dijous, 17 d’agost de 2017

NETEJA DE SIMBOLS AMB CRITERIS ÈTNICS-CULTURALS .


La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica, ha provocat una més que justificada polèmica.

Sincerament em sembla irrellevant la militància dels càrrecs públics que van encarregar l’informe. En canvi em sembla important conèixer l’abast de l’encàrrec fet per la Regidoria de Cultura i els criteris professionals amb que es va seleccionar al seu autor. També estaria bé conèixer les dubtoses raons per les que, un cop conegut el seu contingut, es va decidir que podia ser un document de treball útil per debatre a l’Ajuntament i entre les entitats socials i cíviques de la ciutat. A menys clar, que els càrrecs públics responsables d’aquestes decisions comparteixen el seu enfoc, el que situaria el debat en una altra dimensió política.

Sent importants tots aquests aspectes, crec que el més rellevant i el que justifica la polèmica suscitada és l’orientació i la ideologia que desprèn l’informe. Per això resulta preocupant que alguns responsables polítics – no de l’Ajuntament de Sabadell per cert- hagin decidit tapar el debat i tancar-lo en fals.

Sembla que per algunes persones el criticable és la difusió periodística de l’informe i les crítiques que ha rebut i no pas el seu contingut.  Les desqualificacions “ad hominem” a les persones que ens hem permès opinar críticament, acompanyades del silenci sobre el seu contingut, només fan que confirmar la necessitat d’un debat social. Sobre tot, perquè no estem davant d’un fet puntual, una anècdota, sinó d’una tendència profunda cada vegada més evident i desacomplexada en determinats sectors de la societat catalana.  

Personalment em resulta preocupant la idea i el imaginari  de Catalunya, que traspua l’informe. Que per a mi és el moll de l’os i és el què està darrera de les argumentacions utilitzades per l’autor de l’informe per justificar la depuració del nomenclàtor de Sabadell de determinats personatges, episodis històrics i fins i tot llocs geogràfics.

No soc expert, però parteixo de la premissa que el nomenclàtor d’una ciutat o poble, més enllà de la seva utilitat pràctica, hauria de recollir les vinculacions de la comunitat amb persones, realitats o símbols que per la seva incidència local, nacional  o universal puguin ser identificats com a propis pel conjunt de la ciutadania. Conscient que la ciutadania és plural i que un nomenclàtor no pot ser mai un producte “pur” del que pensa un sector de la societat.

I és evident que el nomenclàtor de qualsevol ciutat expressa els valors dominants en cada moment a la societat de referència. Només així es pot entendre la preeminència generalitzada de personatges masculins i l’ostracisme al que es condemna a les dones, també en aquest àmbit. Però la discriminació no és sols de gènere, també ho és de classe. Sempre m’ha sorprès la facilitat per trobar espais quan es tracta de posar noms a representants de les elits econòmiques, culturals o polítiques i les dificultats per destacar la vida de dirigents obrers o populars.

En aquest sentit els nomenclàtors reflecteixen també les relacions de poder dins la societat. I pensar el contrari seria una ingenuïtat. Aquesta tendència es fa més palesa després de guerres o conflictes civils, on els vencedors prorroguen la seva victòria amb la imposició dels seus símbols. Per això em sembla oportú i necessari que es portin a terme polítiques públiques que expulsin dels nostres carrers els noms i els símbols que s’identifiquen directament amb el cop d’estat feixista de 1936 i la repressió franquista.
Però l’informe objecte de la polèmica no es limita a aquesta funció. Puc coincidir en alguns dels criteris generals utilitzats per justificar l’informe. Per exemple augmentar la presència de noms de dones en els carrers de Sabadell – i de totes les ciutats i pobles-. I la proposta d’incloure a Muriel Casals i a Rosa Sensat, entre d’altres dones, té tot el sentit. També en la necessitat de major presència de personatges locals i de la cultura catalana. Resulta sorprenent que Joan Oliver no tingui un carrer a Sabadell, com tampoc el té l’Alcalde Antoni Farres gran artífex de l’actual ciutat, o el periodista Xavier Vinader o el doctor Josep Maria Plans, impulsor de la reforma sanitària a Sabadell, que sí dona nom a un centre cívic. O el Jurista i advocat laboralista Francesc Casares, fortament vinculat a la ciutat i als seus conflictes laborals. Son només alguns exemples en positiu.

En canvi una bona part de l’informe està marcat per un sectarisme i sobre tot un simplisme intransigent en l’anàlisi de personatges, episodis o llocs geogràfics. Es plantegen uns criteris que, d’aplicar-se estrictament a totes les ciutats i pobles, deixarien els nostres carrers sense nom.

Així es proposa excloure noms que, a judici del seu autor, representen la imposició cultural i política del que s’anomena cultura castellana sobre la cultura catalana pròpia. O els que representen els Mites de la historiografia espanyolista o el que anomena excessos del model pseudo-cultural franquista.

Resulta incomprensible que amb l’argument que representen els Mites de la historiografia espanyolista es posi en dubte el manteniment de noms com carrer de Bailèn o de la Independència per fer referència a la guerra contra el Francès. Fins i tot a l’autor li sembla discutible el nom de Numància, per ser expressió diu d’un mite celtibèric de dubtosa solvència. Si apliquem el criteri de la solvència dels mites, Catalunya passaria a ser una societat amb carrers sense noms. Excepte clar que els únics mites no solvents que salvem siguin els considerats mites propis.
Fins i tot s’arriba a teoritzar que alguns noms representen els excessos del "Model pseudo-cultural franquista". I aquí inclou, entre molts altres, la revisió dels noms del carrer de l’ Albarrasí,  en referencia al Massís de la serralada Ibèrica, a la província de Terol; o el passatge de l’Albaicín, pel barri de  Granada.
També proposa expulsar del nomenclàtor noms com el de carrer de Canelles pel pantà de la conca de la Noguera Ribagorçana o el carrer de Cavallers, estany de la capçalera de la Noguera de Tor. I per justificar-ho utilitza l’argument de que formen part de la propaganda franquista de la política d'embassaments i pantans. No pel fet de ser topònims catalans.
Impossible més simplisme en menys espai.
Però el més incomprensible és la proposta de revisió dels noms d’alguns escriptors de la cultura castellana i universal. Entre ells Machado, que és el que ha centrat la polèmica, però no la única exclusió que es proposa.

Els arguments per oposar-se a la depuració de Machado del nomenclàtor son moltes i diverses,  començant per la seva vàlua com a escriptor que va més enllà de la cultura castellana, també pel seu compromís amb les llibertats i la República que ho va ser també amb Catalunya i les seves llibertats. Sense oblidar la falsedat del seu anticatalanisme, com ha posat de manifest l’historiador Ian Gibson en un article resposta que hauria de fer avergonyir al redactor de l’informe del nomenclàtor. .

