant – tot i que aleshores cal disposar de més temps- és perfectament viable.

Una manera com un altra d’utilitzar el “súperdissabte” i molt més agradable que dedicar-la a fer dissabte.  

    




dilluns, 18 d’abril de 2016

PROCÉS CONSTITUENT -1-


La Comissió d’Estudi del Procés Constituent ha començat la seva feina parlamentària amb la compareixença de diferents persones que han reflexionat i escrit sobre aquesta qüestió.

És coneguda la polèmica sobre la seva constitució, de manera que, de moment, només participem en els treballs de la Comissió els Grups parlamentaris de JxSí, Catalunya Sí que es Pot i CUP. I també assisteix a les reunions el Partit Popular.

També és oportú assenyalar que les diferents forces partidàries d’iniciar un Procés Constituent (JxSí, CSQEP i la CUP) no compartim plenament la mateixa idea de què significa aquest Procés Constituent, però això no ha estat un obstacle perquè ens poséssim d’acord en la constitució de la Comissió d’Estudi.

La concepció de CSQEP parteix de dues premisses bàsiques:

El convenciment que el sistema econòmic, social i polític nascut de la transició de 1978 està esgotat en la seva capacitat d’organitzar satisfactòriament la convivència social al nostre país. Que aquest esgotament es manifesta en la relació entre Catalunya i l’Estat i en la forma d’Estat, però no només això. Que també existeixen evidències d’esgotament pel que fa al model socioeconòmic –en aquest aspecte el problema és compartit amb tots els països desenvolupats, especialment de la UE–. I també un profund esgotament en relació a les formes de participació política de la ciutadania.

El segon factor diferenciador d’altres forces polítiques partidàries del Procés Constituent és que per a CSQEP és determinant el paper que ha de jugar el referèndum com a l’única forma democràtica per conèixer quina és l’opinió de la ciutadania sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I que, malgrat les dificultats per articular un referèndum, és l’única proposta viable, amb capacitat per generar un ampli consens a Catalunya, suscitar acord amb l’Estat espanyol i tenir efectes jurídics i polítics concrets.

Malgrat aquestes discrepàncies amb altres forces polítiques sobre la naturalesa del Procés Constituent i el itinerari que cal seguir, que tenen en la lectura dels resultats del 27S i en la Resolució del 9N els principals elements de conflicte, hem estat capaços d’iniciar els treballs amb diferents compareixences.

Mitjançant aquestes entrades al “Bloc del Coscu” aniré informant del que crec que són els elements més significatius de cada compareixença. És obvi que serà una lectura subjectiva, com totes. En tot cas, les persones interessades sempre poden consultar les transcripcions de les intervencions i les actes de les reunions.

La primera compareixença va ser la d’Albert Noguera, professor de Dret Constitucional de la Universitat de València, qui es va centrar a definir què és, al seu parer, un poder constituent, en què es diferencia dels poders constituïts i quines són les dues grans tradicions, l’americana i la francesa, i les seves diferències, especialment en el terreny de la participació directa i de la lògica representativa. I la diferència entre sobirania popular i sobirania nacional.

En segon lloc, va aprofundir en les diferents experiències i cultures de participació en els processos constituents contemporanis, i la seva aposta per un procediment de forta participació directa de la ciutadania des del primer moment. I en relació a aquest aspecte, va destacar el paper que han tingut els referèndums com a mecanisme participatiu previ i legitimador de l’inici del Procés Constituent.   

En tercer lloc, va fer una certa classificació de les diferents experiències de processos constituents contemporanis, tot distingint entre aquells que han nascut de l’impuls del poder constituït, com és el cas de Bolívia o Equador, d’aquells en què l’impuls inicial ha estat de la ciutadania i ha estat posteriorment reconegut pel poder constituït, com podria ser el cas de Colòmbia l’any 1991. I una tercera tipologia són els casos de poders constituents que neixen d’actes d’insurrecció, com podien ser el de la Independència americana o la Revolució Francesa.

En aquest aspecte, el resum que vaig treure de la seva descripció metodològica va ser que els processos constituents o neixen d’un impuls del poder constituït, o d’un acord entre poder constituent i poder constituït, o bé de moments insurreccionals, en els quals el poder constituït és substituït pel nou poder constituent.

En el si de la compareixença d’Albert Noguera va sorgir la reflexió i el debat sobre el cas de Kosovo, que des d’algunes forces polítiques apareix com a exemple de reconeixement internacional que podria servir per a Catalunya.

És prou conegut el dictamen de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), instat pel Consell de Seguretat de les NNUU a petició de Sèrbia.

Un dictamen que ha generat controvèrsia jurídica, però que acaba amb l’afirmació que la declaració unilateral d’independència de febrer del 2008 no és contrària al Dret Internacional.