Però més enllà d’aquesta evidència de la falsedat sobre l’anticatalanisme de Machado, que han posat de manifest al llarg de la història des de Carles Riba, fins Martí Pol i també Serrat, el que sembla més preocupant és el criteri excloent amb el que es justifiquen totes aquestes propostes de revisió del nomenclàtor.



Es proposa depurar el nomenclàtor d’aquells símbols que a judici del seu autor tenen alguna relació amb les imposicions culturals castellanes sobre Catalunya, amb arguments tan ucrònics com identificar a Quevedo, Goya i molts altres amb el que anomena “model pseudo-cultural- franquista.

Per això he afirmat a twitter que crec que l’informe aposta per una neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals, el que m’ha costat tot tipus de desqualificacions, però fins ara cap argument en contra.

Puc entendre que a cap societat li agradi reconèixer que dins seu està covant expressions de xenofòbia ètnic-cultural. Però Catalunya no som una excepció i aquest risc, avui incipient, però molt evident, existeix. Negar-ho, tapar-ho, justificar-ho, relativitzar-ho ens pot ajudar a dormir millor, però agreuja el problema. I crec que tots tenim el deure cívic de combatre aquestes expressions.

En el fons de l’informe apareix una visió tancada i restrictiva de Catalunya, com si la cultura castellana, no formes part del nostre univers. La idea que tot s’ha d’analitzar des de el criteri nacionalista de major o menor vinculació o adhesió amb la nació catalana no forma part del que fins ara ha estat la idea majoritària de Catalunya, que compta amb un gran consens social i és el que ens ha fet forts com a comunitat i com a nació.

El tema no donaria per més si es tractes sols d’un informe desafortunat o inadequat pel seu fi
Òbviament, el debat no està en el nom dels nostres carrers. Aquesta polèmica no és més que expressió d’una tendència de fons, de naturalesa reaccionària, que fa temps s’està instal·lant en sectors de la societat catalana. I que necessitem encarar amb profunditat i serenor però de manera oberta i sense amagar el cap sota l’ala.

La polèmica sobre el nomenclàtor enllaça amb altres polèmiques recents, com la que fa uns mesos va provocar l’Informe Koiné en defensa del català com a única llengua oficial, quan va qualificar a “la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

I de manera també més profunda enllaça amb una ofensiva per reescriure la nostra història recent com a poble, com s’ha vist en l’exposició de la història de la Model, o en la lectura que determinats sectors de la societat catalana fan de la Guerra Civil i fins i tot amb elements aparentment més innocus, que s’estan imposant com hegemònics via mitjans de comunicació i que estan calant en l’imaginari col·lectiu, especialment de les generacions més joves.  

No és aquest un tema fàcil i té moltes arestes emocionals, perquè es parteix d’una realitat històrica certa i molt punyent, propera i molt profunda alhora, en la que la cultura i la llengua catalana han estat discriminades i maltractades per un Estat que mai s’ha sabut reconèixer a si mateix en la seva pluralitat i diversitat.

Però això no pot servir com a coartada per fer plantejaments reactius que pretenen defensar la identitat i la cultura catalana com si es tractes d’una realitat homogènia i pura i considerant el castellà i la cultura castellana com a elements foranies a la societat catalana o simplement colonitzadors. I sobre tot no pot servir com a excusa per justificar la neteja o depuració simbòlica de la nostra història de tot allò que tingui relació amb Espanya i la cultura castellana.

Com tots els pobles, i molt especialment els mediterranis, Catalunya som fruit del mestissatge. No sols d’una immigració de varis segles, també d’una cultura compartida que té més elements en comú dels que suposadament ens diferencien.

Reconec que les meves opinions poden estar marcades per la meva experiència personal. Sóc, com quasi tothom, hereu de la immigració, en el meu cas de tercera generació i amb origen al País Valencià i Aragó.
En els carrers del barri de la meva infantesa, la Barceloneta, el castellà amb totes les seves variants convivia amb el català. Al costat de casa meva hi havia, i encara hi ha, una font en homenatge a la “baialora” gitana Carmen Amaya, filla del barri de barraques del Somorostro i que va acabar vivint a Begur.

Mai se m’ha ocorregut veure en els Murcians que van venir a construir el Metro de Barcelona, ni en els andalusos i gallecs que es van acabar fent amb tots els bars del barri, ni amb els veïns dels quarts de casa de 32 m2 de la Barceloneta, ni amb els que malvivien encara en pitjors condicions al Somorostro una manifestació d’involuntària colonització lingüística. Ni la seva cultura m’ha resultat aliena. Catalunya és també tota aquesta realitat i inclou la seva cultura que ha acabat sent la nostra.

Sempre vaig veure en aquells companys de carrer, escala o escola, persones que compartíem les mateixes mancances i privacions i les mateixes expectatives de progres social. I amb els que entre d’altres coses es van construir organitzacions sindicals com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i bona part de les organitzacions veïnals i socials de Catalunya. El que avui som com a país, no sols en termes materials, sinó també i sobre tot culturals, és fruit d’aquest mestissatge tan antic com la pròpia Catalunya. I cal una mica més de criteri alhora de no caure en la trampa d’identificar de manera simplista Espanya amb franquisme o cultura castellana amb imposició o colonització

La cultura dels habitants del Somorostro no l’he vist mai com a una cosa aliena, com segur no la veia Rafael Hinojosa, veí de les barraques i després fundador de CDC, amb el que hem parlat molt d’aquesta complexa realitat.

No entenc com es poden considerar la rumba catalana dels gitanos de Gracia o Hostafrancs i les cançons dels gitanos de Perpinyà com a cultura pròpia i la de la Carmen Amaya no.
Considero com a part de la cultura i la societat catalana el festival flamenc de Nous Barris, del que han sortit alguns dels millors cantants de flamenc.

Aquests exemples poden semblar anecdòtics, però no ho son. Formen part també dels símbols que hauríem de compartir. I per això ens han d’ocupar i preocupar propostes que plantegen la depuració i neteja simbòlica del nomenclàtor de les nostres ciutats i pobles amb criteris ètnics-culturals.

Seria desitjable que aquesta polèmica l’aprofitéssim per encarar el debat de fons. Ho necessitem com a societat, si no volem perdre el que ha estat una de les nostres grans fortaleses com a poble.

Seria també desitjable que la polèmica de Sabadell no comportes una rèmora per processos semblants que s’estan portant a terme en altres municipis. I que els seus responsables puguin aprendre d’aquesta experiència.

No hi ha cap dubte que cal aplicar la Llei de la Memòria Històrica, també pel que fa als noms dels carrers i als símbols de les nostres ciutats. Però seria oportú que es fes amb tanta decisió com a prudència. Perquè el risc de fer plantejaments sectaris no és un risc que provingui només de sectors del nacionalisme excloent. El sectarisme i el simplisme son virus molt extensos dels que no es salva cap ideologia. No sigui que defensant el manteniment de Machado, algú acabi proposant l’exclusió de Josep Pla. Si algú no ho ha fet ja, que tot és possible.

Espero haver explicat les raons que em van portar a afirmar a twiter que estem davant d’una proposta de neteja simbòlica amb criteris ètnics-culturals. Estaré encantat de debatre sobre la qüestió i si se’m convenç amb arguments canviar de criteri. Entendre-ho però que no caigui en la trampa de respondre a desqualificacions “ad hominem” tan utilitzades en les xarxes socials pels que van mancats d’arguments i per això necessiten utilitzar els insults, alimentats per legions de hooligans i trolls no sempre espontanis. 


I molt menys que no caigui en la temptació de callar, només per la comoditat de no haver suportar situacions incomodes.    

divendres, 14 de juliol de 2017

LA CRISI DE GOVERN AFEBLEIX EL REFERÈNDUM I REFORÇA RAJOY

La crisi del Govern no es fa per millorar les polítiques adreçades a les persones. No es fa per encarar els problemes de les residències de gent gran o per contribuir a reduir les llistes d’espera.

És una crisi en clau interna, d'equilibri de poders dins del Govern, provocada per la inviabilitat de la fuga endavant que ha posat en marxa Puigdemont

Estem davant de l’enèsima vegada que les dificultats provocades pel comportament bàrbar i antidemocràtic del PP es pretenen resoldre amb una fuga endavant.

Des que fa cinc anys el president Mas va forçar unes eleccions anticipades per aconseguir majoria absoluta i va passar de 62 a 50 diputats/des, a cada dificultat per tirar endavant el seu full de ruta es respon amb una nova fuga endavant.
La CRISI de Govern posa de manifest la manca de solidesa i solvència del full de ruta de Puigdemont en relació a l’1-O.

L’estratègia de fuga endavant de Puigdemont és un gegant mediàtic amb peus de fang polítics.

Puigdemont no pot pretendre cohesionar la societat catalana al voltant de la seva fuga endavant si ni tan sols pot cohesionar el seu Govern. I per fer encarar la manca de cohesió, provoca dues crisi de Govern en pocs dies.

La cohesió al voltant del referèndum ha de venir del convenciment i inclusió del màxim de persones, entitats i sectors socials de la societat catalana.

Al referèndum inclusiu, amb garanties, reconeixement internacional i efectiu, només s’arriba amb convenciment, mai  imposant disciplina militar a les forces pròpies i insults i agressivitat als que expressen dubtes o discrepàncies.
La CRISI de Govern no enforteix el referèndum que necessitem, sinó que l’afebleix.

I només reforça la pugna interna dins de JxSí per veure qui apareix com a culpable del fracàs de la fuga endavant i qui mana en aquest espai polític el dia 2 d’octubre i en les properes eleccions autonòmiques.

Avui, aquesta CRISI de Govern no aporta més inclusió, sinó més exclusió. No aporta més garanties, sinó que les fa saltar pels aires. No facilita el reconeixement internacional, sinó que propicia l’aïllament. No ens permet avançar cap a un referèndum efectiu, sinó que ens porta a un carreró sense sortida que reforça l’autoritarisme del Govern Rajoy.

La CRISI de Govern no sols no resol els greus dèficits democràtics de l’estratègia Puigdemont, sinó que els agreuja, i per tant afebleix el referèndum.

A 78 dies de l’1 d’octubre, continuem sense tenir la normativa legal que empari el referèndum. Sense conèixer quin serà el cens electoral, sense disposar d’administració electoral independent. Sense les regles del debat democràtic imprescindible per a qualsevol referèndum. Amb la pluralitat dels mitjans de comunicació destrossada per totes bandes.

Cada dia que passa, l’estratègia de fuga endavant de Puigdemont ens allunya més d’un referèndum inclusiu, amb garanties, reconeixement internacional i eficàcia, i esdevé menys viable.

I ens apropa a un cul de sac, del que no es pot sortir amb una nova fuga endavant.

La ciutadania de Catalunya en general i les persones que defensen i han lluitat per assolir un referèndum, no es mereixen un Govern, un president i una majoria parlamentària que juguin a la ruleta russa amb el referèndum.

No seran Puigdemont ni JxSí qui ens portin al referèndum que necessitem.

Haurem de ser altres els que, després de la destrossa que estan provocant, haurem de refer acords i compromisos per fer avançar el referèndum que necessitem.

dimarts, 11 de juliol de 2017

PRECARIEDAD: BACTERIA MUTANTE DEL CAPITALISMO DEPREDADOR

Durante las últimas décadas, la precariedad laboral ha pasado de ser una patología de los sistemas de relaciones laborales nacionales a un componente genético del mercado de trabajo global.

Este cambio tiene mucho de ver con el tránsito del capitalismo industrialista de base nacional a un capitalismo financiero global. La razón no debe buscarse en el terreno de la ética. El capitalismo en todas sus modalidades, como cualquier forma de organización y dominación social, solo apuesta por la ética si le sale más caro no hacerlo.

Las causas más bien debemos buscarlas en el terreno del modelo productivo, la organización social dominante y la ideología que los sustenta.

La precariedad laboral actúa hoy como la más mutante de las bacterias. Responde con una gran celeridad y eficacia y neutraliza todas las formas sociales, políticas y legales que se usan para combatirla. De ahí su gran peligrosidad para el Estado social y, de rebote, para el propio sistema democrático.

Tengo para mí que aún no hemos analizado bien el cambio cualitativo que supone el paso de la precariedad como patología a la precariedad como elemento genético del mercado de trabajo global.  

Aunque algunas de las formas en que hoy se manifiesta la precariedad laboral (empresas de servicios integrales) puedan recordarnos viejas conductas (prestamistas laborales), esa identificación lo es, solo y en parte, en los efectos que causa. Pero no en su naturaleza, y por ende en la respuesta que necesitamos para neutralizarla.

El paradigma de mercado de trabajo global tiene poco que ver con los modelos de relaciones laborales construidos en Europa durante la segunda mitad del siglo XX, acumulando las fuerzas de dos siglos de lucha. No solo en el uso del lenguaje (mercado de trabajo versus relaciones laborales), sino también y fundamentalmente en su naturaleza, sus reglas de juego.

Los modelos de relaciones laborales del Estado Social europeo consiguieron, después de muchos años de lucha y conquista de derechos, una cierta distribución de riesgos entre trabajadores y empresas frente a los cambios e incertidumbres de la economía. La regulación de la contratación y el despido causal es una de estas formas de distribuir riesgos, a partir de la protección de la parte más débil de la relación laboral –qué lejos que suena hoy esta música.