Entorn d’aquesta qüestió, cal recordar que el procés de declaració d’independència de Kosovo no s’inicia amb la DUI o amb el dictamen de la CJI. Més aviat al contrari, aquests dos fets són el final d’un procés que té com a elements destacats la primera declaració d’independència de Kosovo del 1999 –sense cap efecte real–; el posterior conflicte militar; l’etapa de transitorietat, en la qual les NNUU adopten funcions d’administració del que era la Província Autònoma de Kosovo; la intervenció militar de l’OTAN sense autorització de les NNUU; i, en darrer terme, el que sembla més important per al desenllaç que va tenir el conflicte: la derrota de l’exèrcit serbi i el reconeixement internacional de Kosovo per part dels EUA i de bona part dels Estats de la UE, entre ells Alemanya.

La meva particular conclusió de la compareixença de l’Albert Noguera és que, fins ara, al llarg de la història els processos constituents o han estat impulsats pel poder constituït o han estat pactats amb el poder constituït o s’han imposat a partir de processos insurreccionals. I que fora d’aquests tres supòsits, no hi ha cap altra experiència. 

Si la primera compareixença va ser de mirada telescòpica, la de Ferran Requejo va ser més aviat microscòpica.

Va fer una descripció molt minuciosa dels diferents aspectes jurídics i polítics que cal tenir presents, començant per l’exposició de les diferents teories de la democràcia i teories sobre procediments deliberatius, recordant les diverses teories existents sobre legitimitat constituent. I la seva opinió sobre l’existència d’almenys nou pols diferents sobre processos constituents: el lliberal, el socioeconòmic, el nacional, el de l’ordre i la seguretat, el federal, el dels valors postmaterialistes, el cultural. Així fins a nou pols diferents, amb tensions entre ells.

De la seva intervenció, jo vaig retenir alguns aspectes a tenir presents.

Que el Procés Constituent ha de ser inclusiu, perquè ningú per si sol té resposta a tot, i per respondre al màxim de necessitats cal incorporar el màxim de mirades i aportacions.

Que el Procés Constituent ha d’escollir entre el que és principal i el que és secundari, perquè encarar tots els objectius al mateix temps pot portar a la paràlisi i al fracàs.

Sobre els processos constituents va identificar unes onze maneres diferents d’enfocar-los, a partir de l’experiència comparada.

En algun moment de la seva compareixença va aclarir que el Procés Constituent podia anar orientat tant a una nova Constitució com a la reforma de l’existent. I en aquest aspecte va citar l’experiència d’Irlanda, a la qual va dedicar bona part de la seva intervenció, destacant els moments de participació ciutadana dels moments de participació institucional. 

També va descriure les potencialitats que aporten les innovacions tecnològiques als processos de participació ciutadana i els diferents riscos existents, des de l’escassa participació de la ciutadania a la patrimonialització per petits grups, amb poca o nul·la legitimitat, que es poden apropiar del Procés.

Una conclusió seva es que cada país ha de construir el seu propi model de Procés Constituent, a partir de les seves pròpies experiències i de les que puguin ser útils d’altres casos.  

I en la part final de la seva intervenció, parlant de possibles escenaris per a Catalunya, va insistir en què no tenim referents al món d’elaboració d’una Constitució sense acord previ amb l’Estat. Millor dit, amb un no acord amb l’Estat.

I dibuixant un possible escenari per a Catalunya, Requejo va distingir entre una primera fase de participació ciutadana, d’identificació d’objectius i propostes que, segons ell, és possible fer-la dins de l’actual legalitat, del marc legal espanyol, i d’una segona fase, la institucional, que no és possible desenvolupar en l’actual marc constitucional espanyol.

Sobre la primera fase va dibuixar dotze ítems de procediment a tenir present per estructurar la participació ciutadana, descartant clarament l’exemple islandès.

Sobre la segona fase, la institucional, va recordar la   impossibilitat de procedir a la substitució d’una legalitat vigent per una altra legalitat, sense la existència d’un procés pactat o al menys reconegut pel poder actualment constituït, amb comentaris crítics sobre el procés usat per tramitar les tres lleis de desconnexió.

I una tercera fase, la final, referendària, que Ferran Requejo planteja que ha de ser sobre el total del text i no per blocs, per evitar maniobres partidistes.

En la segona sessió de la Comissió que celebrarem el proper dimarts 19, compareixeran Marco Aparicio Wilhemi, José Antonio Pérez Tapia i Joan Subirats.

divendres, 8 d’abril de 2016

POBRESA ENERGÈTICA I UNITAT DE MERCAT


Una vegada més, el Tribunal Constitucional mostra en la sentencia coneguda avui en relació al Decret Llei sobre pobresa energètica una manca absoluta d’empatia amb una ciutadania que pateix situacions d’emergència social.