En cambio, el modelo de mercado de trabajo global, como expresión de un modelo productivo y social, está construido sobre el paradigma de la externalización de riesgos y costes.

Esta externalización de riesgos y costes a terceros por parte de los que ostentan el poder económico –y en consecuencia, el político– se produce en todas las esferas económicas y sociales. Baste ver cómo se comporta el capitalismo concesional en relación al sector público, privatizando ganancias y socializando pérdidas –los rescates de las autopistas, sin ir más lejos–. O el eje sobre el que se articula la solución privada a los conflictos entre Estados y empresas inversoras en los mal llamados “tratados de libre comercio”. En estos tratados se parte de la idea de que el bien superior a proteger es el de la seguridad de los inversores, aunque sea a costa de transferir costes a la ciudadanía y de la pérdida de soberanía política por parte de los Estados.

En el terreno del trabajo es donde este proceso de externalización de riesgos está siendo más intenso y con consecuencias más profundas.
En el paradigma del mercado de trabajo global encontramos, en la parte más alta de este modelo productivo, las empresas, mayoritariamente transnacionales, que controlan mercados y productos, internalizan beneficios y externalizan riesgos y costes. En la parte más baja, aquellos que producen bienes y servicios, asumiendo todos los riesgos porque no tienen a quien externalizarlos. Un ejemplo tradicional es el autónomo dependiente, cínicamente apodado como “autoemprendedor”, sin vínculo laboral con la empresa para la que trabaja, pero con una gran dependencia económica. Y un ejemplo más moderno es el de los  “colaboradores” de la economía depredadora, mal llamada “economía colaborativa”.

Entre la parte más alta y la más baja de este modelo de mercado de trabajo nos encontramos una diversidad de situaciones que tienen todas en común la externalización de riesgos y costes. Empresas centrales versus periféricas, trabajadores asalariados con distintos niveles de protección versus precarios o autónomos y “colaboradores” situados fuera de cualquier círculo de protección del derecho y de las organizaciones sindicales y sociales.

Es una opinión pacífica que esta estrategia de externalización de riesgos viene favorecida por un sistema de producción de bienes y servicios que utiliza las posibilidades productivas y organizativas que brindan los cambios tecnológicos y las innovaciones de las últimas décadas. Como siempre, tampoco en esto nuestra época es distinta a anteriores momentos históricos. 

Por supuesto, pretender combatir esta degradación social intentando parar la globalización económica o los cambios tecnológicos que la sustentan sería algo parecido a intentar evitar la ley de la gravedad, tal como en su momento explicó de manera lúcida el presidente Lula. Pero, como demuestra la historia, los cambios tecnológicos, la globalización económica, no tienen una única manera de ser gobernados. Y en ese intento estamos, aunque con grandes dificultades.

El carácter genético de la precariedad del mercado de trabajo global, que le da una gran capacidad de mutación, es lo que dificulta que las respuestas sociales y políticas dadas hasta ahora sean útiles.

En España tenemos diversos ejemplos de esa mutación de la precariedad como estrategia dominante. Es el caso de la mutación de la precariedad que llevan a cabo las empresas usuarias, dejando de utilizar las ETT para hacer lo mismo con las llamadas “empresas multiservicios”. Al aumento de la precariedad que supuso la legalización en 1994 de las ETT se le dio una respuesta sindical y política, con la negociación colectiva y los cambios legales, que propiciaron, entre otras cosas, la igualdad salarial entre los trabajadores de la empresa cedente y la cesionaria que realizaran igual trabajo o trabajo de igual valor. Pero poco tardó la precariedad en contraatacar, mutando de las ETT a las empresas multiservicios o empresas de servicios integrales.

No deberíamos perder de vista que las ETT o las empresas de servicios integrales, o más recientemente las plataformas digitales de la economía depredadora –mal llamada “colaborativa”– no son la causa ni están en el origen de la precariedad, son solo las autopistas por las que la bacteria mutante de la precariedad circula a gran velocidad y coloniza el cuerpo económico y social.

Ejemplos de esta mutación constante de la precariedad los tenemos a miles. En apariencia son distintos, pero tienen en común dos características: la huida de los espacios laborales protegidos legal y sindicalmente y la búsqueda de nuevas formas de trabajo desprotegidas que posibilitan la externalización de riesgos y costes.

Ello nos debe llevar a una reflexión en profundidad sobre la respuesta a dar a la precariedad genética del mercado de trabajo global. Sin renunciar a las concretas actuaciones sociales y políticas para combatirlas, esta es una batalla que solamente se puede ganar si actuamos sobre los hábitats en que la precariedad genética nace, se reproduce y muta. Su hábitat ideológico, su hábitat productivo, su hábitat social.

No creo que hoy nadie tenga la fórmula mágica, ni en el sindicalismo ni en la política. No en vano esta es una de las causas profundas de la crisis de todas las formas de organización social y política que estamos  viviendo y de la pérdida de legitimidad del sistema democrático. La debilidad de la sociedad frente al mercado y de la política frente a la economía. Pero necesitamos encontrar nuevas formas de respuesta.

El principal campo de batalla ha de ser el ideológico. No olvidemos que la revolución conservadora y ultraliberal de los años 80 se fundamenta en su gran triunfo ideológico.

Algunos apuntes de esta batalla pasan por impugnar los valores dominantes. Y como siempre a lo largo de la historia, se trata de recuperar el equilibrio de valores frente a la hibrys –desmesura- que nos domina.

De la competitividad salvaje y destructiva a la cooperación creativa. Del individuo a la persona –no es lo mismo una relación de trabajo personalizada que individualizada–. Del beneficio individual como motor de la economía al bien común como valor prioritario a proteger. Se trata de valores que a lo largo de la historia siempre han estado en conflicto y que en los períodos en que se han desequilibrado han terminado provocando grandes sufrimientos sociales.

Sin dar y ganar esta batalla ideológica no será posible construir un nuevo equilibrio social. Por eso es una buena noticia que el sindicalismo confederal haya apostado fuerte por abrirse y buscar todo tipo de alianzas sociales y políticas. Como dijo Ignacio Fernández Toxo en su última intervención como Secretario General de CCOO, el sindicalismo no puede hacerlo todo y no lo puede hacer solo.

Otro aspecto clave es el del ámbito territorial en el que dar la batalla. Pretender dar respuesta a la precariedad genética del capitalismo global encerrados en las paredes estrechas de los Estados nacionales es una ingenuidad que nos está costando muy cara. Hay que terminar cuanto antes con el espejismo de las respuestas políticas nacionales frente a estrategias globales y armonizadas. Recuperar espacios de soberanía para la política no es factible solamente en el terreno de los Estados nacionales –cada frontera política es una oportunidad de dumping social y fiscal para los mercados globales.