Ho diu en llenguatge jurídic un dels vots particulars que discrepa de la sentencia quan afirma que: 

“En suma, como vengo haciendo infructuosamente en esta y otras deliberaciones anteriores, invito a reflexionar sobre si el papel de los juristas y en especial de los jueces constitucionales en la sociedad actual va más allá del positivismo formalista y sobre si un sistema que, por perfecto que parezca en términos de simetría lógica, subordine su mantenimiento y funcionamiento a la marginación o exclusión social de parte de su población, tiene cabida en un régimen jurídico-constitucional que se define como social y democrático”.
Un altre cop el Tribunal Constitucional en la seva creuada per protegir la “unitat de mercat” ignora els drets de les persones més febles i ho fa, fins i tot, ignorant els compromisos de l’Estat Espanyol que es deriven de la normativa de la Unió Europea.

El TC avala la política del Govern del PP de no menjar ni deixar menjar. El Govern Rajoy ha practicat una política de desprotecció de les persones en situació d’emergència social i al mateix temps que obstaculitza sistemàticament que ho puguin fer altres administracions, com les CCAA i els Ajuntaments.

Com queda ben clar en els vots particulars de tres dels magistrats del Tribunal Constitucional, l’Estat Espanyol no ha aplicat la transposició al Dret espanyol de les Directives Europees de protecció dels consumidors energètics domèstics. 

Però el més greu és que, després de no complir les seves obligacions socials i amb la Unió Europea – han passat cinc anys sense que s’hagi fet la transposició de les Directives comunitàries en aquests matèria - impedeix que ho faci la Generalitat de Catalunya que, a més, té competències suficients sobre aquesta qüestió.

Impedir que a Catalunya es pugui ajudar – encara que sigui de manera molt parcial i modesta- a les persones en situació de pobresa energètica. I fer-ho per raons competencials, quan el Govern espanyol no fa res per encarar aquest drama, expressa una vegada més el caràcter antisocial del PP i alhora una actitud de sadisme social amb les persones necessitades.

En aquesta situació, a més de reiterar aquesta denuncia contra el PP i les seves practiques anti-socials, centralistes i obstaculitzadores, ara cal veure quina és la resposta a donar a aquesta sentencia per aconseguir l’objectiu de protegir a les persones en situació de pobresa energètica

En aquest sentit, cal prestar atenció als dos vots particulars que signen tres dels Magistrats del Tribunal Constitucional.

En aquests vots particulars, hi ha arguments importants que justifiquen que davant la inacció del legislador estatal en la protecció de la pobresa energètica, el legislador català desenvolupi directament – pel buit deixat pel legislador estatal – la Directiva 2009/72 i 2009/73 sobre protecció dels consumidors domèstics d’energia elèctrica i de gas.

La resposta que ha de donar el Govern català és la de mantenir l’aplicació del Decret Llei 6/2013 i exigir a les companyies elèctriques – algunes de les quals tenen establerts compromisos de responsabilitat social corporativa- que l’apliquin.

A aquesta resposta alguns li podran donar el nom de desobediència a l’Estat i al Tribunal Constitucional. Altres, la podran caracteritzar com de compliment dels mandats constitucionals i estatutaris de protecció dels consumidors vulnerables en situació de pobresa energètica.

Que cadascú li posi el nom que vulgui, perquè del que es tracta es de no permetre la desprotecció absoluta de les persones en situació de pobresa energètica. I fer-ho en aplicació dels drets reconeguts per les directives de la UE i en compliment de les obligacions derivades de la nostra pertinència a la Unió Europea.


Aquesta és la resposta que proposo tingui la sentencia del Tribunal Constitucional. I si aquesta és la decisió que pren el Govern català tindrà tot el nostre suport, que caldrà també traslladar al carrer per garantir que les empreses comercialitzadores de energia elèctrica i gas faciliten la seva aplicació.

dissabte, 2 d’abril de 2016

GENT SENSE MÍSTICS NI GRANS CAPITANS.

Aquests dies, cada dos per tres, em ve al cap una de les cançons més boniques d’en Raimon, musicant a Ausiàs March.

I em trobo repetint, una i altra vegada, l’estrofa

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Suposo que no cal que expliciti, quina és la raó per la que el meu subconscient em transporta a aquesta meravellosa declaració política, en forma de poema.

“Gent sense místics ni grans capitans”

Una vella i bella declaració de principis que avui és més nova i necessària que mai.  Ja veureu com us sona molt actual. Té la vigència dels pensaments clàssics. 
 
Aquí la teniu sencera.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.