En este objetivo, el papel de la Unión Europea, con sus limitaciones y déficits, debería ser clave. Hoy, la prioridad del sindicalismo y de las opciones políticas de izquierda debiera ser reforzar el papel político de la Unión Europea, ampliando su campo de actuación. Y por supuesto, cambiando algunos de sus valores dominantes, por ejemplo el que sitúa la libertad de establecimiento empresarial y de inversiones como un valor superior a los del empleo, su calidad, los derechos sindicales y de negociación colectiva. Es la única manera de evitar sentencias como las del Tribunal de Justicia de la Unión Europea que, primando la libertad de establecimiento e inversión, dejan en papel mojado los derechos colectivos de los trabajadores. O las del propio Tribunal Constitucional español que, sin que se haya producido ninguna reforma constitucional, ha efectuado un giro copernicano en la interpretación de los valores y principios constitucionales, como se ha comprobado en las sentencias sobre la Reforma Laboral de 2012.

Siendo importante el papel de la Unión Europea, no es suficiente frente al proceso de armonización legal impuesto vía mercados. Mientras algunos luchábamos por ampliar las competencias de la Unión Europea en materia laboral y social para favorecer la armonización vía política, la armonización ha llegado vía mercados con la colaboración imprescindible de los Estados nacionales. Mientras los poderes económicos se oponían y oponen a la armonización democrática de las leyes, con la colaboración de los Estados nacionales, que pretenden mantener el espejismo de la soberanía estatal, el mercado global ha impuesto una armonización sin ninguna legitimidad democrática.

Un ejemplo evidente son las reformas laborales, todas cortadas por el mismo patrón, impuestas como parte de las políticas de austeridad y reformas, especialmente a aquellos Estados fiscalmente débiles, que han necesitado la financiación por parte de los mercados, a elevados tipos de interés y sobre todo con grandes contrapartidas sociales y pérdida de soberanía.

En el terreno de la armonización de condiciones de trabajo, desde la izquierda social y política, también deberíamos apostar por que el mercado juegue su papel. Me explico para no ser malinterpretado. Una de las maneras de dificultar la estrategia de precariedad de un capitalismo global que utiliza su gran capacidad de movilidad para imponer condiciones de trabajo sería acelerar los procesos de mejora de condiciones de trabajo de los países con un menor grado de desarrollo. No hace tanto tiempo –en términos históricos– las condiciones de trabajo de Corea se identificaban como un factor de competitividad a la baja que incidía negativamente en las condiciones de trabajo de los países con los que las empresas coreanas competían. Eso ha dejado de ser así, y este papel lo están jugando otras economías, siempre con estrategias de externalización. Sería un error pensar que la externalización es un fenómeno limitado a la relación entre empresas de países ricos y las de países pobres. Baste ver las relaciones existentes entre China, Vietnam, Bangladesh, en las cadenas de producción industrial.

Mejorar las condiciones de trabajo de estos países es clave a medio plazo, y en eso las políticas de proteccionismo comercial y liberalización financiera tienen efectos perversos. Por eso es tan importante combatirlas.
Otro aspecto en el que la respuesta sindical y social debe cambiar es el de las formas de organización social y sindical. La organización sindical, si quiere ser útil a las personas que organiza, debe siempre atender a las formas de organización de la producción. Lo sabían muy bien los dirigentes de la CNT Salvador Seguí y Joan Peiró, que en menos de 20 años propiciaron dos cambios muy importantes en la organización sindical, pasando primero del sindicato de oficio al sindicato único de empresa y después a la creación de las Federaciones. Pero desde entonces las formas de organización sindical no han evolucionado sindicalmente, a pesar que la empresa a la que se referencian está cambiando de manera constante. Y los pocos cambios realizados en las estructuras de las organizaciones sindicales lo han sido no mirando hacia fuera –la organización del trabajo o la organización productiva–, sino hacia dentro –las relaciones internas.

Este es sin duda uno de los grandes retos del sindicalismo, expresado magistralmente por Unai Sordo en su primera intervención como Secretario General de CCOO con una frase tan breve como densa de contenidos y objetivos: “Lo que la empresa desintegra, intégrelo el sindicato”.

No será fácil conseguirlo porque, como también nos recordó Unai, esto no va de tener buenas propuestas escritas en los papeles de los Congresos, sino que va de correlación de fuerzas. Y la actual no nos es favorable. Individualismo, corporativismo, precariedad laboral genética, reducción del papel del Estado, entre otros factores, dificultan mucho las respuestas, si se quieren dar de manera autárquica.

Para modificar substancialmente la correlación de fuerzas, la batalla en el terreno ideológico, el cambio de escenario territorial en el que dar las batallas deviene clave. Y también lo es recuperar el terreno en relación al papel del Estado y reconsiderar las políticas propias del Estado social.

Si se quiere modificar la correlación de fuerzas, el sindicalismo no puede hacerlo en el marco de Estados nacionales débiles. Recuperar cierta soberanía política pasa por fortalecer la musculatura fiscal de los Estados, por avanzar en una estructura fiscal propia de la Unión Europea que le permita hacer más política. Para que las sociedades  no sean rehenes de los mercados financieros, el papel de las políticas fiscales es determinante. En una economía global no hay Estados plenamente soberanos, pero lo son mucho más aquellos que disponen de musculatura fiscal con la que poder hacer políticas públicas de cohesión sin tener que depender exclusiva o principalmente de la financiación de los mercados, de su poder político y de su capacidad de imponer políticas.

Para contribuir a mejorar la vida de las personas y la correlación de fuerzas, algunos cambios en la concepción y las políticas del Estado social parecen necesarios.

Aunque con diferencias, la mayor parte de los Estados europeos han construido sus políticas sociales sobre el eje del trabajo asalariado. Muchas de las prestaciones son de naturaleza contributiva –especialmente las que protegen ante el desempleo o en la vejez e invalidez–. Eso mismo pasaba también hasta hace poco y pasa aún en algunos países con el derecho a la salud.

Hacer depender ingresos, prestaciones económicas y derechos única y exclusivamente de un mercado de trabajo, que tiene una gran capacidad de desagregación de intereses y en consecuencia de desagregación social, dificulta e impide la construcción de respuestas solidarias y propicia respuestas corporativas. Sobretodo en unos momentos en que la estrategia de la precariedad mutante pasa por organizar el trabajo fuera de las esferas protectoras del trabajo asalariado.

Creo que ha llegado el momento de combinar la lucha por internalizar de nuevo los riesgos y los costes a quienes los crean –este es un terreno que no podemos abandonar– con un cambio en la configuración del Estado social. Y ello pasa por construir políticas de ingresos mínimos no vinculadas únicamente al factor trabajo, que no reproduzcan la segregación que genera el mercado de trabajo.

Ese sería un buen objetivo a compartir por toda la Unión Europea. En momentos como estos, además de intentar intuir el horizonte, deviene imprescindible construir propuesta sencillas que puedan ser compartidas por amplios sectores sociales y nos permitan avanzar en la relegitimación social y democrática de Europa, que no vendrá de la mano de grandes Libros Blancos, sino de  la reconexión emocional con la ciudadanía europea.



divendres, 9 de juny de 2017

LES MEVES VISITES A LA MODEL

Aquests darrers dies, la intensitat amb què els mitjans de comunicació han tractat el tancament de la Model ha provocat en mi un allau d’imatges, recuperades de la memòria, de la meva relació amb la Model.

He tingut l’oportunitat de conèixer la Model per dins des de cinc perspectives diferents: la de fill de pres, la de pres preventiu, la d’advocat, la de sindicalista i la de parlamentari.

No ha estat una relació intensa, com la que han viscut alguns companys empresonats durant anys o advocats especialitzats en dret penal, però han estat vivències que marquen per sempre. I que, quan fa unes setmanes negociàvem al Parlament les resolucions sobre el tancament de la Model, han condicionat la meva manera d’apropar-me al debat polític.

Vaig trepitjar les instal·lacions de la Model per primer cop l’any 1965 i després el 1969. El motiu va ser visitar el meu pare, empresonat pel “delicte” d’haver contribuït a la creació de CCOO de Catalunya, als anys 60. Aquestes han estat les experiències que m’han deixat més empremta, suposo que per ser un nen i un adolescent en aquells moments.

Les llargues cues a l’hivern a la porta del carrer Entença per entrar a comunicar amb el meu pare o a portar-li menjar. Unes vegades, acompanyant la meva mare, i altres la meva àvia. Les converses amb altres famílies de presos, en les quals el suport compartit entre presos polítics es barrejava amb els comentaris curiosos amb les famílies de presos comuns. Allò d’ells era quelcom sense importància, el dels presos polítics sí que era greu; és el comentari que m’ha quedat gravat a la memòria, reconec que sempre selectiva.

La imatge fosca de l’interior, la tensió amb els funcionaris i la comunicació complicada amb el meu pare són els records més intensos que conservo. Parlar-hi separat per barrots, reixes i un passadís de més d’un metre no facilita gaire la comunicació. I sempre vaig pensar que potser donava ànims al meu pare, però nosaltres sortíem més aviat tocats, sobretot la meva mare. Amb el temps, t’acostumes a parlar cridant per impedir que la teva conversa no quedi sepultada pels crits de les famílies del teu costat.

L’any 1972 vaig conèixer –afortunadament, per poc temps– la model com a pres preventiu, detingut per la típica acusació de “propaganda il·legal” i “associació il·lícita”.

D’aquella experiència recordo les condicions de les cel·les, un espai petit, sense cap tipus d’intimitat, amb tres interns amuntegats en un petit espai. Sempre he pensat que aquelles condicions de vida superen en molt la condemna que la llei permet imposar a les persones condemnades, i que comportaven una violació dels drets humans. Per això em vaig indignar quan, anys després i en temps de saturació de les presons, vaig comprovar que en l’espai on resultava molt difícil viure tres persones havien arribat a col·locar-ne sis. Afortunadament, almenys en aquest aspecte, les condicions dels interns en centres penitenciaris han canviat a millor.

La imatge de la meva primera sortida al pati, després dels primers dies d’aïllament, també s’ha quedat gravada en la memòria. Només arribar vaig rebre la notícia dels altres presos polítics, d’altres galeries, que estaven pendents de nosaltres. Havien posat en marxa els mecanismes de protecció perquè la nostra estància en la galeria de menors fos tranquil·la. Cosa que en aquells moments no estava pas garantida. Òbviament, sentir-te emparat pels teus et dona seguretat i permet tranquil·litzar la família. El que no sabien els companys de CCOO i del PSUC és que una mica abans que m’arribés el seu missatge de suport, ja havia rebut la “protecció” d’uns coneguts, interns en la galeria de joves, que em coneixien i que jo coneixia. Eren veïns del barri, de la Barceloneta, empresonats per delictes comuns, que, després de la sorpresa de veure’m en un lloc on no m’hi esperaven, van oferir-me la seva complicitat i protecció. Coses de ser un “xava” de barri.

Les visites posteriors, com a advocat, sindicalista i parlamentari han estat sens dubte diferents, però m’han permès conèixer l’evolució de la Model al llarg d’aquests anys. I comprovar que, malgrat les dificultats inherents a l’espai, la saturació d’interns i les limitacions de recursos, s’han produït canvis en positiu per garantir que les condemnes compleixin l’objectiu de la reinserció social i fugin de la venjança de la societat vers els condemnats. És obvi que no sempre ha estat així, i alguns incidents al llarg d’aquests anys ho posen de manifest.

Una de les darreres vegades que he estat a la Model va ser per acompanyar Ángel Rozas, dirigent de CCOO i del PSUC, bon coneixedor de les presons durant el franquisme. En aquella ocasió, el lluitador incansable que ha estat l’Ángel va anar a la Model a reunir-se amb els responsables del sistema penitenciari català, com a part del seu treball per intentar que la Model deixés de ser una presó per passar a ser, entre altres coses, un espai de Memòria Històrica.

Cal esperar que, després de l’efervescència comunicativa –no és per a menys– que ha provocat el tancament de la Model, la idea de dedicar una part de les seves instal·lacions a mantenir la memòria històrica pugui ser una realitat aviat.

dilluns, 22 de maig de 2017

ASESINATO EN EL CONGRESO

El dijous 25 a les 19 h, a la llibreria Documenta, l’escriptor i amic Chesús Yuste presenta a Barcelona el seu llibre Asesinato en el Congreso.

Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que podríem ubicar en el gènere de la Faction (Fact més Fiction), o sigui, una barreja de realitat i ficció alhora. A l’estil de Soldats de Salamina.

En aquest cas, Chesús Yuste, diputat per la Chunta Aragonesista, el partit de Labordeta, en la darrera legislatura, la de la majoria absoluta del PP, combina a la perfecció l’estil propi de la novel·la negra, amb assassinat inclòs, i la crua realitat política d’una legislatura marcada per la crisi econòmica, la majoria absoluta de Rajoy i els seus efectes devastadors entre treballadors, joves i dones. I com no, l’explosió de la corrupció dins del PP.

El fil conductor, l’assassinat d’un destacat dirigent del Partit Popular, president d’una Diputació Provincial i vicepresident del Congrés, en el seu despatx del Palau de les Corts. Com va dir Carles Francino, quan va entrevistar en el seu programa al Chesús, la novel·la fa realitat aquella afirmació que molts cops alguns ciutadans han fet seva: “estos, cualquier día se acabarán matando”.

Durant la novel·la van apareixent personatges de la política espanyola, perfectament identificables perquè l’autor els canvia el nom però només una mica, que conviuen amb altres, els protagonistes principals, aquests sí de ficció. O potser no del tot, encara no ho he descobert.

La relació fosca entre economia i política, amb l’ingredient de la corrupció, comparteix protagonisme amb moments polítics estel·lars de la legislatura de la majoria absoluta del PP.

Tot conduït pels passatges propis de la investigació del crim i del paper que juguen els mitjans de comunicació i els seus professionals. No falta de res, ni sexe.

Resulta certament divertit veure com Chesús Yuste ha sabut trobar en cadascun dels personatges reals que apareixen en la novel·la aquell element clau que els retrata fins el moll de l’os.

I si presteu atenció als detalls i no us deixeu atrapar massa pel fil de la trama –cosa difícil–, arribareu a copsar moltes de les claus de la personalitat de cadascú dels membres del grup de la “Izquierda Plural” i del funcionament del Grup parlamentari.

Bé, no us puc explicar res més, sense desvetllar la trama i el desenllaç d’Asesinato en el Congreso. Per fer-ho, us aconsello assistir a la seva presentació i, òbviament, comprar el llibre, que ja va per la segona edició.

Per cert, la presentació a Barcelona la fa Laia Ortiz, actual tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, que durant aquella legislatura va ser diputada per ICV-EUiA. La Laia, també apareix en la novel·la, tot i que jo encara no he descobert quin dels personatges és realment. Potser resulta que la Laia dona vida a dos dels personatges alhora. Algun dia, el Chesús ens ho haurà d’explicar. O no.

Si veniu i el llegiu, segur que us agradarà. Ens veiem a Documenta el dijous 25 a les 19 h.

dimecres, 8 de març de 2017

REIVINDICACIONS DE GÈNERE, CONQUESTES DE CIVILITZACIÓ


Al llarg de la història, el que ha començat com una reivindicació de gènere, una lluita de les dones, ha acabat en moltes ocasions sent conquestes de civilització, de les quals ens hem beneficiat el conjunt de la societat.

Tenim molts exemples, com la reivindicació d’«Igual salari per igual treball o treball d’igual valor». O la lluita per fer compatible la condició de treballadora i persona al mateix temps. O un plantejament que està cridat a ser clau en el segle XXI, com «compartim la feina i repartim el treball».

Pot semblar que això és així en totes les reivindicacions, que totes ens condueixen a avenços civilitzadors, però la vida està plena de reivindicacions que porten dins seu greus riscos d’exclusió o de retrocés en els drets de les persones. I cal estar molt amatents.

En aquest sentit, el segle XXI ens arriba prenyat de riscos. La combinació entre avenços científics, la percepció cada vegada més estesa entre els humans de no tenir límits i no acceptar-los i la conversió de la societat en un mercat en el que tot el que es pugui pagar es pot fer, esdevé una combinació explosiva i corrosiva en termes civilitzadors. Els diferents models socials de donació d’òrgans i transplantaments posa de manifest que uns ens garanteixen pràctiques civilitzadores i uns altres ens condueixen a la barbàrie del comerç i tràfic d’òrgans.

Per això, el 8 de març és un bon moment per aturar-nos a pensar i a escoltar les denúncies d’organitzacions de dones en relació a la possibilitat que el seu cos pugui ser objecte de transacció mercantil.

Necessitem un debat profund sobre el que s’anomena “gestació subrogada”. És cert que no podem continuar instal·lats en la paràlisi, en no fer res. La combinació entre no-regulació per part dels Estats i l’existència d’un mercat global que possibilita determinades pràctiques de gestació subrogada és insostenible. Per les seves conseqüències humanes i socials.

Però que no haguem de continuar passius no significa que qualsevol regulació sigui útil i positiva.

Molt probablement, de la manera en què la societat, no sols la catalana, encari aquest debat, dependrà si avancem o retrocedim en termes de civilització.

Hem de debatre ja quines possibilitats de les que els avenços científics posen a les nostres mans és legítim desenvolupar i quines no. I hem de donar una forta batalla ideològica, les dones i els homes, per evitar que la societat s’acabi convertint en un immens mercat, en el que tot pot ser objecte de tràfic mercantil.

dimarts, 31 de gener de 2017

EL TRABAJO Y LA NUEVA POLÍTICA


A lo largo de la historia, el trabajo, en sus diferentes formas, ha sido un factor determinante en la organización social y política de las sociedades.

Desde el esclavismo hasta el trabajo asalariado de los obreros, el trabajo ha sido el eje sobre el que se han articulado formas de producción, relaciones sociales, estructuras de poder, ideologías.

De los conflictos sociales provocados por la explotación de las personas trabajadoras y de su articulación política han nacido algunas de las fuerzas más importantes y la energía social necesaria para generar grandes cambios sociales. No hace falta ser un marxista convencido para compartir esta lectura de la historia.

En la configuración económica, social y política de las sociedades, el trabajo ha compartido protagonismo con la tecnología, su uso, control y transformación. Desde el más remoto descubrimiento del fuego hasta la más reciente nano-tecnología, pasando por el uso del arado pesado, esa “nueva tecnología”, que en los inicios del segundo milenio y en las tierras de Centroeuropa permitió aumentar la productividad del trabajo agrícola, posibilitó la acumulación de capital necesaria para impulsar el mercantilismo y actuó de simiente de nuevas relaciones sociales de aquel momento.

La interacción dialéctica entre tecnología, formas de trabajo, estructuras sociales y superestructura política es un potente hilo conductor de la historia que, si bien no se repite nunca, sí tiene unas pautas comunes de comportamiento. Y una de ellas es el protagonismo del trabajo como factor determinante para la articulación social y política de la sociedad.


La lucha contra las diferentes formas de explotación del trabajo, esclavismo, colonato, servidumbre, trabajo asalariado, ha estado siempre en el origen de las grandes revoluciones sociales y de los grandes cambios políticos, compartiendo protagonismo con las luchas por los derechos civiles

Por eso sorprende comprobar cómo el trabajo como categoría social ha desparecido, o mejor dicho, nunca ha existido en los nuevos proyectos políticos que, según sus impulsores, están llamados a sustituir a la vieja política.

El trabajo y el conflicto social a él asociado, las formas de organización social de las personas trabajadoras y sus expresiones políticas no juegan ningún papel en el relato de los movimientos sociales y las fuerzas políticas emergentes.

La pobreza, sus consecuencias humanas, las desigualdades sociales, son realidades muy presentes en el discurso de la nueva política, que bien puede ser compartido por muchas otras opciones. Pero no así el trabajo ni el conflicto social que le es inherente, ni en sus formas tradicionales de trabajo asalariado ni en las emergentes, aún por caracterizar y catalogar de manera clara.

No soy capaz de afirmar que estemos ante una gran anomalía histórica, porque tengo la convicción que los grandes momentos de cambio de época, y este es uno de ellos, son también momentos de gran desconcierto, tanto en la comprensión de lo que está pasando como en las respuestas a darle.

Baste leer los primeros capítulos de “La formación de la clase obrera en Inglaterra” de  Thompson para comprobar el grado de desconcierto de las primeras reacciones frente a las consecuencias de la industrialización salvaje de aquellos tiempos. O prestar atención a los episodios de quema de fábricas del ludismo, por mucho que el entrañable Eric Hobsbawm lo caracterizara, de manera un tanto bondadosa, como formas incipientes de negociación colectiva. “Negociación colectiva por medios de disturbio”, creo que fue el nombre que les puso.

Pero que no estemos ante una excepción histórica no significa que la ausencia del trabajo y del conflicto social, en el relato y en el marco mental de la nueva política, no sea motivo de preocupación. Y a mi entender, constituye un mal presagio de su capacidad de ser una alternativa social y política.

En el intento de explicar las razones profundas de este gran olvido, me aparecen algunas intuiciones que pudieran explicar, al menos parcialmente, este vacío. Aunque intuyo que las causas pueden ser más amplias, diversas y complejas.

Es posible que en el origen de este boquete ideológico de la nueva política nos encontremos con la pérdida de centralidad del trabajo asalariado tal como lo hemos conocido en la época del industrialismo. Una pérdida de centralidad que afecta también a la centralidad del sujeto histórico de la clase obrera y a la categoría social de trabajador. La fuerza y la hegemonía ideológica del concepto dominante de “clases medias” es la mayor prueba de ello.

Esta pérdida de centralidad del trabajo afecta sin duda a la centralidad de las organizaciones sociales que han articulado durante dos siglos el trabajo, los sindicatos, y también a sus expresiones políticas.

Hay otro factor no menos importante: las personas que dirigen hoy estas nuevas expresiones políticas no se han socializado en el trabajo. Para ellas, el trabajo asalariado no es una realidad conocida, y mucho menos experimentada. Sus historias, en muchos casos, preñadas de lucha social, no lo han sido en el epicentro del conflicto entre capital y trabajo propio del siglo XX, las empresas. Y de la misma manera que las condiciones materiales determinan la conciencia, las experiencias vitales determinan también la manera en que cada uno se aproxima a la realidad.

No hay duda que el trabajo asalariado ha perdido peso en la estructuración de las relaciones sociales, que muchas de las formas de trabajo actual no encajan en las categorías estrechas que generó el taylorismo, que muchas de las personas que hoy trabajan lo hacen fuera de estas lógicas. Y que, en consecuencia, la capacidad de agregar intereses, fraternidad y alternativas de las organizaciones sindicales, se ha debilitado.  

Pero conviene no olvidar que hoy en España hay 22,7 millones de trabajadores (3,7 m en Cataluña), de los cuales 18,5m están ocupados (3,2m en Cataluña). En su mayoría, trabajadores asalariados.

Harían bien las fuerzas políticas que pretenden la hegemonía ideológica en estas primeras décadas del siglo XXI en no abandonar el trabajo y el conflicto social como uno de los ejes fundamentales de su relato político. Y sobre todo, no verlo como algo del pasado, de lo antiguo.

Hoy existe un riesgo grave de substituir el conflicto entre clases en conflictos intra-clase. La intencionada utilización de la inmigración como arma política es un buen ejemplo de ello. La fuerte precarización de las condiciones de trabajo de las personas más jóvenes y la ruptura de las expectativas generadas son un caldo de cultivo propicio para hacer del conflicto intergeneracional un factor aglutinador. Y algo de eso me parece observar en algunas formulaciones políticas.

Convendría no olvidar que, con todas las rupturas que se quiera y se sea capaz de articular políticamente, otra de las enseñanzas de la historia es que existen fuertes continuidades, incluso en momentos de ruptura.

Y que en estos momentos no parece oportuno menospreciar lo que existe, cuando aún no se ha sido capaz de construir nada nuevo, ni tan siquiera una comprensión del presente o una proyección del futuro inmediato.

Todas las grandes respuestas sociales han bebido siempre de las formas de organización social pre-existentes. Baste recordar que, en sus inicios, las formas de proto-sindicalismo tenían más similitudes con los viejos gremios que con lo que hoy se conoce como sindicalismo. Ayuda mutua, sindicar y proteger intereses de colectivos unidos por una profesión están en sus orígenes.

Esta similitud alcanza también a los valores dominantes y a la ideología con la que se combatió, incluso penalmente, al sindicato.  La prohibición del sindicalismo y la negociación colectiva se sustentó en sus inicios en nombre de la libertad de comercio, en la medida que el sindicato alteraba el precio de la mercancía del trabajo libremente determinada por el mercado. Nótese que más de dos siglos después, el hilo ideológico continúa siendo el mismo.

Con esta reflexión quiero llamar la atención sobre la necesidad de encontrar un punto de equilibrio entre el conservadurismo de lo conocido y el adanismo de creer que todo comienza cada mañana.

Harán bien las fuerzas sociales y políticas emergentes en intentar comprender mejor cómo se va a articular el trabajo en el siglo XXI y, por tanto, en cómo darle articulación política. Si hacemos caso al hilo conductor de la historia –sin menospreciar sus brutales disrupciones–, es probable que se trate de una vida con menos horas de trabajo en cómputo vital, menor protagonismo del trabajo retribuido en la vida de las personas –sobre todo, si se compara con los momentos en que solo se vivía para buscar el sustento–, menor protagonismo del trabajo en los ingresos y rentas de las personas,  mayor libertad –sobre todo, si se compara con el esclavismo o la servidumbre. Y nuevas formas de organización social del trabajo y el conflicto social que, de momento, no se vislumbran.

Pero, al mismo tiempo que se intenta construir el futuro, conviene no olvidar que el presente está aún hoy dominado por el trabajo asalariado, especialmente si abrimos el zoom a nivel global. Los cambios nunca son súbitos, y la mejor manera de llegar rápido al futuro es no menospreciar el presente y saber entregar y recoger bien el testigo.

Me resulta difícil imaginar un proyecto político que no sitúe el trabajo y el conflicto social que le es inherente en el eje de su relato, de su marco mental, de su estrategia. El trabajo del futuro, también el trabajo del presente.

Además, si no lo hace la izquierda, la articulación política del trabajo la realiza la derecha, la extrema derecha, que hoy, en muchos países, está construyendo su proyecto político a partir de la manipulación del conflicto entre trabajadores –inmigración, conflictos generacionales. 

Sin dar protagonismo al trabajo y al conflicto social que le es inherente, no podremos construir una alternativa política que sea capaz de ganar la batalla, que se gana o se pierde siempre primero en el terreno de las ideas.

Creo sinceramente que esta es una de las enseñanzas que nos ofrece la historia que haríamos muy bien en no ignorar.